«El capital no té cor,
el capital no té entranyes,
ara manen les finances,
ara mana qui té l’or»
EL RETAULE DEL FLAUTISTA

Fa unes setmanes, en una de les vesprades tropicals que aquest estiu han abundat, vaig coincidir amb un conegut meu, ciutadà centre europeu. Després de les salutacions de rigor, inevitablement, la conversa derivà cap a la calorada que patíem aquelles setmanes. «Al meu país, aquests dies hem arribat als quaranta graus», em digué, unes temperatures extraordinàriament altes. I reconegué: «vais a tener razón». En les nostres breus trobades sempre hem discutit amablement de política. Ell és conservador, i mai havíem coincidit ideològicament. Per això vaig donar valor a aquesta claudicació ideològica, davant l’evidència de l’escalfament global que s’està produint.

Hi he pensat reiteradament en aquestes paraules, perquè implícitament suposen un reconeixement de la negació del canvi climàtic. Fins ara… No sé si la conversió d’aquest conservador ja serà definitiva, com la de Sant Tomàs, després d’haver patit l’escalfor estiuenca, o si en arribar la fredor hivernenca tornarà als dogmes conservadors que atribueixen l’increment de temperatures a fenòmens naturals, com feia el cosí de Rajoy.

Bromes apart, ens hauríem de demanar per què els conservadors s’obstinen en no acceptar les conclusions de gairebé tota la comunitat científica, que coincideix en alertar de les fatals conseqüències que tendrà sobre el planeta el vertiginós increment de les temperatures, provocat per l’emissió de gasos culpables de l’efecte hivernacle. L’escepticisme conservador no té cap justificació, molt més quan els estudis científics van acompanyats d’espectaculars imatges del desgel a les zones polars, de la disminució de les glaceres i de l’increment de les aigües de la mar. No té cap explicació que del canvi climàtic se n’hagi fet una qüestió ideològica, a no ser que al darrera de la negació s’hi amaguin poderosos interessos econòmics, els mateixos interessos que pressionen els governs per posar traves a les energies renovables o a les restriccions als vehicles i mitjans de transport més contaminants. El pitjor de tot, és que aquestes pressions operen a dreta i esquerra. Uns polemitzen obertament, d’altres, encara que als seus programes hagin incorporat la lluita contra el canvi climàtic, segueixen protegint, més o menys directament, els combustibles fòssils.

Un exemple el trobam en les polítiques erràtiques del Govern espanyol. En temps de Rodríguez Zapatero es varen reduir dràsticament les primes a l’energia solar fotovoltaica. L’actual president, Pedro Sánchez, amb una ma va derogar l’»impost al sol» que penalitzava l’energia solar, però amb l’altra presenta recursos d’inconstitucionalitat contra les lleis autonòmiques que protegeixen el medi ambient. És el cas de les Illes Balears, pioneres en lleis tan avançades com la del canvi climàtic, que prohibeix la comercialització de vehicles de gasoli a mig termini; o la llei de residus, que prohibeix les bosses de plàstic…, lleis paralitzades fins que resolgui el Tribunal Constitucional.

Sigui per interessos econòmics o per un excés de zel centralitzador, el fet és que el Govern espanyol, i la gran majoria de governs del món, no acaben de prendre mesures decidides per afrontar el major repte al que s’enfronta la humanitat. I només ens mancaven lideratges com el de Trump als Estats Units, o Bolsonaro al Brasil. Fins i tot pareix que celebren la crema de l’Amazònia. Ja ho deia la cançó…