Amb la derrota de l’ISIS i al-Nusra, el desemmascarament dels ‘Cascos Blancs’, les diverses maquinacions d’armes químiques i el col·lapse de ‘Rojava’, Washington s’està quedant ràpidament sense opcions a Síria. Síria està guanyant, però la gran potència encara no s’ha rendit. Sabent que està perdent, segueix actuant per perllongar el final del joc i castigar el poble sirià.
Estem asseguts en un centre de comandament militar conjunt a Arima (al nord de Síria, just a l’oest de Manbij) amb tres coronels de l’Exèrcit Àrab Sirià (SAA) i dos uniformats kurds de les Forces Democràtiques Sirianes (SDF) ‘koval’ (companys ). Aquí també hi ha russos, però no entren a la nostra conversa. Tanmateix, fins i tot durant la xerrada amistosa, mentre esperem el permís per viatjar a Manbij i Ayn al Arab (Kobani), algunes tensions són evidents.
Compartint cafè i el menjar, tant els oficials de l’SAA com els companys de les SDF reconeixen que estan lluitant i morint junts contra un exèrcit turc invasor i les seves milícies. El front de batalla està a pocs quilòmetres de distància.
Quan pregunto quines diferències hi ha entre DAESH, al-Nusra i l”Exèrcit Lliure’, tots responen burletes. “No hi ha cap diferència, és un joc de diners, els combatents van i vénen depenent de les remuneracions”. “Hi ha alguna diferència entre els grups pel que fa a la quantitat d’estrangers?” suggereixo. “No hi ha cap diferència”, repeteixen. El company B de les SDF em passa un vídeo recent dels combatents de l’’Exèrcit Lliure’ a Tal Abiad, al nord-est, protestant per les condicions i exigint el seu retorn a l’Idlib controlat per l’HTS/Nusra.
Però tots sabem que ells lluiten per una causa diferent. Els oficials de l’SAA lluiten per una Síria alliberada i unida, mentre que els companys de les SDF encara somien amb un ‘Kurdistan’ independent, tallant parts de la Turquia contemporània, Síria i l’Iraq.
Els kurds separatistes van col·laborar amb les forces d’ocupació estatunidenques a la recerca del seu somni de ‘Rojava’ (Kurdistan occidental), tot i que Washington mai va donar suport realment al projecte. Molts sirians els veuen com a traïdors. Però l’SAA és pacient, tractant amb un enemic a la vegada, i en aquest moment l’enemic al nord de Síria és Erdogan.
El somni de ‘Rojava’ està efectivament mort. Com van demostrar Afrin (el març del 2018) i Manbij (l’octubre del 2019), cap milícia kurda pot defensar-se d’Ankara, que veu amb raó qualsevol estat de ‘Rojava’ com un esglaó per al joc més gran, una gran llesca de Turquia. La protecció de les forces d’ocupació estatunidenques no podia durar per sempre. A més, els grups kurds no tenen cap dret històric exclusiu sobre cap part del nord de Síria. Molts altres hi viuen. En gran part del nord de Síria els kurds són una petita minoria.
Malgrat aquestes tensions, una relació propera, fins i tot afectuosa, roman a la sala. Els coronels de l’SAA són tots homes grans, d’entre 40 i 50 anys, mentre que els companys de les SDF són homes més joves, d’uns 30 anys. El coronel H ofereix més cafè al company A mentre que el company B parla de les conquestes kurdes. “Vam perdre 850 màrtirs alliberant Manbij”, diu, i “2.000 a Kobani”. I què passa amb tots els qui són a les vostres presons? pregunta un dels coronels. “Són reformatoris”, respon el company B.
El que el company B no diu sobre l’”alliberament” de Manbij és que (1) la batalla de 2016 va ser efectivament una transferència de la ciutat d’uns mercenaris estatunidencs (ISIS/DAESH) a altres (SDF), i (2) hi havia molt pocs kurds en aquesta ciutat majoritàriament àrab. Després de les grans batalles, molts de les zones circumdants van fugir a la ciutat, augmentant la seva població. Una estimació recent situa la seva població en 700.000 habitants, dels quals el 80% són àrabs (Najjar 2019). De la resta hi ha altres minories no àrabs, incloent assiris, circassians i armenis. No hi ha una base social real per a un règim kurd separatista a Manbij.
Tanmateix, fins i tot després de la sortida de les forces d’ocupació estatunidenques d’aquesta part del nord de Síria, i tot i que la presència siriana i russa limita les ambicions turques, s’ha permès a les SDF mantenir la seva antiga administració tant de la ciutat com de la regió.
