Donald Trump imagina que Juan Guaidó és el president legítim de Veneçuela. El Sr. Guaidó, un home d’impecable il·legitimitat, va ser exposat per Cohen i Blumenthal com a “producte d’un projecte d’una dècada supervisat per l’elit d’instructors de canvi de règim de Washington”. El sociòleg argentí Marco Teruggi va descriure Guaidó en el mateix article com “un personatge creat per aquesta circumstància” de canvi de règim. Aquí es deconstrueixen les seves credencials constitucionals per a ser president interí de Veneçuela.

Educat a la Universitat George Washington, de Washington DC, Guaidó era virtualment desconegut a la seva Veneçuela natal abans de ser empès a l’escena mundial en una sèrie d’esdeveniments que s’han desenvolupat ràpidament. En una enquesta realitzada poc més d’una setmana abans que Guaidó s’autoproclamés president del país, el 81% dels veneçolans ni tan sols havia sentit parlar d’aquest jove de 35 anys.

Per escurçar la història, el vicepresident dels Estats Units, Pence, va trucar Guaidó la nit del 22 de gener i presumiblement li va preguntar si li agradaria que el nomenessin president de Veneçuela. L’endemà, Guaidó va anunciar que es considerava a si mateix president de Veneçuela, seguit en pocs minuts pel president dels Estats Units, Trump, que va confirmar la seva autodesignació.

Unes setmanes abans, el 5 de gener, Guaidó havia estat col·locat com a president de l’Assemblea Nacional de Veneçuela, el seu òrgan legislatiu unicameral. Havia estat elegit per l’assemblea per un districte costaner amb el 26% dels vots. Era el torn del seu partit per a la presidència de l’organisme, i va ser triat per al càrrec. Guaidó, fins i tot dins del seu propi partit, no estava a l’alta direcció.

El partit de Guaidó, Voluntad Popular, és un grup marginal d’extrema dreta els impulsors més entusiastes del qual són John Bolton, Elliott Abrams i Mike Pompeo. Voluntad Popular ha adoptat una estratègia de canvi de règim per mitjans extraparlamentaris en lloc de participar en el procés electoral democràtic i no ha participat en les recents eleccions veneçolanes.

Tot i ser ungit per Trump i companyia, el Partit Voluntat Popular de Guaidó no és representatiu de ”l’oposició veneçolana”, ja que és un grup conflictiu l’odi a Maduro del qual només s’assembla amb l’aversió que es tenen entre si. El principal candidat de l’oposició, Henri Falcón, que es va postular contra Maduro el 2018 amb una plataforma d’austeritat neoliberal, havia rebut la vehement oposició de Voluntat Popular, que va exigir que s’unís al seu boicot a les eleccions recolzat pels Estats Units.

El mitjà de comunicació veneçolà Últimas Noticias va informar que el destacat polític opositor Henrique Capriles, que s’havia postulat contra Maduro el 2013, “va afirmar durant una entrevista que la majoria dels partits de l’oposició no estaven d’acord amb l’autoproclamació de Juan Guaidó com a president interí del país”. Claudio Fermín, president del partit Soluciones para Venezuela, va escriure: “creiem en el vot, en el diàleg, creiem en l’entesa, creiem que els veneçolans necessiten separar-se dels sectors extremistes que només ofereixen odi, venjança, linxament”. La governadora clau de l’oposició de l’estat de Táchira, Laidy Gómez, ha rebutjat el suport de Guaidó a la intervenció dels Estats Units, advertint que “generaria la mort de veneçolans”.

La camarilla Guaidó/Trump no reflecteix el consens democràtic a Veneçuela, on les enquestes mostren consistentment que la gran majoria s’oposa a la intervenció externa. L’opinió popular a Veneçuela dóna suport a les negociacions entre el govern i l’oposició, tal com ho proposen Mèxic, l’Uruguai i el Vaticà. El govern de Maduro ha adoptat les negociacions com una solució pacífica a la crisi a la qual s’enfronta Veneçuela.

El govern dels Estats Units rebutja una solució negociada, en paraules del vicepresident Pence: “Aquest no és moment per al diàleg, és moment per a l’acció”. Aquesta posició intransigent és fidelment compartida per Guaidó. Així que mentre la majoria dels veneçolans volen la pau, l’autoproclamat president, recolzat per tota la força del poder militar estatunidenc, va escriure en un editorial del New York Times que era possible “acabar amb el règim de Maduro amb un mínim de vessament de sang”.

