“Els qui fan impossible una evolució pacífica, faran inevitable una revolució violenta”. Aquesta lúcida observació la va fer el carismàtic i ja gairebé mític president estatunidenc John F. Kennedy, assassinat poc després d’haver despullat la Reserva Federal de la seva prerrogativa d’emetre en exclusiva el dòlar. Havia signat l’Ordre Executiva Nº 11110 que va tornar al Govern la facultat d’emetre moneda, sense haver de demanar-la prestada a la Reserva Federal. Va iniciar l’emissió de dòlars per part del Tresor, amb la pretensió de substituir totalment els de la Reserva Federal. Es va donar l’ordre d’emetre uns 4.293.000.000 dòlars, que van ser anomenats els United States Notes, que tindrien la garantia de l’Estat. Immediatament després del magnicidi, el seu successor, Lyndon B. Johnson, decidia la retirada de tots els que estaven en circulació.

John F. Kennedy tanca per ara la llista dels alts responsables polítics estatunidencs assassinats per causa d’aquest enfrontament amb les grans famílies que durant segles han entaulat una lluita a mort –mai millor dit– per controlar el Banc Central estatunidenc. Un llistat de víctimes encapçalat per Abraham Lincoln. Durant la Guerra Civil va haver de recórrer al crèdit de la família Rotschild, igual que els Confederats del sud, amb un interès del 25% i fins al 36%. Ja el 1773 Mayer A. Rotschild havia afirmat: “Les guerres han de ser dirigides de forma tal que les nacions implicades s’enfonsin encara més en els seus deutes i quedin llavors sota el nostre poder”. El 1865, el mateix any en què va ser assassinat, Abraham Lincoln s’havia negat a pagar als banquers els interessos del deute i, gràcies a la seva Llei de Moneda de Curs Legal, havia fet que el Tresor emetés 449.338.902 dòlars propis. Després del magnicidi la seva llei va ser immediatament derogada. Durant la Guerra Civil, havia afirmat: “Tinc dos grans enemics: l’Exèrcit del Sud davant meu i els banquers darrere. Dels dos, el qui està darrere és el meu principal enemic”.

analistes molt més ben informats que aquells que omplen amb els seus mediocres articles les pàgines principals dels “nostres” més importants diaris vénen explicat des de fa anys el decisiu paper d’aquelles mateixes famílies financeres en la implantació de la socialdemocràcia a Europa com a vàlvula d’escapament per a les tensions provocades per la lluita de classes i com a vacuna contra el socialisme revolucionari triomfant a l’est del nostre Continent Euroasiàtic. Podríem remuntar-nos fins i tot a les estretes relacions de  l’Establishment financer estatunidenc i la Societat Fabiana, estudiades per Martin Lozano en el seu llibre El Nou Ordre Mundial. D’altres, especialment el professor suís Daniele Ganser, han documentat abundantment la creació de la xarxa terrorista Gladio pels serveis secrets dels països que integren l’OTAN, així com els seus crims i atemptats de falsa bandera –sense parlar de les seves moltes maquinacions polítiques–, adjudicats a l’esquerra comunista. Encara després que el 1990 el primer ministre italià Giulio Andreotti revelés davant el Parlament l’existència d’aquesta xarxa secreta, “els nostres” mitjans d’”informació” han cobert amb una gruixuda manta tant cadàver i tanta conspiració.

Però, tornant ja al fil de la meva argumentació, aquells mateixos que després de la Segona Guerra Mundial van veure la necessitat d’introduir a Europa una socialdemocràcia controlada per ells van optar més tard per servir-se també d’ella en aquestes últimes dècades com a instrument privilegiat per les seves actuals polítiques neoliberals i imperials. Així, la socialdemocràcia ha deixat de complir la seva funció inicial de vàlvula d’escapament, per convertir –unida ara a la dreta– en un nou tap de qualsevol “efervescència” socialistoide. Situació que ens retorna a la cita inicial d’aquest article, “Els qui fan impossible una evolució pacífica, faran inevitable una revolució violenta”, però aplicant-la ara específicament a aquells barons del PSOE que, amb les seves portes giratòries i els seus mitjans globalistes, han traït el seu electorat i els principis del seu partit.