La naturalesa estranya i insostenible d’aquest sistema es fa evident quan Nihad Roumieh, el meu col·lega periodista sirià, demana a un dels coronels que ens mostri on som. El coronel A desplega alegrement un mapa militar, amb les posicions de les tropes amigues i enemigues. El primer que es veu és que sis unitats blindades sirianes protegeixen Manbij, al nord. En segon lloc, tot i que les forces sirianes han reprès el control de més de 200 km de la frontera nord, és depriment veure quant de terreny del nord de Síria segueix ocupat per Erdogan i les seves milícies.
El panorama semblava encara més ombrívol quan més tard parlem amb un conseller de Manbij i el seu amic advocat. Ells es van queixar de molts detinguts a la presó i torturats sota el règim de les SDF. Van dir que només hi havia dos pobles kurds a Manbij.
Sembla, però, que s’està produint una transició. El novembre i desembre es van hissar banderes sirianes i russes sobre les anteriors posicions de les SDF a Hassakah, Ayn al Arab, Jarablus i Tal Jemaa (Syrian Observer 2019; Semenov 2019; SOHR 2019), i es va suggerir que les SDF s’involucressin en les negociacions amb Damasc “per aconseguir solucions concloents”. No obstant això, el líder de les SDF, Mazloum Abadi, va dir que el grup volia “la unitat siriana… [amb] una autoadministració descentralitzada”, inclòs el manteniment de la milícia separada de les SDF (Syrian Observer 2019). És poc probable que Damasc accepti aquests termes.
****************
La reivindicació d’una pàtria kurda a Síria no és un moviment indígena, que reclama la devolució de les terres ancestrals. El debat sobre els kurds com a migrants històrics (a Yildiz 2005) o com a habitants de llarga data (Hennerbichler 2012: 77-78) tampoc resol la qüestió. Mentre que les llengües kurdes són d’origen iranià i la història més llarga passa per Mesopotàmia (Iraq) i l’Imperi Otomà, els kurds formen part, sens dubte, de la població nadiua siriana. Tanmateix, amb un milió i mig d’habitants, Síria alberga el grup més petit de la regió, amb uns 20 milions a Turquia (Gürbüz 2016: 31) i altres 6-8 milions a l’Iran i l’Iraq.
La idea d’un petit estat ‘Rojava’ a Síria s’ha vist compromesa de tres maneres. En primer lloc, els grups kurds del nord i el nord-est de Síria són només un dels diversos grups (entre assiris, circassians, armenis i àrabs), i en algunes zones petites minories. En segon lloc, el moviment separatista kurd a Síria ha estat molt determinat per la política i la migració de Turquia. ‘Rojava’ va ser considerada com l’esglaó d’un projecte més ampli de ‘Kurdistan’, impulsat des del nord. En tercer lloc, la intervenció del poder imperial ha aixecat expectatives separatistes i ha danyat les relacions kurdes amb altres grups sirians.
En la llarga història de Síria, un refugi tradicional per a les minories, hi ha hagut molts kurds, incloent-hi personalitats famoses, que no van creure en el somni separatista. Dos d’ells estan enterrats als terrenys de la mesquita Ummayad de Damasc: el governant de segle XII Sala’addin i l’erudit alcorànic Xeic Mohammad al Bouti (assassinat per Jabhat al-Nusra el 2013). Molts sirians d’origen kurd van abraçar la idea d’una identitat més àmplia. Abans del conflicte del 2011, Tejel (2009: 39-46) va classificar les identitats kurdes sirianes com a nacionalistes àrabs, comunistes i nacionalistes kurds, i els líders kurds sirians Husni Za’im i Adib a el-Shishakli van fer campanya per una “Gran Síria” no sectària.
La influència kurda turca va començar a principis del segle XX, quan la cultura kurda va ser reprimida per l’Estat turc post-otomà. Els kurds turcs es van refugiar per primera vegada a Síria, fins i tot a Damasc, després de la seva fallida rebel·lió del 1925. La idea mateixa d’un partit kurd sirià va sorgir el 1956 del refugiat turc Osman Sabri; i un altre refugiat turc, Nuredín Zaza, es va convertir en president d’aquest partit (al Kati 2019: 45, 47).
Va haver-hi múltiples escissions els anys següents. El Partit de la Unió Democràtica (PYD) va sorgir els anys 80 com una branca del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), lleial al seu líder Abdallah Öcalan, que el 1996 va reconèixer que “la majoria dels kurds de Síria eren refugiats i immigrants de Turquia i que es beneficiarien si hi tornaven” (a Allsop 2014: 231). Moltes de les afirmacions sobre els kurds “apàtrides” a Síria han de ser llegides a la llum d’aquest èxode turc. Tanmateix, Öcalan se’n va anar el 1998, com a part de l’acord d’Adana de Síria amb Turquia (al Kati 2019: 49-52).