El pretext de la camarilla Guaidó/Trump per legitimar-se es basa en el fals argument que l’article 233 de la Constitució veneçolana atorga a l’Assemblea Nacional el poder de declarar “l’abandonament” del càrrec per part d’un president nacional. En aquest cas, el president de l’Assemblea Nacional pot actuar com a president nacional interí fins que se celebrin les eleccions presidencials. La veritat inconvenient és que Maduro no ha mostrat cap inclinació a abandonar el seu lloc, i la constitució no en diu res.

De fet, les bases per reemplaçar un president estan molt clares en el primer paràgraf de l’article 233 de la Constitució veneçolana i no inclouen eleccions fraudulentes o il·legítimes, que és el que la camarilla ha estat reclamant. En la intricada lògica del govern estatunidenc i els seus epígons, si el poble tria algú que no agrada a la camarilla, l’elecció és per definició fraudulenta i el guanyador triat democràticament és ipso facto un dictador.

La funció d’adjudicar la validesa d’una elecció, com en qualsevol país, ha de ser tractada a través d’impugnacions judicials, no recorrent a Donald Trump per a la seva aprovació. I certament no ungint un individu d’un partit que podria haver-se postulat en les eleccions del 2018 però que va decidir boicotejar-les.

El Tribunal Suprem de Justícia (TSJ), que és la branca de la Cort Suprema separada del govern veneçolà, ha certificat la reelecció de Maduro, igual que observadors internacionals independents. A més, cap dels partits boicotejadors va apel·lar, mentre que tots els partits participants –inclosos els de l’oposició–van aprovar la validesa de les eleccions després del tancament de les urnes.

L’oposició d’extrema dreta ha boicotejat el Tribunal Suprem i el procés electoral. Qüestionen la legitimitat del TSJ perquè alguns membres del TSJ van ser nomenats per una Assemblea Nacional no capacitada favorable a Maduro, després que una nova Assemblea Nacional amb majoria de l’oposició hagués estat triada el desembre del 2015, però encara no assentada.

Fins i tot si es considerés que el president Maduro ha experimentat el que es coneix com a falta absoluta (és a dir, algun tipus de buit en la presidència a causa de mort, bogeria, absència, etc.), el president de l’Assemblea Nacional només està autoritzat a prendre el poder si la falta absoluta passa abans que el president legítim “prengui possessió”. No obstant això, Maduro ja estava “en possessió” abans de la presa de possessió presidencial del 10 de gener de 2019 i fins i tot abans de les eleccions presidencials del 10 de maig de 2018. Maduro havia guanyat la presidència en les eleccions del 2013 i es va postular i va guanyar la reelecció el maig passat.

Si es considera que la falta absoluta ha passat durant els primers quatre anys del període presidencial, el vicepresident pren el relleu. Després la constitució decreta que s’ha de celebrar una elecció ràpida per a la presidència en un termini de 30 dies. Això és el que va succeir quan el president Hugo Chávez va morir mentre era al càrrec el 2013. El llavors vicepresident Nicolás Maduro va succeir-lo a la presidència, va convocar noves eleccions i va ser triat pel poble de Veneçuela.

Si es considera que la falta absoluta va ocórrer durant els últims dos anys del sexenni, el vicepresident serveix fins al final del període, d’acord amb la Constitució veneçolana. I si l’època de la suposada falta absoluta no està clara –quan Maduro va presidir les eleccions “il·legítimes” el 2018, com diu l’oposició d’extrema dreta– és el TSJ el que ha de decidir, no el cap de l’Assemblea Nacional o fins i tot una autoritat tan augusta com el senador estatunidenc Marco Rubio. O l’abjecta premsa estatunidenca (massa nombrosa per citar-la), que sense molestar-se a llegir el llenguatge senzill de la Constitució Bolivariana, es refereix repetidament a Guaidó com el president “autoritzat constitucionalment” o “legítim”.

Com va tuitejar Alfred de Zayas, expert independent de les Nacions Unides per la promoció d’un ordre internacional democràtic i equitatiu: “L’article 233 de la Constitució veneçolana és inaplicable i no es pot tergiversar per legitimar l’autoproclamació de Guaidó com a president interí. Un cop és un cop”.

Roger Harris és membre de la junta directiva de Task Force on the Americas, una organització antiimperialista de drets humans amb 32 anys d’antiguitat.

Font original: Counterpunch