Quan l’estat es torna esgarrifosament malvat promulgant una Llei d’Esclaus Fugitius per criminalitzar aquells que ajuden a alliberar els esclaus, o finançant presons i guerres en benefici dels especuladors sociòpates, i quan la dissidència és impotent i es requereix desafiament, necessitem els excelsament bojos. Al seu article del 2013 A Time for “Sublim Madness” (i el seu llibre del 2015 Wages of Rebellion), Chris Hedges invoca William Shakespeare, William Faulkner, James Baldwin, James Cone, Black Elk i Crazy Horse. Hedges cita Reinhold Niebuhr, que va explicar per què “una sublim bogeria a l’ànima” és essencial quan les forces de la repressió són tan poderoses que l’intel·lectualisme liberal dóna lloc a la capitulació.
Personalment conec dos grups diferents els membres dels quals capten instintivament el poder de la bogeria tant per destruir com per crear, i aquests dos grups em semblen tan similars que quan parlo amb un, intento familiaritzar-lo amb l’altre.
Recentment em vaig dirigir a un d’aquests grups a la 10ª Fira del Llibre Anarquista de Humboldt el 14 de desembre del 2019, organitzada per Humboldt Grassroots a l’àrea d’Arcata/Eureka, al nord de Califòrnia. El que em va cridar l’atenció va ser com de similars eren els anarquistes assistents en temperament i valors a un altre grup amb el qual estic més familiaritzat personalment: els activistes autoidentificats com a “supervivents psiquiàtrics”, que he conegut en conferències organitzades per l’Associació Nacional per a la Protecció i Defensa dels Drets, el National Empowerment Center, la Societat Internacional de Psicologia Ètica i Psiquiatria, i MindFreedom.
Els anarquistes generalment estan d’acord en què el govern i l’estat imposats externament són autoritats il·legítimes; i els activistes dels supervivents psiquiàtrics generalment estan d’acord en què la institució de psiquiatria imposada externament és una autoritat il·legítima. Els dos grups s’oposen amb vehemència a la coerció i la jerarquia, i tots dos advoquen apassionadament per la llibertat d’elecció i l’ajuda mútua. Més enllà d’aquests acords ideològics, la meva experiència és que molts membres de cadascun d’aquests grups no només han assolit l’estat sublim de que no els importen un rave les convencions i les autoritats, sinó que, de vegades, han actuat amb aquesta sensibilitat .
Els membres d’ambdós grups senten ràbia per l’opressió i les injustícies que se’ls imposen a ells i als seus amics. Entre els anarquistes que van assistir a la meva última xerrada, alguns han estat colpejats per policies, interrogats per l’FBI i empresonats. Entre els supervivents psiquiàtrics que he conegut, és comú que se’ls hagi forçat a seguir “tractaments” que inclouen drogues, electroxocs i llargues hospitalitzacions psiquiàtriques en contra dels seus desitjos.
Amb tots dos grups, parlo habitualment de l’anarquista Emma Goldman (1869-1940), que va viure una vida cinematogràfica que incloïa viatges internacionals, discursos públics, múltiples empresonaments i deportacions; mentre construïa un envejable currículum d’enemics que incloïa J. Edgar Hoover i Vladimir Lenin. A les conferències d’activistes dels supervivents psiquiàtrics, em trobo habitualment amb dones que, tot i que no s’identifiquen com anarquistes, em recorden Goldman en termes de personalitat, valentia i intel·ligència; elles, a diferència de Goldman, han estat prèviament estigmatitzades amb etiquetes de malaltia mental com a trastorn d’oposició desafiant, trastorn de conducta, trastorn de personalitat límit, trastorn de personalitat antisocial i trastorn bipolar.
Atès que Goldman, com adolescent i dona jove, tenia els “símptomes” de tots els anomenats “trastorns” esmentats anteriorment, els anarquistes i els supervivents psiquiàtrics reconeixen immediatament que en el món actual –en lloc de convertir-se en la dona anarquista més famosa de la història dels Estats Units– probablement s’hauria convertit en una pacient psiquiàtrica (i després en una activista supervivent). Avui en dia, moltes dones antiautoritàries, per la seva ira i els seus comportaments rebels –gairebé sempre molt menys violents que els d’Emma– estan etiquetades amb diversos desordres psiquiàtrics seriosos i fortament medicades. Igual que Goldman, els seus “símptomes” han estat sovint alimentats per l’abús físic i emocional de diverses autoritats, experiències que els van ensenyar a desconfiar de les autoritats.
