«El presoner de guerra no pertany a la nostra tribu.
En podem fer el que vulguem» J.M. COETZEE

Un dels factors que més ha sorprès als qui seguim amb interès, alguns dies amb angoixa, el judici al «procés» català ha estat la manca d’empatia que demostra la ciutadania espanyola vers les persones que porten més d’un any en situació de presó preventiva. L’acarnissament de la majoria de mitjans de comunicació, la crueltat de «les xarxes», el menyspreu dels artistes «progres»… Per no parlar dels adversaris polítics, que troben massa lleus els anys de presó que demana la fiscalia i, per si de cas, fan campanya contra un hipotètic indult, fins i tot, abans d’iniciar-se el judici.

Un judici que, en unes poques sessions, ja ha deixat en evidència que es tracta d’un judici polític, basat en opinions i sensacions d’uns testimonis que han construït un relat de falsa violència que justifica la petició de penes tan absurdes. Les poques imatges que el president del Tribunal ha permès exhibir han deixat en evidència que la violència només va existir en l’actuació de la policia nacional i de la guàrdia civil.

Especialment decisiva va ser la declaració del major Trapero que desmuntà, de manera rotunda, la teoria de la rebel·lió: els mossos mai no varen rebre instruccions polítiques de permetre el referèndum i compliren fidelment el mandat judicial que ordenava posar la convivència ciutadana per davant l’eficàcia. Contundent fou la revelació que feu Trapero de les paraules de la magistrada als caps dels tres estaments policials: «tengan paciencia, contención y garantizando en todo momento la paz social». Qui va complir més fidelment la instrucció judicial? Aquest era el principal argument de l’acusació per rebel·lió: la necessària col·laboració d’un cos armat com els Mossos en l’aixecament violent contra l’Estat.

A més, la instrucció judicial que ordenava posar per davant la convivència ciutadana no va ser transmesa a les unitats de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional pel coordinador, el coronel Pérez de los Cobos, segons declarà un dels testimonis de les mateixes acusacions. No és el major dels mossos qui hauria d’estar assegut al banquet dels acusats, sinó els qui incompliren les ordres de la magistrada i ordenaren actuar amb violència contra la població. 

Els altres dos puntals de les acusacions són la instructora judicial que va  sortir de la seu de la conselleria d’Economia per un terrat que dóna al teatre del costat, i el tinent coronel Baena, instructor de les causes que se segueixen al Tribunal Suprem, a l’Audiència Nacional i al Jutjat número 13 de Barcelona. Ambdós testimonis estarien greument contaminants per animadversió ideològica si el president del Tribunal hagués acceptat les proves que sol·licitaven les defenses. La primera, s’ha demostrat que es una seguidora de pàgines d’extrema dreta que insulten el sobiranisme. El segon, encara és més greu, ja que el tinent coronel Baena s’identificà com a «Tácito» en una entrevista radiofònica, un compte de twiter on s’ha insultat reiteradament els acusats. Si el Tribunal Suprem hagués permès sol·licitar l’autoria del compte i s’hagués provat que Tácito i Baena són la mateixa persona, l’autor del «relat», sobre el que es fonamenten acusacions tan greus i que justifica la presó preventiva des de fa més d’un any, hauria comès fals testimoni davant el Tribunal Suprem i tota la causa s’hauria ensorrat.

Però, a hores d’ara, ja s’ha demostrat que no es tracta d’impartir justícia, sinó venjança. Com bé va escriure Coetzee, el premi Nobel de literatura esmentat al principi, «No hi ha lleis quan es tracta de presoners de guerra».