L’operació arriba al final: Felipe González i els disset barons han aconseguit tancar el pas tant als antisistema com als separatistes. El cop d’Estat contra la voluntat de la majoria de la societat espanyola (PP i Ciudadanos van sumar 11.029.954 vots enfront dels 12.055.883 del PSOE, Podemos-IU-EQUO i els partits nacionalistes) ha estat tan bast, que en realitat no valdria la pena seguir intentant obrir els ulls a aquells que encara no ho vulguin veure. Alguns l’han anomenat “el gran tamayazo”, recordant com el transfuguisme de dos parlamentaris del PSOE a la Comunitat de Madrid va donar allà el poder al PP l’any 2003.
Ha estat tot tan explícit que quan, en la nit anterior a la dimissió de Pedro Sánchez, va ser publicada a mallorcadiario.com la primera part d’aquest article, ni em va passar tan sols pel cap la necessitat d’una segona part. Però hi ha un fet que comprovo reiteradament i que em sembla que justifica tornar a fonamentar més detingudament algunes de les meves afirmacions de la setmana passada, en especial aquelles que es refereixen a la tutela de la Transició espanyola pels grans poders financers estatunidencs.
M’estic referint al fet que és massa nombrós un determinat tipus de persones que creuen estar molt ben informades tot i que (en un món tan complex i de tants interessos foscos com és el nostre) no dediquen ni el més mínim temps a informar-se a través de fonts independents i veraces. Llegeixen cada dia, segons diuen, El País o Le Monde!, i fins i tot alguns d’ells llegeixen altres diaris més! Fins i tot es consideren a si mateixos com a persones progressistes. I fins i tot es permeten, amb un judici ràpid i fàcil, mirar amb displicència i “tolerància” als qui ells consideren una mica o molt conspiranòics. És la faceta més narcisista, elitista i desagradable d’una espècie de gauche divine. És curiós que les paraules més dures que he sentit en boca d’una persona tan pacífica i generosa com el nostre amic Adolfo Pérez Esquivel no hagin estat contra els seus torturadors sinó que es referissin a aquest tipus de comportaments: “Quin problema tenim amb la supèrbia dels mediocres!”. En el món del budisme i del zen se sol considerar aquesta supèrbia ignorant com la pitjor de totes les ignoràncies, “la ignorància verinosa”.
En tot cas, vaig ja a intentar documentar una mica més alguns fets de la nostra història recent, projectant sobre ells una mica de llum i atenció. Probablement entendre aquest passat recent sigui la millor manera d’estar alerta sobre la més que probable intervenció silenciada d’aquests mateixos poders (pels quals Felipe, el déu, treballa) en els actuals esdeveniments de la política espanyola. I probablement sigui també la millor manera que no ens enganyin altra vegada, fent que dipositem la responsabilitat última de tot el que està succeint en uns actors que tan sols juguen un paper secundari. Tot i que actualment són ja els homes i les institucions de la Unió Europea, com el Banc Central Europeu, controlades per aquestes elits financeres estatunidenques, les que fan la major part de la feina.
És molta la informació que ha anat apareixent sobre aquests fets de la nostra història recent. Però a fi de no allargar-me en excés em centraré en el testimoni del general Manuel Fernández-Monzón. Em centraré en el seu testimoni tot i la gran valoració que manifesta cap a Felipe González. Valoració que, venint del mateix nucli del règim franquista, és ja molt reveladora sobre qui s’amaga en realitat rere la màscara amb la qual Felipe González oculta des de sempre la seva veritable personalitat. Al llarg d’aquests últims anys, gràcies a la meva participació en la causa Rwanda-Congo que instrueix el jutge Fernando Andreu a l’Audiència Nacional, he après que la informació més rellevant sol venir d’aquells que, penedits o no, van participar activament en els fets jutjats. Així també, fa unes setmanes vaig recollir en els meus articles el testimoni dels culpables de l’assassinat de Patrice Lumumba, criminals que no es penedeixen en absolut del que van fer però que ens proporcionen una valuosa informació.