Les grans potències, conscients del paper potencialment divisori dels kurds separatistes, els han utilitzat durant dècades per dividir i afeblir els governs àrabs. Els aliats regionals dels Estats Units, Israel i l’Iran (abans de 1979), es van unir a ells, i el Shah va ordenar el 1962 a la seva policia secreta SAVAK que ajudés a finançar la insurgència kurda al nord de l’Iraq, per tal de soscavar Bagdad. Els israelians s’hi van unir dos anys després. La CIA va oferir més ajuda als kurds dirigits per Barzani el 1972. Un resultat va ser que l’Iraq no va poder unir-se a la resistència àrab contra l’expansió israeliana el 1967 i el 1973 perquè gran part del seu exèrcit estava desplegat al nord de l’Iraq (Gibson 2019).
La guerra dirigida pels Estats Units contra Síria el 2011 va presentar noves oportunitats separatistes. Les Unitats de Protecció del Poble (YPG) es van reactivar el 2012, al principi amb el suport de Damasc, perquè els sirians del nord poguessin lluitar contra l’ISIS. No obstant això, l’ocupació estatunicenca de parts del nord i l’est de Síria a la fi del 2015 va portar a la reorganització de moltes unitats de l’YPG en les ‘Forces Democràtiques Sirianes’ (SDF) patrocinades pels Estats Units (Martin 2018: 96). A vegades se’ls va anomenar força ‘Rojava’, mentre que altres vegades es va minimitzar el component kurd.
Segons un informe militar estatunidenc del 2017, les Forces Democràtiques Sirianes a Manbij eren només 40% kurdes (Townsend a Humud, Blanchard i Nikitin 2017: 12), cosa que respon a la vergonyosa realitat que Manbij tenia una població kurda molt petita. A les acaballes del 2016, el coronel estatunidenc John Dorrian va donar una estimació general més alta de kurds, dient que les SDF “consisteixen en aproximadament 45.000 combatents, més de 13.000 dels quals són àrabs” (USDOD 2016). Molts d’aquests últims provenen dels fragments de l’anterior milícia mercenària estatunidenca a Síria.
El coronel sirià Malek d’Alep em va confirmar que la majoria dels membres de les SDF eren sempre kurds, incloent-ne molts d’Iraq i Turquia. La mida dels contingents de no kurds i estrangers variava segons els diners oferts. Un informe del Centre Internacional per a l’Estudi de la Radicalització i la Violència Política (ICSR), amb seu a Londres, reconeixia que tant les forces terrestres de l’YPG com les de les SDF seguien sent en gran mesura armes del PKK turc (Holland-McCowan 2017: 10).
El fracàs del referèndum separatista del setembre del 2017 a l’Iraq va suposar un greu cop per al projecte regional. El Partit Democràtic del Kurdistan (KDP) i la Unió Patriòtica del Kurdistan (PUK) van deixar de banda la seva rivalitat per celebrar un referèndum d’independència (havent ja impulsat i obtingut l’estatus federal) encara que no va ser autoritzat per Bagdad. Es va dir que la proposta va obtenir un 92% d’aprovació, però va ser rebutjada immediatament pel govern i l’exèrcit iraquians, que van expulsar les forces peixmerga de Kirkuk en poques hores (Gabreldar 2018; ICG 2019). Per primera vegada en dècades, l’exèrcit iraquià va prendre el control de la regió del nord-est. Bagdad estava mostrant una voluntat política que havia estat absent durant molts anys.
A Síria, les forces estatunidenques no van fer res per aturar la neteja ètnica de l’YPG dels no kurds a les zones que reclamaven. L’octubre del 2015, el grup alineat amb Occident, Amnistia Internacional, va acusar l’YPG (just abans que els Estats Units el rebategés com a “Forces Democràtiques Sirianes”) de desallotjar per la força àrabs i turcmans de les zones que ocupaven després de desplaçar l’ISIS. Amnistia va presentar proves que demostraven l’existència de casos de desplaçament forçós i de demolició i confiscació de béns de la població civil, que constituïen crims de guerra (AI 2015). Fonts del govern turc havien presentat acusacions similars (Pamuk i Bektas 2015), però també persones refugiades que afirmaven que “combatents de l’YPG van desallotjar àrabs i turcmans de les seves llars i van cremar els seus documents personals” (Sehmer 2015; Al Masri 2015).
