La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, reconeixent que Oriol Junqueras tenia immunitat parlamentària des del moment en què va ser elegit diputat europeu, ha tornat a deixar en evidència el partidisme, l’escàs rigor i la vulneració dels drets fonamentals per part de les altes instàncies judicials espanyoles. Si a aquesta sentència hi afegim la negativa a tramitar els suplicatoris contra els polítics exiliats per part dels tribunals alemanys, belgues i britànics el sistema judicial espanyol ha quedat absolutament desacreditat i deslegitimat.

Però, el mal ja ve d’enrere. Malgrat a l’Estat espanyol existeixen professionals de la Justícia de reconegut prestigi (a Balears en tenim una bona mostra), les altes instàncies judicials estan absolutament contaminades per jutges i fiscals d’escassa vàlua professional i descarada adscripció ideològica i partidista. El problema deriva del mètode d’elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial, de l’Audiència Nacional, del Tribunal Suprem i dels Tribunals Superiors de Justícia, bona part dels quals són proclamats per les Corts Generals i els Parlaments Autonòmics, a proposta dels Grups Parlamentaris. Per ser més exactes, el problema l’han provocat els partits polítics majoritaris en fer un mal ús d’aquesta prerrogativa i proposar candidats més per afinitat ideològica i fidelitat partidista que no per trajectòria professional acreditada. Així, per exemple, un advocat que no ha fet la carrera judicial pot arribar a ser magistrat d’un Tribunal Superior de Justícia i després membre del Consell General del Poder Judicial, la més alta instància judicial espanyola, simplement per afinitat política amb el partit que el va proposar. Això va passar a les Illes Balears.

Si, a més a més, la «ley mordaza» o la modificació de la llei del Tribunal Constitucional, o la normativa antiterrorista atribueixen més competències repressores a fiscals i magistrats de provada ideologia franquista el sistema democràtic fa fallida. D’aquí les sentències dels Tribunals europeus i els requeriments de les Nacions Unides o Amnistia Internacional, a Espanya no es respecten els Drets fonamentals de les persones.

Ens trobam, per tant, en una cruïlla històrica: d’una banda estan els qui tornen a entonar el «Santiago y cierra España», proposant, fins i tot, la sortida de la Unió europea. Són els qui ens han ficat en aquest carreró infernal, nostàlgics de l’España imperial, però que difícilment ara trobaran el suport del món econòmic. D’altra banda, es podria aprofitar aquesta sentència del TJUE per retornar el conflicte polític a la política. Vists els antecedents, tot fa pensar que la sentència que condemna per sedició als presos polítics catalans serà anul·lada pels Tribunals europeus. El més lògic, per tant, seria anticipar-se a la cadena de clatellades judicials que ens vendran d’Europa i anul·lar la sentència del Tribunal Suprem sobre els presos catalans i arxivar els processos contra els centenars de persones imputades.

I, finalment cal una profunda reforma legal i del sistema judicial. La derogació de totes les lleis que restringeixen la llibertat d’opinió, manifestació i participació política. La renovació dels membres de les altes instàncies judicials, primant l’experiència i els mèrits professionals. I, com manen els Tribunals europeus, cal defensar la separació dels poders legislatiu, executiu i judicial.

Encara hi són a temps.