Des de fa ja moltes dècades, per a tot projecte o agenda internacional rellevant però inconfessable s’elabora la seva corresponent i falsària doctrina oficial. Més recentment els senyors de tan important fabricació en sèrie de grans fake news estan intentant crear –erigint-se en guardians i inquisidors de la veritat– mecanismes i instàncies que silenciïn definitivament tots els petits creadors de les fake news que pel que sembla corren per Internet. Una d’aquestes grans fake news oficials és, sens dubte, la versió sobre el genocidi de Rwanda dominant en la pràctica totalitat dels mitjans convencionals occidentals. Ha estat una operació tan reeixida que fins i tot ha triomfat en mitjans russos com RT o Sputnik.
El nostre amic l’investigador i escriptor Charles Onana va qualificar aquesta doctrina oficial com “una obra mestra de la desinformació, una intoxicació perfecta”. A aquesta precisa sentència li he afegit l’adverbi “gairebé”, perquè no existeix ni pot existir la mentida perfecta (segur que a Charles li agradarà tal matisació). Si aquesta gran mentida té tanta força no és per la seva pròpia solidesa, ja que està plena de contradiccions i punts febles. La seva força només resideix en l’aclaparador poder de la propaganda dels grans mitjans corporatius al costat de l’absència en la gran majoria dels nostres conciutadans d’aquell dolor empàtic que ens porta a alguns a indagar incansablement fins a arribar a entendre. No obstant això, mahatma Gandhi afirmava que una sola persona, si està guiada per la veritat, es pot enfrontar a tot un imperi. Charles Onana personifica en gran mesura aquesta força.
L’any 2002 va publicar un llibre titulat Els secrets del genocidi ruandès, on defensava la tesi que Paul Kagame i el seu grup político-militar, l’FPR, eren els responsables del doble magnicidi del 6 d’abril de 1994 que va desencadenar el genocidi. Immediatament, els al·ludits van presentar una querella davant la justícia francesa contra l’autor i l’editor. La querella va ser desestimada el 3 de juny. Davant d’aquesta sentència, els acusats per Charles Onana van tornar a apel·lar davant el mateix tribunal. Finalment, però, conscients que en el cas de seguir endavant sortirien a la llum massa revelacions compromeses, l’Estat ruandès i el seu president Paul Kagame van decidir retirar la querella alguns dies abans de l’obertura del procés. Que uns demandants tan poderosos hagin preferit no enfrontar-se a un simple ciutadà del carrer ho diu tot sobre l’autoria de l’atemptat.
No conec cap autèntic expert, honest i veritable coneixedor del dossier ruandès, que tingui el menor dubte de l’autoria de Paul Kagame en el doble magnicidi. En el seu entorn més proper fins i tot es permet presumir d’aquest escac i mat, el seu cop mestre. Així ho han revelat nombroses personalitats que van formar part de tal entorn. Diversos d’ells fins i tot ho han testificat davant del jutge Fernando Andreu. Citaré només l’exfiscal general de Rwanda, Gerald Gahima, o Théogène Rudasingwa, exsecretari general de l’FPR, cap del gabinet presidencial i ambaixador a Washington. I el fet que Paul Kagame sigui l’autor de l’atemptat no és una qüestió menor. Si la versió oficial es nega en rotund a acceptar aquest fet inqüestionable és precisament perquè aquesta veritat l’ensorraria com una escultura de sorra colpejada per una gran onada. Al costat d’aquesta qüestió de la suposada impossibilitat de conèixer l’autoria de l’atemptat –de vegades fins i tot adjudicada als mateixos companys de la desena de ruandesos i burundesos que viatjaven al Falcon 50 presidencial– em referiré, de manera molt breu, a altres tres supòsits que, com un mantra, no pot faltar en l’inici de qualsevol article amb pretensió de seriositat.