Tanmateix, després que les forces estatunidenques es convertissin en patrons directes de les SDF al final del 2015, una comissió de l’ONU, copresidida per la diplomàtica estatunidenca Karen Koning AbuZayd, va seguir tractant d’atribuir la major part de la culpa dels abusos a les forces del govern sirià. La Comissió va acusar l’YPG/SDF de desplaçar les comunitats per la força “[però només] per netejar les zones minades per l’ISIL”, i de reclutament forçós, però “no va trobar cap prova que sustentés les afirmacions que les forces de l’YPG o les SDF ataquessin les comunitats àrabs per motius ètnics, ni que les autoritats cantonals de l’YPG intentessin sistemàticament canviar la composició demogràfica dels territoris” (IICISAR 2017: 111 i 93).
Tanmateix, el 2018 es va informar de la neteja ètnica dels cristians assiris de les zones controlades pels Estats Units i les SDF al nord-est de Síria. Es va informar que s’havia detingut joves de la zona de Qamishli i se’ls havia reclutat per la força a la milícia kurda, juntament amb el robatori de propietats per aquestes mateixes milícies (Abed 2018). El 2019 es va informar que les SDF havien tancat més de 2.000 escoles d’ensenyament de l’àrab a la regió d’Hasaka (Syria Times 2019) i que havien disparat, matat, ferit i empresonat persones desplaçades que intentaven escapar del camp de refugiats d’al-Hawl al sud-est d’Hasaka (FNA 2019). No obstant això, una vegada que les forces estatunidenques van crear i van acollir les “SDF” dirigides pels kurds, Amnistia Internacional i els mitjans de comunicació occidentals van silenciar les seves critiques anteriors.
El 2012, Washington havia vist amb bons ulls el pla de l’ISIS per a un “principat salafista”, per tal d’afeblir Damasc (DIA 2012). El setembre del 2016, el poder aeri estatunidenc va ser utilitzat per atacar i matar més de 120 soldats sirians a la Muntanya Tharda, darrere de l’aeroport Deir Ezzor, per ajudar els esforços (fallits) del grup terrorista per prendre el control i amenaçar la ciutat (Anderson 2017). Però quan Rússia, Síria i l’Iraq van començar a eliminar aquests clons saudites, les forces estatunidenques simplement van rescatar els seus millors comandants i van reemplaçar l’ISIS amb unes ‘SDF’ dirigides pels kurds (Anderson 2019: Capítols 5 i 7), un cop més per soscavar i afeblir Damasc.
Però les forces d’ocupació estatunidenques no es van quedar esperant per patrocinar el desafortunat projecte de Rojava. L’octubre del 2019, el president Trump va donar l’ordre d’una retirada parcial del nord de Síria. L’exdiplomàtic estatunidenc Robert Ford havia advertit el 2017 que els Estats Units abandonarien les SDF (O’Connor 2017). Així que, despullades de la protecció militar estatunidenca i de la seva principal font d’armes i finançament, les SDF es van veure obligades a formar ràpidament una nova aliança amb Damasc i Rússia per evitar l’aniquilació per part de les forces d’Erdogan. El líder turc va veure en l’YPG/SDF dirigit per Öcalan un trampolí cap al seu major projecte a Turquia (Demircan 2019).
Els liberals occidentals es van queixar que els Estats Units estaven ‘traint’ els seus aliats kurds, però confiaven massa en els mites romàntics. Ünver (2016), per exemple, va presentar els kurds separatistes com a receptors d’oportunitats no planejades en la “guerra civil” de Síria en una “època de fronteres canviants”, com si la gran potència no estigués fent servir una vegada més la “carta kurda” per dividir i afeblir tant l’Iraq com Síria. Schmidinger (2018: 13, 16-17) va tractar de convertir la diversitat històrica de Síria en un argument a favor de la divisió sectària de ‘Rojava’, en lloc d’un Estat unitari inclusiu. Però, com s’ha dit moltes vegades, les potències imperials mai tenen aliats reals, només interessos. El líder de la Resistència libanesa, Hassan Nasrallah, ho va dir als separatistes kurds el febrer del 2018: “Finalment treballaran d’acord amb els seus interessos, els abandonaran i els vendran en un mercat d’esclaus”.
Mentrestant, amb la benedicció de Washington, Erdogan persisteix en el seu pla de controlar grans parts del nord de Síria, amb l’objectiu d’assentar-hi molts dels refugiats de Turquia sota un règim a l’estil de la Germandat Musulmana, controlat per la milícia islamista sectària. El general de Divisió sirià retirat Mohammad Abbas Mohammad em va dir que el líder turc no ha renunciat a la seva ambició d’esdevenir un ‘califa’ modern de les nacions musulmanes, i està treballant per colonitzar les ments sirianes amb els seus constants lemes islamistes.