Fet aquest aclariment, analitzem el testimoni d’aquest general que en uns moments decisius de la Transició va jugar un paper clau d’enllaç entre el Govern espanyol del franquista Luis Carrero Blanco i el Govern estatunidenc (ocupant sempre en ell un paper clau Henry Kissinger, l’home de confiança de David Rockefeller), sense oblidar el BND alemany. Tant en el seu llibre El sueño de la transición. Los militares y los servicios de inteligencia que la hicieron posible, així com en moltes altres ocasions, el testimoni de Manuel Fernández-Monzón no pot ser més clar: “No és veritat el que s’ha dit de la Transició, com això que el rei va ser-ne el motor. Ni Suárez ni ell van ser motors de res, només peces importants d’un pla concebut a l’altra banda de l’Atlàntic. Tot va estar dissenyat per la Secretaria d’Estat i la CIA”.
Una sèrie de membres de l’exèrcit i dels serveis secrets contactats pels serveis secrets estatunidencs haurien estat els veritables artífexs de la Transició. És a dir, parlem d’un paper molt més profund encara que el de ser garants de la unitat d’Espanya, paper que la Constitució els atribueix. “Per entendre la realitat de Suárez i de la Transició cal entendre primer la pretransició. I en la pel·lícula de la Transició, el rei i el seu president de govern Adolfo Suárez, van ser els magnífics actors protagonistes, però no van ser en absolut ni els autors del guió, ni els productors, ni els directors […]. El guió es va produir, es va dissenyar, es va elaborar i es va concretar fins al més mínim detall a partir del 27 de febrer de 1971, quan va visitar Espanya el general Vernon Walters com a ambaixador volant del president dels Estats Units, Richard Nixon”.
També segons aquest general, va ser el mateix Luis Carrero Blanco qui va jugar un paper decisiu perquè Willy Brandt acceptés el PSOE de l’interior com a partit oficial a la Internacional Socialista, i no el PSOE històric que encapçalava Rodolfo Llopis a l’exterior. És per aquest motiu pel qual Isidoro, l’home triat en aquella operació per liderar el partit socialista de nova creació, era intocable per la policia espanyola. A diferència dels membres de la veritable oposició a la dictadura, es podia moure amb total llibertat.
D’altra banda, els contactes directes de Felipe González no ja amb els intermediaris polítics i de la “intel·ligència” més secreta sinó amb el mateix David Rockefeller, les elits globalistes i els seus clubs privats, així com els múltiples escrits del mateix Felipe González en defensa del Nou Ordre Mundial que pretenen aquesta gent, han estat tan nombrosos que no caben en aquest article sinó que exigirien un tractament en exclusiva. De manera semblant, tan sols cal fer esment aquí del paper decisiu de la diplomàcia i els serveis secrets estatunidencs en la defenestració de tots aquells que, com Adolfo Suarez, eren “massa” autònoms respecte als interessos i el projecte atlantistes. Aquells que “a la francesa”, a l’estil del general Charles De Gaulle, es permetien unes moderades vel·leïtats d’independència respecte a l’atlantisme pur i dur.
Quant a l’assassinat de Lluís Carrero Blanco, tampoc hi cap aquí una altra cosa que apuntar el probable paper decisiu d’aquests mateixos serveis secrets estatunidencs (serveis secrets que estaven convençuts que amb ell hi hauria inestabilitat social i política, i que estaven preocupats pel possible ascens del Partit Comunista d’Espanya), com fins i tot el mateix general Manuel Fernández-Monzón ha insinuat a vegades. El telegrama confidencial núm 700, de principis de gener de 1971 dirigit al secretari d’Estat estatunidenc des de l’ambaixada estatunidenca a Madrid indicava l’objectiu: “El millor resultat que pot sorgir seria la desaparició de Carrero Blanco”. Però tot això ens portaria massa lluny, ens portaria fins i tot a la misteriosa i poderosa xarxa terrorista de l’OTAN, la xarxa Gladio, xarxa que des de fa moltes dècades s’ha ocupat d’erradicar qualsevol indici de comunisme a Europa.