Crec que aquesta gent, a la que sembla que el poder els hagi pujat al cap, s’equivoca una vegada més: el que consideren com una molesta “efervescència” és més aviat una poderosa força en ebullició, com la del magma que empeny incontenible des de sota de l’escorça terrestre. Una poderosa força que es manifesta en tota una àmplia gamma d’esdeveniments: des de l’”intolerable” i “violent” escratx que van patir fa alguns dies dos pròcers de la Transició, Felipe González i Juan Luís Cebrián, fins a la “boja” i “fanàtica” pretensió de milions de catalans de decidir només per si mateixos el seu futur; passant per la “ignorant” i “ressentida” opció “populista” de molts altres milions d’europeus en recents plebiscits de resultats “absurds”.

El geoestratega Zbigniew Brzezinski i altres com ell no es limiten a alertar sobre un despertar po lític global, al qual qualifiquen des de fa anys com a populista-nacionalista. Un despertar que -afirmen- és cada vegada més probable gràcies a Internet i les més recents tecnologies. Un despertar que, combinat amb les lluites internes entre les elits, està posant en perill la “noble” aspiració d’aconseguir un Govern mundial. També insisteixen en la posada en marxa de mesures per evitar les segures revoltes populars que vindran abans o després, mesures que han d’anar des de les més avançades tècniques de control del pensament (ara són els grans mitjans els que alerten davant la falsa informació que circula per Internet) fins a les “necessàries” inversions en seguretat i repressió.

Es en aquest ampli marc que hem d’entendre esdeveniments com el del recent escratx a Felipe González i Juan Luís Cebrián, així com totes aquelles mobilitzacions que a partir d’ara es puguin anar succeint. Cal ser cínics per presentar com una gran agressió aquest escratx patit pels qui tenen tan greus complicitats en tants crims contra la pau dels que són responsables tant l’OTAN com aquells grans mitjans sense la “col·laboració” dels quals no hauria estat possible posar en marxa tals agressions internacionals (com han reconegut diversos periodistes)! S’ha de ser cínic per presentar-se com a pobres víctimes emmordassades per uns universitaris antisistema que no respecten la llibertat d’expressió! Ells que han silenciat sistemàticament des de fa anys tanta informació sensible i tanta veu alternativa!

Si un gran mitjà, com és el cas d’El País, es presentés com un pur negoci i com un instrument propagandístics de les elits, no caldria objectar res. Estaria en el seu dret de silenciar quants esdeveniments i informacions vulgui. Però es presenta, i se li puposa, com un gran mitjà (i a més progressista!) per informar una societat que té dret a ser informada. S’ha de ser cínic per atrevir-se a jugar el paper de grans intel·lectuals que han estat silenciats per una horda de radicals antisistema! Després de la gran traïció organitzada per aquests dos personatges a milions de votants socialistes que van apostar pel canvi, s’ha de ser cínic per afirmar que les coses s’han de canviar amb els vots i no amb mobilitzacions i escratxs!

Anàlisis molt semblants podrien fer-se sobre la repressió de l’aspiració de milions de catalans a decidir només per si mateixos el seu futur. Aquesta mateixa setmana, després de conèixer la decisió del Constitucional de suspendre la resolució del Parlament català i prohibir el referèndum anunciat pel 2017, era Iñaki Gabilondo el qui alertava: “Ens trobem més a prop cada dia del punt d’ignició. […] Per cert, ningú sembla creure que això pot acabar malament, molt malament, dramàticament. Però pot, i tant que pot“. Pel que fa als últims plebiscits, com estranyar-se que, com formula amb gràcia Isaac Rosa, “quan les urnes no serveixen per decidir, es facin servir per castigar”.

Acabo amb un dels paràgrafs que vaig seleccionar per figurar a la coberta posterior del meu llibre Los cinco principios superiores: “en aquest temps en què les nostres institucions representen cada vegada menys als ciutadans i serveixen cada vegada més descaradament als grans poders financers, serà de gran utilitat comprendre què són la desobediència civil i la no violència, com les van descobrir Gandhi i Luther King, d’on neixen, quina és la seva força… La realitat no és una cosa que estigui ‘allà fora’, sòlida i inamovible. L’observador altera sempre allò que observa. No només ho afirmen nombroses tradicions espirituals mil·lenàries sinó també, des del segle XX, la física. La generositat (tercer principi superior), la veritat (quart) i la dignitat (cinquè) encara compten. L’antònim de la bella paraula utopia no és realisme sinó mesquinesa. I els seus sinònims, igualment bells, són empatia, magnanimitat i coratge.”