****************
Tanmateix, amb l’ajuda dels seus aliats, Síria està guanyant la guerra. ISIS/DAESH i al-Nusra estan virtualment derrotats, els “Cascos Blancs” i les maniobres amb armes químiques han quedat al descobert i el mite de Rojava s’ha ensorrat. Però una guerra econòmica impulsada per Washington es dirigeix ara contra tots els països independents de la regió, agreujant l’ocupació i el terrorisme.
El director del Departament Polític de l’Exèrcit Àrab Sirià, el general de divisió Hassan Hassan, ens diu que els Estats Units “tenen el poder de destruir el món moltes vegades, però no han estat capaços de convertir aquest poder en capacitats”. Per això les guerres dels Estats Units estan fracassant a tota la regió.
Si bé és cert que ens dirigim a un món multipolar, diu, encara no hi som. “Síria encara s’enfronta al règim unipolar”. Erdogan, ISIS, Israel i les SDF són tots “titelles” d’aquest ordre mundial moribund. Autoritzat pels Estats Units, Erdogan encara vol establir una regió de la Germandat Musulmana al nord i l’est de Síria. Aquest és un ordre moribund i “molt perillós”, diu el general Hassan. “L’estat profund dels Estats Units sap que la seva unipolaritat està fallant, però això encara no ha estat anunciat. El nou sistema mundial ha nascut, però encara no es reconeix. Els Estats Units volen perllongar aquest conflicte el major temps possible i castigar el poble sirià”.
En aquesta fase de transició veiem la col·laboració entre l’SAA i les SDF, l’extraordinària anomalia d’un Manbij dirigit per les SDF i l’experiment en curs de “Kobani”, la ciutat fronterera controlada per les SDF que els sirians anomenen Ayn al Arab.
Viatjant de la zona rural d’Alep a la zona rural de Raqqa per l’autopista M4, creuem el riu Furat (Eufrates), una enorme extensió d’aigua dolça semiembalsada que sembla especialment afable entre dos deserts. Girant cap al nord arribem a Ayn al Arab, a la frontera turca, en menys d’una hora. Tot i que les bandes d’Erdogan estan atacant Ayn al Issa, més endins de Síria, a l’M4, no hi ha senyals de lluita prop d’Ayn al Arab. El general de Divisió Abbas diu que Erdogan està apuntant a incursions reduïdes, que després poden ser ampliades.
Aquesta petita ciutat de potser 45.000 habitants va ser evacuada durant els primers combats i encara mostra signes de gran destrucció, especialment als costats est i nord. Menys d’una desena part de la mida de Manbij es diu que ara té una majoria de kurds i els companys de les SDF semblen ben organitzats. Ens porten al seu petit quarter general, un edifici de tres pisos, per esperar que es realitzin més controls de seguretat i se’ns escorti a una de les seves escoles i un dels seus hospitals.
A l’escola secundària, igual que a la caserna general, semblen desconfiar d’un estranger acompanyat per un coronel de l’SAA i un periodista sirià. Això s’interromp una mica quan pregunto sobre el seu programa d’estudis i els nens, que clarament han passat per un trauma important. El director diu que estan desenvolupant programes per ajudar els estudiants a bregar amb les seves experiències de guerra. L’amenaça no s’ha acabat, ja que les tropes d’Erdogan, incloses les bandes islamistes sectàries, són tan sols a uns pocs quilòmetres al nord.
El pla d’estudis nacionalista kurd ha trencat amb el sistema centralitzat de base àrab establert a Damasc. El director de l’escola explica que el 60% del programa s’imparteix en kurd, el 20% en àrab i el 20% en anglès. Per als nens de famílies àrabs el programa és un 60% en àrab, 20% en kurd i 20% en anglès. Parlen de quatre “nacionalitats” a Kobani: kurda, àrab, yazidita i cristiana. Així és com ho veuen.
La direcció del petit hospital també és fortament nacionalista kurda. Pregunto d’on treuen el seu suport i esmenten els estatunidencs i algunes ONG internacionals. Per descomptat, no hi ha res d’Ankara. “Què passa amb Damasc?”, pregunto. “Res i no en volem res”, diu un dels administradors.
Això pot ser cert per a aquest hospital. Tanmateix, els col·legues sirians diuen que la majoria dels centres de salut a les àrees controlades per les SDF encara reben finançament i subministraments de Damasc. Així que no només la seva seguretat està garantida per l’Estat sirià, sinó també la majoria dels seus serveis socials.