La primera qüestió és la de la suposada xifra de víctimes: es tracta, segons s’afirma, d’entre 800.000 i 1.000.00, la quasi totalitat tutsis i una petita resta –com un afegitó insignificant– d’hutus moderats. No obstant això, un missioner de la Congregació mallorquina dels Sagrats Cors, el navarrès Santos Ganuza, denunciava: “El 1994 van arribar els interahamwe i van matar uns 1.000 tutsis que s’havien refugiat a l’església, sense que jo pogués fer res per evitar-ho. Pocs dies després van arribar els militars tutsis i van matar 10.000 hutus. Les televisions occidentals van projectar les imatges dels hutus assassinats a la meva parròquia identificant-los com a tutsis”. Només és un testimoni dels molts que coneixem. Els investigadors estatunidencs Christian Davenport i Allan C. Stam ho van documentar fins amb 12.000 testimonis i amb l’ús de tecnologies tan sofisticades com la cartografia espacial: al genocidi de la primavera de 1994 no van poder morir més de 300.000 tutsis, de manera que seria molt més gran el nombre de víctimes hutus. I això sense comptabilitzar els molts centenars de milers de víctimes assassinades per l’FPR de Paul Kagame abans i sobretot després dels anomenats cent dies de sang.
La segona qüestió és la de la suposada planificació del genocidi. Però el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda (TPIR) va haver d’absoldre finalment de planificació fins i tot al coronel Theoneste Bagosora, el màxim responsable del genocidi dels tutsis. Per què llavors aquesta obstinació de la doctrina oficial a imposar la tesi d’una planificació, que en realitat no va existir? Molt senzill: es buscava assimilar al genocidi per antonomàsia, el genocidi nazi. Cosa absolutament absurda, a més d’una gran farsa. Els jueus no van cometre contra Alemanya un crim d’agressió internacional, com el van cometre contra Rwanda els extremistes de l’FPR amb l’ajuda d’Uganda; ni van assassinar el president alemany i molts altres alts càrrecs, com ho va fer l’FPR a Rwanda; ni cercaven el control absolut del poder, com el cercava l’FPR; ni es van apoderar del poder a Alemanya i van gestionar el país exterminant centenars de milers d’alemanys, com ha fet l’FPR a Rwanda; ni van atacar a continuació un país veí d’Alemanya per derrocar el seu cap d’Estat, com ha fet l’FPR al Congo…
I per valorar bé la contundència de tal absolució cal tenir en compte que el TPIR no és de cap manera sospitós del menor matís negacionista. Va ser creat a iniciativa dels Estats Units i Gran Bretanya amb un objectiu ben precís: la criminalització de la gran majoria hutu de Rwanda per tal de consolidar el poder, sense cap qüestionament, de Paul Kagame, el seu gendarme per a la remodelació genocida de l’Àfrica dels Grans Llacs i el control dels exorbitants recursos naturals del Congo. La fiscal general del TPIR, Carla del Ponte, va denunciar públicament com va ser deposada del seu càrrec pels Estats Units quan va pretendre encausar un sol tutsi. I malgrat tot això, el TPIR va haver de absoldre de planificació tots els acusats.
Els estrategs dels thinks tanks als quals s’ha encomanat la fabricació d’aquesta realitat paral·lela saben molt bé que no són només els mitjans de comunicació els que creen opinió, sinó que hi ha altres actors igualment importants: les universitats, les grans ONG de drets humans o els tribunals internacionals. Però, a més, aquests últims tenen potestat per executar les seves decisions. Ramsey Clark, attorney general (ministre de Justícia) de John F. Kennedy i Lyndon B. Johnson, i artífex de la llei de Drets Civils dels negres, em va comentar una cosa que ha declarat públicament: “Estats Units ha impulsat la creació d’un tribunal contra els seus enemics a Rwanda. Aquesta forma de procedir no és altra cosa que fer la guerra per altres mitjans”.
I la tercera i fonamental qüestió es refereix al supòsit “inqüestionable” que Paul Kagame va ser l’alliberador del genocidi. Però la realitat és absolutament oposada a un supósit tan insostenible. Tant el jutge francès Jean Louis Bruguière com l’espanyol Fernando Andreu Merelles acusen Paul Kagame a les seves respectives actuacions d’haver optat, per aconseguir el poder, per un modus operandi que feia de la provocació i del caos les claus principals. Cercava el caos i els motius que justifiquessin l’opció militar i fessin impossible qualsevol marc democràtic. En una democràcia, que ja tenia data, una data molt propera, el seu grup minoritari no tenia cap possibilitat d’arribar al poder, el poder absolut que era la seva única meta. Especialment, va optar pel magnicidi, amb plena consciència que amb ell desfermava el genocidi.