Havent crescut en l’Imperi Rus, el pare d’Emma la colpejava regularment a ella i als seus germans per desobeir, i la rebel Emma era la més colpejada. L’interès d’Emma pels nois va provocar la ira del seu pare, i ella va explicar: “Em va colpejar amb els punys, va cridar que no toleraria una filla esgarriada”, però Emma no li va fer cas. Els mestres d’escola també van abusar d’Emma. El seu professor de geografia va abusar sexualment d’ella, i Emma es va defensar i va fer que l’acomiadessin. Un instructor religiós colpejava els palmells de les mans dels estudiants amb un regle; en resposta, Goldman va relatar: “Solia organitzar martingales per molestar-lo: clavar agulles a la seva cadira entapissada… qualsevol cosa que se m’acudís per pagar-li el dolor d’aquell regle. Sabia que jo era la capitost i em pegava més per això”.
Quan Emma tenia 16 anys, volia desesperadament unir-se a la seva germana que havia fet plans per immigrar als Estats Units, però el pare d’Emma es va negar a permetre-ho. Emma va amenaçar amb llançar-se al riu Neva i suïcidar-se, una estratagema que avui en dia bé podria aconseguir que una adolescent estatunidenca no només rebés un parell dels diagnòstics anteriors, sinó que fos ingressada en un hospital psiquiàtric. En canvi, la seva estratègia va funcionar.
Poc després d’arribar als Estats Units, Goldman va esdevenir una anarquista apassionada. De jove, Emma no era reticent a la violència. Al final de la seva adolescència, va llançar una gerra d’aigua a la cara d’una dona que era feliç amb l’execució dels màrtirs de Haymarket el 1887. Als vint anys, el 1892, Goldman, Alexander Berkman i el seu cosí van planejar l’assassinat del gerent de la planta d’acer Henry Clay Frick durant la vaga dels treballadors de l’acer a Homestead, Pennsylvania. Quan el mentor anarquista de Goldman, Johann Most, va condemnar l’intent d’assassinat de Berkman, Goldman va fer servir un fuet de cavall per fuetejar públicament Most. El 1893, llavors amb 24 anys, després que un discurs provoqués que l’arrestessin per “incitar a un motí”, la policia es va oferir a retirar els càrrecs i a pagar-li una “important suma de diners” si es convertia en informant, sobre la qual cosa Goldman va relatar: “Vaig empassar-me una mica d’aigua gelada del meu got i vaig tirar el que quedava a la cara del detectiu”.
Mentre que el radicalisme apassionat de Goldman mai va disminuir, les seves accions violentes sí que ho van fer i finalment van desaparèixer. Sense cap “tractament” psiquiàtric, sinó més aviat a través de l’experiència de la vida, va adquirir la saviesa que els autoritaris gaudeixen de la violència per justificar el seu autoritarisme.
Un tercer grup on s’hi poden trobar els excelsament bojos és un grup amb el qual hi he tingut poca familiaritat personal, els religiosos devots que han adquirit intrepidesa a través de la creença que tenen la protecció de Déu. No hi ha millor exemple que Harriet Tubman (1822-1913), que, fins i tot amb més seguretat que Emma Goldman, seria etiquetada avui dia amb malalties mentals greus, en el millor dels casos, “psicosi orgànica” causada per l’epilèpsia del lòbul temporal resultant de ser colpejada al cap per un objecte pesat llançat per un supervisor; o més probablement, sent una dona afroamericana, “esquizofrènia paranoide”.
Tubman “semblava totalment desproveïda de por personal”, va ser l’observació de William Still, un abolicionista afroamericà que va fer una crònica del Ferrocarril Subterrani (per on fugien els esclaus afroamericans). Tubman sovint parlava de “consultar amb Déu” i tenia plena confiança en que Déu la mantindria fora de perill. L’abolicionista Thomas Garrett va informar que “mai es va reunir amb cap persona, del color que fos, que tingués més confiança en la veu de Déu, en com parlava directament a la seva ànima”.