Queda per veure quanta autonomia kurda romandrà, en virtut d’un acord polític definitiu. La Federació no forma part de la discussió, és clar que Damasc el veu com un camí que desmembraria i afebliria el país. Mentre que l’SAA i les SDF lluiten conjuntament contra les bandes d’Erdogan, Damasc ha estat fent crides als líders àrabs del nord i nord-est, que havien col·laborat amb la força d’ocupació estatunidenca i les SDF, a tornar a l’Exèrcit Àrab Sirià (SAA). D’altra banda, el comandant de les SDF, el general Mazloum Abdi, s’oposa a la incorporació de les SDF a l’SAA (Van Wilgenburg 2019) i vol aferrar-se a la major quantitat possible d’administració local (Syrian Observer 2019). El manteniment de la presència estatunidenca i el patrocini de les unitats de les SDF a Hasaka, Qamishli i Deir Ezzor (AHVAL 2019), serveix per mantenir les esperances d’autonomia.
Als mitjans de comunicació russos hi ha un cert pessimisme sobre una reconciliació entre les SDF i Damasc. Un observador suggereix que “Rússia eventualment forçarà la majoria (si no totes) de les forces de Turquia a abandonar Síria… [però Damasc] i els kurds sirians tenen objectius polítics i militars oposats que no es reconciliaran fàcilment” (Stein 2019).
No obstant això, Damasc té altres cartes. L’YPG/PKK/SDF va augmentar la seva influència a través del patrocini dels Estats Units i, a mesura que això disminueix, és probable que altres veus al nord, incloses les veus kurdes, tornin a sorgir, especialment a través del procés constitucional a Ginebra. El general de Divisió Abbas assenyala que ara hi ha dotzenes de partits kurds al nord-est (Syria Times 2018). Donada la intransigència de les SDF dependents dels Estats Units, es diu que Rússia està reclutant joves kurds sirians per a un grup rival (Duvar 2019), que és probable que s’incorpori a l’SAA.
Al meu entendre, és probable que hi hagi certa acomodació de les demandes nacionalistes kurdes a nivell cultural i administratiu local, però juntament amb els esforços per assegurar que això no privilegiï els kurds per sobre d’altres grups sirians. Això hauria d’aparèixer a la constitució esmenada. El vell ordre mundial s’està morint i n’està naixent un de nou. En aquest món en transició, Washington persisteix en la seva guerra perduda, per dividir i castigar el poble sirià.
==================================
Referències
Abed, Sarah (2018) ‘Kurdish Militias in Northeastern Syria Turn to Kidnapping, Conscription, ISIS-like Tactics’, MintPress, 12 de febrer, online: https://www.mintpressnews.com/kurds-in-conflict-ridden-northeastern-syria-turn-to-kidnapping-conscription-isis-like-tactics/237466/
Ahval (2019) ‘Syrian Kurdish military commander announces SDF deal with Russia’, 2 de desembre, online: https://ahvalnews.com/northern-syria/syrian-kurdish-military-commander-announces-sdf-deal-russia
AI (2015) ‘Syria: ‘We had nowhere to go’ – Forced displacement and demolitions in Northern Syria’, Amnesty International, London, octubre, online: https://www.amnesty.org/download/Documents/MDE2425032015ENGLISH.PDF
Al Masri, Abdulrahman (2015) ‘Is there ‘systematic ethnic cleansing’ by Kurds in north-east Syria?’, Middle East Monitor, 21 de juny, online: https://www.middleeastmonitor.com/20150621-is-there-systematic-ethnic-cleansing-by-kurds-in-north-east-syria/
Allsop, Harriet (2014) The Kurds of Syria: Political Parties and Identity in the Middle East, I.B. Tauris, New York
Anderson, Tim (2017) ‘Implausible Denials: The Crime at Jabal al Tharda’, Global Research, 17 de desembre, online: https://www.globalresearch.ca/implausible-denials-the-crime-at-jabal-al-tharda-us-led-air-raid-on-behalf-of-isis-daesh-against-syrian-forces/5623056
Chomani, Kamal (2019) ‘Oil dispute reignites Baghdad-Erbil tensions’, al Monitor, 29 de maig, online: https://www.al-monitor.com/pulse/originals/2019/05/iraq-kurdistan-oil-kirkuk.html
