Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
SALVADOR ESPRIU

No fa gaire que algun noticiari es feu ressò d’un gest de la presidenta d’Alemanya: en un acte del seu partit, en el moment de les salutacions, un dels membres amb qui compartia escenari va exhibir una bandera d’Alemanya. Ràpidament, Angela Merkel, visiblement molesta, li va agafar la bandera i la retirà fora de l’escenari. Els locutors explicaren que a Alemanya és tradició que els partits polítics no exhibeixin la bandera alemanya, ja que no la consideren patrimoni d’un partit sinó de tota la societat.

En el mateix noticiari sortiren informacions d’actes polítics de diversos partits espanyols. En tots els dels partits de dretes la bandera espanyola presidia l’acte i els assistents en feien onejar moltes. I vaig recordar la passada campanya electoral en què els tres partits de dretes, i també el PSOE, utilitzaren España en el seu eslògan electoral.

Salvador Espriu va escriure els versos citats l’any 1954, quan Europa començava als Pirineus, mentre que a España es torturava, empresonava i matava els dissidents de Franco que no s’havien pogut exiliar. Eren temps que els demòcrates espanyols miraven amb esperança una Europa que era sinònima de llibertat, de democràcia i de justícia. La mateixa justícia que avui els presos polítics i exiliats catalans cerquen a Europa, com els joves d’Alsasua condemnats a penes de presó d’entre dos i tretze anys per una baralla amb dos guàrdies civils, com el raper mallorquí Valtonyc o els membres dels CDR empresonats preventivament acusats de terrorisme i de tinença d’explosius, fins que mesos després se’ls ha deixat en llibertat ja que mai varen existir tals explosius. I així successivament…

Tot per una bandera! exhibida impúdicament per aquells que han estats condemnats per corrupció, per robar els ciutadans d’aquella pàtria que només defensen de bandera. Una bandera exhibida de manera fastigosa per aquells que, braç enlaire, tornen cantar el «cara al sol» orgullosament. Una bandera defensada, diuen, per jutges i fiscals que provenen d’aquell «Tribunal de Orden Público», que dictava condemnes contra els demòcrates que s’oposaven al franquisme. Per això, a molts, ens costa tant compartir bandera amb els que se l’han apropiada. Perquè ens demostren cada dia que ens odien. Odien la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra tenacitat en defensar-nos com a Poble. Ens voldrien totalment assimilats, imposada la seva pàtria castellana i excloent, visigòtica i conquistadora.

No, sota la bandera de Merkel cap d’ells no es podria manifestar, ni fer apologia del feixisme amb tanta impunitat. Ni cap jutge podria maniobrar de manera maniquea per tal de mantenir els seus adversaris polítics a la presó. Perquè al nord enllà la justícia és neta i noble, culta, rica, lliure…, i justa!

Potser aquesta justícia del nord farà canviar a la força els abanderats espanyols —no ho crec—. Però, si així fos, tal vegada un dia podrem veure un capdavanter de la dreta retirar de manera decidida la bandera espanyola d’un acte de partit. Llavors podrem dir que aquest és un acte de patriotisme.