En el món actual, què li passaria a una dona afroamericana que anunciés que havia escoltat la veu de Déu, que havia parlat amb Déu i que creia que era el Moisès de la seva època? Què passaria si acampés davant d’una oficina a la ciutat de Nova York demanant donacions (com Tubman va fer davant de l’oficina antiesclavista de la ciutat de Nova York)? Què passaria si portés un revòlver, al·legant que el necessitava tant per protegir-se dels caçadors d’esclaus com per amenaçar els qui estava rescatant si intentaven tornar enrere? Donats aquests “símptomes”, en el món d’avui, en lloc d’haver d’estar sempre alerta amb els caçadors d’esclaus, hauria d’estar sempre alerta amb els psiquiatres, la majoria dels quals no tenen ni idea de la realitat que quan experimentem una opressió extrema, les visions i les veus poden ser els nostres únics antídots a la impotència psicològica.
A A Time for ‘Sublim Madness’, Hedges informa:
Niebuhr va escriure que “res excepte la bogeria s’enfrontarà al poder maligne i la ‘maldat espiritual de les altes esferes'”. Aquesta sublim bogeria, com ho va entendre Niebuhr, és perillosa, però és vital. Sense ella, “la veritat s’enfosqueix”. I Niebuhr també sabia que el liberalisme tradicional era una força inútil en moments extrems. El liberalisme, va dir Niebuhr, “no té l’esperit d’entusiasme, per no dir de fanatisme, que és tan necessari per moure el món fora dels seus camins trillats. És massa intel·lectual i poc emocional per ser una força eficient en la història”.
Tubman va ser una brillant estratega, ja que la seva sublim bogeria va ser un poderós combustible que li va proporcionar valor però que no va soscavar el seu astut judici sobre les conseqüències de les seves accions. Tanmateix, la bogeria pot ser perillosament debilitant. Mentre que la ràbia per la injustícia pot ser un combustible útil, les humiliacions que creen ràbia i els viatges de l’ego poden subvertir el judici, alimentant una violència que és benvinguda pels autoritaris com a justificació per a un major autoritarisme. Hi ha molts exemples en la història dels Estats Units de bogeria que no és sublim en absolut.
El 1969, un grup anomenat The Weather Underground es va separar dels no violents Estudiants per una Societat Democràtica. El documental cinematogràfic del 2002 The Weather Underground retrata com la seva ràbia per la injustícia de la guerra del Vietnam juntament amb la impotència per aturar la guerra per mitjans pacífics els va convertir en “bojos”, com va reconèixer més tard un antic membre de Weather Underground. La seva bogeria no era en absolut sublim, ja que van recórrer a la violència, incloent múltiples explosions. La combinació de ràbia i impotència actuava com una droga desinhibidora que permetia justificacions morals i estratègiques per a accions violentes que, com van reconèixer finalment alguns exmembres de Weather Underground, més tard no semblaven en absolut morals o estratègiques. Els majors beneficiaris de la violència de Weather Underground van ser els estatunidencs autoritaris, en particular Richard Nixon, ja que li va proporcionar municions per a la seva campanya de reelecció presidencial de “llei i ordre” i va contribuir a la seva victòria aclaparadora del 1972.
Els éssers humans tenim la capacitat de negació i covardia, i també tenim la capacitat de bogeria, tant sublim com perillosa. Si no ens avergonyim de la totalitat de la nostra humanitat, podem dialogar amb els apassionats bojos. La meva experiència és que quan la nostra bogeria és estimada, som més capaços de discernir entre la bogeria sublim i la perillosa.
Per ser clar, no idealitzo la bogeria, però sense bogeria sublim no hi ha cap Harriet Tubman prou boja per tornar tretze vegades a territori d’esclaus per alliberar més esclaus. Sense bogeria sublim, acceptarem la realitat que el capital triomfa sobre la vida, i ens extingirem.
Bruce E. Levine, un psicòleg clínic en exercici que sovint està en desacord amb la tendència dominant de la seva professió, escriu i parla sobre com la societat, la cultura, la política i la psicologia s’entrecreuen. El seu llibre més recent és “Resisting Illegitimate Authority: A Thinking Person’s Guide to Being an Anti-Authoritarian-Strategies, Tools, and Models” (AK Press, el setembre 2018). El seu lloc web és brucelevine.net
Font: CounterPunch