Demircan, Davut (2019) ‘Evidence points to nexus between YPG/PKK’, Andalou Agency 23 d’octubre, online: https://www.aa.com.tr/en/middle-east/evidence-points-to-nexus-between-ypg-pkk/1624238#
DIA (2012) ‘14-L-0552/DIA/288’, Defence Intelligence Agency, Washington, 12 d’agost, online: https://www.judicialwatch.org/wp-content/uploads/2015/05/Pg.-291-Pgs.-287-293-JW-v-DOD-and-State-14-812-DOD-Release-2015-04-10-final-version11.pdf
Duvar (2019) ‘Russia ‘seeks to build local force from ethnic Kurds to replace SDF’, 24 de desembre, online: https://www.duvarenglish.com/world/2019/12/24/russia-seeks-to-build-local-force-from-ethnic-kurds-in-syrias-northeast-report/
FNA (2019) ‘US-Backed SDF Kills Civilians Trying to Escape Hasaka Refugee Camp’, Fars News Agency, 24 de maig, online: https://en.farsnews.com/newstext.aspx?nn=13980303000377
Gabreldar, Bushra (2018) ‘Kurdish independence in Iraq’, Harvard International Review , Vol. 39, No. 1, Athletic Diplomacy: the intersection of sports and culture (Winter 2018), pp. 7-9
Galbraith, Peter (2019) ‘The Betrayal of the Kurds’, New York Review of Books, 21 de novembre, online: https://www.nybooks.com/articles/2019/11/21/betrayal-of-the-kurds/
Gibson, Bryan (2019) ‘The Secret Origins of the U.S.-Kurdish Relationship Explain Today’s Disaster’, Foreign Policy, 14 d’octubre, online: https://foreignpolicy.com/2019/10/14/us-kurdish-relationship-history-syria-turkey-betrayal-kissinger/
Gunter, Michael (1996) ‘The KDP-PUK Conflict in Northern Iraq’, Middle East Journal, Vol. 50, nº 2 (primavera, 1996), pp. 224-241
Gürbüz, Mustafa (2016) Rival Kurdish Movements in Turkey, Amsterdam University Press
Hennerbichler, Ferdinand (2012) ‘The Origin of Kurds, Advances in Anthropology, Vol 2 No 2 64-79
Hoffman, Sophia (2016) The Politics of Iraqi Migration to Syria, Syracuse University Press, New York
Holland-McCowan, John (2017) ‘War of Shadows: How Turkey’s Conflict with the PKK Shapes the Syrian Civil War and Iraqi Kurdistan’, International Centre for the Study of Radicalisation and Political Violence (ICSR), online: https://icsr.info/wp-content/uploads/2017/08/ICSR-Report-War-of-Shadows-How-Turkey’s-Conflict-with-the-PKK-Shapes-the-Syrian-Civil-War-and-Iraqi-Kurdistan.pdf
Humud, Carla E.; Christopher M. Blanchard and Mary Beth D. Nikitin (2017) ‘Armed Conflict in Syria: Overview and U.S. Response’, Congressional Research Service, 26 d’abril, online: https://www.refworld.org/pdfid/591c08bc4.pdf
Ibrahim, Shivan (2019) ‘Syria’s Kurdish parties do not see eye to eye’, Al Monitor, 9 de desembre, online: https://www.al-monitor.com/pulse/originals/2019/12/kurds-syria-pyd-national-council-russia-syrian-regime.html
ICG (2019) ‘After Iraqi Kurdistan’s Thwarted Independence Bid’, International Crisis Group, Report 199 / Middle East & North Africa 27 de març, online: https://www.crisisgroup.org/middle-east-north-africa/gulf-and-arabian-peninsula/iraq/199-after-iraqi-kurdistans-thwarted-independence-bid
IICISAR (2017) ‘Human rights abuses and international humanitarian law violations in the Syrian Arab Republic, 21 de juliol de 2016’, Independent International Commission of Inquiry on the Syrian Arab Republic, ‘Conference room paper’, 10 de març de 2017, online: https://www.ohchr.org/_layouts/15/WopiFrame.aspx?sourcedoc=/Documents/Countries/SY/A_HRC_34_CRP.3_E.docx&action=default&DefaultItemOpen=1
Kutschera, Chris (1994) ‘Mad Dreams of Independence: The Kurds of Turkey and the PKK’, Middle East Report, No. 189, The Kurdish Experience (juliol-agost, 1994), pp. 12-15
Martin, Kevin (2018) ‘Syria and Iraq ISIS and Other Actors in Historical Context’, in Feisal al-Istrabadi and Sumit Ganguly (2018) The Future of ISIS: Regional and International Implications, Brookings Institution Press
Mohannad Al-Kati (2019) ‘The Kurdish Movement in the Arab World: The Syrian Kurds as a Case Study’, AlMuntaqa , Arab Center for Research & Policy Studies, Vol. 2, No. 1 (abril/maig 2019), pp. 45-61
