La mateixa nit del 31 de gener, celebrant la sortida de la Unió Europea, el líder del Brexit, Nigel Paul Farange, exclamava amb veu potent davant d’una multitud exultant: “La primera cosa de la qual ens hem d’alegrar és que no haurem d’escoltar més a Juncker i Guy Verhofstadt. Els nostres ministres no hauran d’escoltar més aquests buròcrates que ningú ha elegit. A partir d’ara triarem nosaltres els nostres propis ministres i els podrem demanar comptes.” Des del meu punt de vista la qüestió clau és aquesta: Com ha estat possible que l’extrema dreta hagi pogut abanderar el lúcid anàlisi de la realitat que les esquerres haurien d’haver fet des de fa molt de temps? Aquest tipus de coses mai són casuals. Un fet tan paradoxal i cridaner en qualsevol àmbit de transcendència política i econòmica –concretament, en un esdeveniment de tant impacte com és el Brexit– difícilment pot ser casual. Penso que són força ingenus els qui no es pregunten sobre les causes de semblants paradoxes i, a més, accepten ràpidament les acusacions de conspiracionisme contra els qui pretenem anar a fons en qüestions que, com la que ara ens ocupa, té repercussions econòmiques i polítiques tan importants.

En nom de la brevetat limitaré la meva anàlisi al fet que en aquest procés de desacreditació del Brexit, igual que en tants altres esdeveniments que tenen a veure amb la creació i enfortiment de la Unió Europea, ha estat decisiu l’impacte massiu d’una “informació” omnipresent “proporcionada” pels grans mitjans “globalistes”. Parlem de la Unió Europea real, no de la que s’ha aconseguit imposar en l’imaginari col·lectiu. Una Unió Europea intervinguda i dominada pels grans poders atlantistes que han imposat la financiarització com el veritable mecanisme de poder i control. Parlem d’una “informació” que no és altra cosa que pura propaganda. Una “informació” que aquests mitjans no ens “proporcionen” asèpticament i professionalment, sinó que ens imposen massivament i coordinadament sota una aparença de llibertat d’informació. Parlem d’uns mitjans “globalistes” que deixen de ser-ho ràpidament el mateix moment en què es tracta de certs aspectes incòmodes de la tan pregonada globalització: la justícia universal, l’accés a una informació alternativa a la dominant en els nostres països atlantistes, la lliure circulació d’éssers humans…

Tot això queda exemplificat en la ressonància mediàtica que es dóna a les opinions “globalistes” –i per tant “progressistes”, se suposa– de personatges sense escrúpols com John Carlin. Un personatge “globalista” capaç d’haver-se dedicat en cos i ànima a missions tan miserables com la del rentat d’imatge del gran genocida Paul Kagame. Parlem d’una especialitat, la del rentat d’imatge de tirans i assassins, que té el seu epicentre mundial precisament a Londres, la ciutat natal de John Carlin i en la qual viu actualment. Parlem d’un personatge “globalista” que últimament dedica els majors improperis –rucs, pagerols, “nacionalistes”, fanàtics…– a tots aquells que van votar pel Brexit. Un personatge “globalista” que va dedicar una gran energia professional a boicotejar la justícia universal, aconseguint –al costat de Toni Blair i la seva esposa– l’alliberament del general ruandès Karenzi Karake, que havia estat capturat a Londres. Un personatge “globalista” molt dedicat ara al Procés català. Dedicat al Procés amb la intenció d’intentar evitar que, igual que el Regne Unit, Catalunya surti de l’àmbit del que és políticament correcte? No es tracta d’una pregunta ni ociosa ni estranya. El cas estrany és que un “progressista” com ell es trobi tan còmode en una Unió Europea conduïda i controlada per impresentables buròcrates al servei de l’elit que controla els processos globals de financiarització. Uns buròcrates sobre la corrupció dels quals ja vaig escriure anteriorment.

Per ajudar a trobar la resposta a la pregunta central d’aquest article, que formulo al primer paràgraf, podria apuntar moltes altres qüestions. Però em limitaré a dues o tres: Per què els grans mitjans “progressistes” no ens recorden mai aquella clau fonamental que tan lúcidament va formular Ernesto Che Guevara: “Poden [els banquers internacionals] donar-se el luxe fins i tot de finançar una ‘esquerra controlada’ que de cap manera ni denunciï ni ataqui el cor del Sistema: el Banc Central i els cicles d’expansió-inflació/recessió-deflació.”? Per què els promotors i artífexs de l’actual financiarització, que controlen la Fed i Wall Street, financen sempre amb més entusiasme els “globalistes” demòcrates –Carter, els Clinton, Obama… en realitat criatures creades per ells– que els republicans, a alguns dels quals fins i tot han boicotejat enèrgicament –Nixon o Trump– per no poder controlar-los al seu gust? Per què, a Espanya, tanta gent segueix considerant encara com a polítics d’esquerres personatges com Felipe González, que, en la nostra Transició tutelada, va ser entronitzat com a líder del PSOE pel general Vernon Walters, l’home encarregat per a això pel Govern estatunidenc i les grans famílies financeres anglosaxones?