Najjar, Faray (2019) ‘New front in Syria’s war: Why Manbij matters’, Al Jazzera 16 d’octubre, online: www.aljazeera.com/amp/news/2019/10/front-syria-war-manbij-matters-191015143157365.html
O’Connor, Tom (2017) ‘’U.S. will lose Syria to Iran and abandon Kurdish allies, former Ambassador says’, Newsweek, 19 de juny, online: https://www.newsweek.com/us-military-kurds-lose-iran-syria-former-ambassador-627395
Pamuk, Humeyra and Umit Bektas (2015) ‘Turkey sees signs of ‘ethnic cleansing’ by Kurdish fighters in Syria’, Reuters, 17 de juny, online: https://www.reuters.com/article/us-mideast-crisis-kurds-turkey-idUSKBN0OW1SA20150616
Schmidinger, Thomas (2018) Rojava: Revolution, War and the Future of Syria’s Kurds, Pluto, London
Sehmer, Alexander (2015) ‘Thousands of Arabs flee from Kurdish fighters in Syria’s north’, The Independent, 1 de juny, online: https://www.independent.co.uk/news/world/middle-east/thousand-of-arabs-flee-from-kurdish-fighters-in-syrias-north-10289475.html
Semenov, Kirill (2019) ‘Russia faces Dilemmas in northeastern Syria’, Al Monitor, 21 de novembre, online: https://www.al-monitor.com/pulse/originals/2019/11/russia-syria-us-turkey-kurds.html
SOHR (2019) ‘Lens of SOHR monitors the rise of the Syrian flag and the flag of Syriac Military Council affiliated to “SDF”, in Tal Jemma north of Tal Tamr town’, 4 de desembre, Syrian Observatory of Human Rights, online: http://www.syriahr.com/en/?p=149576
Stein, Aaron (2019) ‘Temporary and Transactional: The Syrian Regime and SDF Alliance’, Valdai Club, 29 de novembre, online: https://valdaiclub.com/a/highlights/temporary-and-transactional-the-syrian-regime/
Syrian Observer (2019) Russia takes over SDF Base in northern Hassakeh, 2 de desembre, online: https://syrianobserver.com/EN/news/54623/russia-takes-over-sdf-in-northern-hassakeh.html
Syria Times (2018) ‘Syrian officer to ST: forces in Syria’, 31 de desembre, online: http://syriatimes.sy/index.php/editorials/opinion/39606-syrian-officer-to-st-forces-in-syria
Syria Times (2019) ‘SDF militia closes 2154 Syrian schools and gives some of them to US occupation army’, 27 de setembre, online: http://syriatimes.sy/index.php/news/local/43878-sdf-militia-closes-2154-syrian-schools-and-gives-some-of-them-to-us-occupation-army
Tejel, Jordi (2009) Syria’s Kurds: History, Politics and Society, Routledge, New York
Ünver, H. Akin (2016) Schrödinger’s Kurds: Transnational Kurdish Geopolitics in the Age of Shifting Borders, Journal of International Affairs , Vol. 69, No. 2, Shifting Sands: The Middle East in the 21st Century (SPRING/SUMMER 2016), pp. 65-100
USDOD (2016) ‘Department of Defense Press Briefing by Col. Dorrian via teleconference from Baghdad, Iraq’, U.S. Department of Defense, 8 de desembre, online: https://www.defense.gov/News/Transcripts/Transcript-View/Article/1025099/department-of-defensepress-briefing-by-col-dorrian-via-teleconference-from-bag
Van Wilgenburg, Wladimir (2019) ‘SDF leadership meets with Arab tribes in response to Damascus call to defect’, Kurdistan24, 11 de desembre, online: https://www.kurdistan24.net/en/news/09be9fde-3988-4307-be32-ab161da48412
Yildiz, Kerim (2005) The Kurds in Syria: the forgotten people, Ann Arbor, London
El Dr Tim Anderson és el director del Centre d’Estudis Contrahegemònics amb seu a Sydney. Ha treballat a universitats australianes durant més de 30 anys, ensenyant, investigant i publicant sobre desenvolupament, drets humans i autodeterminació a l’Àsia-Pacífic, l’Amèrica Llatina i l’Orient Mitjà. El 2014 va ser guardonat amb la medalla de l’amistat de Cuba. És el representant d’Austràlia i el Pacífic per a la Xarxa d’Amèrica Llatina en Defensa de la Humanitat. Els seus llibres més recents són: Land and Livelihoods in Papua New Guinea (2015), The Dirty War on Syria (2016), ara publicat en deu idiomes; Countering War Propaganda of the Dirty War on Syria (2017) i Axis of Resistance: towards an independent Middle East (2019).
Font: American Herald Tribune