És un honor per a mi comunicar-los que he postulat el company Evo Morales Ayma al Premi Nobel de la Pau de l’any 2020.

La nostra estimada germana Bolívia, la més empobrida de l’Amèrica del Sud, el 2019 va ser declarada per l’ONU com a país de Desenvolupament Humà Alt per primera vegada en la seva història. No va ser casualitat. Des de l’any 2006, el primer president indígena de la història d’Amèrica va encapçalar un procés plurinacional, revolucionari i no violent, que va marcar un abans i un després en la vida dels bolivians i les bolivianes. El model de país amb igualtat, justícia social i sobirania que va liderar Evo ha de ser reconegut internacionalment.

El 1980 vaig rebre el Premi Nobel per la nostra lluita contra les dictadures llatinoamericanes, articulades entre si per l’Operació Còndor que dirigien els Estats Units. Igual que en el cas de Lula, primer president obrer d’Amèrica, a qui vaig postular al Nobel l’any 2019, Evo també és un símbol de resistència contra la nova Operació Còndor que avui realitza cops militars, mediàtics i judicials, per proscriure partits polítics i candidats que aconsegueixen alta intenció de vot perquè implementen polítiques sobiranes a favor del poble.

La democràcia està en risc a les nostres contrades i no podem romandre en silenci. No podem permetre la dictadura cívico-militar boliviana amb el seu odi racial, ni l’acció colpista de l’OEA en mans de Luis Almagro. Volem eleccions lliures i transparents a Bolívia, la fi de l’exili forçat d’Evo Morales, i el reconeixement internacional a aquest poble plurinacional pel seu reeixit model social de Pau i no violència.

#NobelParaEvo

#DemocraciaParaBolivia

Aquí els deixo la carta de postulació que vaig presentar al Comitè Nobel de Noruega:

És per a mi un honor presentar davant el Comitè la candidatura al Premi Nobel de la Pau per a Evo Morales Ayma, dirigent sindical, líder social, primer president Indígena de l’Amèrica Llatina, que va aconseguir implementar programes reeixits de lluita contra la pobresa, contra la desigualtat, contra el canvi climàtic i, per tant, en favor de la Pau.

No és simple la resposta a la següent pregunta: Quin tipus d’estructura social impedia durant més de 200 anys que un indígena fos president d’un país la població del qual és majoritàriament indígena?

Bolívia té gairebé dos terços dels seus habitants que s’autoidentifiquen com a part d’una identitat col·lectiva indígena, però les seves estructures estaven definides pel fet que la mobilitat social depenia del color de la pell, de l’idioma matern i del cognom de l’individu. Així, es promovien antivalors sustentats en el racisme i en la discriminació en contra de la majoria indígena.

En una societat com la boliviana, per a les elits el terme “indi” era considerat com un insult i els idiomes nadius eren en la pràctica proscrits. La pobresa estava íntimament lligada a la condició ètnica. En aquest ambient, es va desenvolupar la lluita política i sindical d’Evo Morales Ayma. Sempre utilitzant els mitjans pacífics de les vies democràtiques.

Fa 14 anys, Bolívia era el país més pobre de Sud-amèrica, el país més desigual, amb una baixíssima esperança de vida i dependent de la cooperació internacional fins i tot per a pagar els salaris dels metges i mestres.

Ara, Bolívia creix el doble dels seus veïns. El seu PIB ha superat el 5% anual mentre que la mitjana de la resta de països és del 2%.

El 2006, el PIB era de 9.000 milions de dòlars i ara és de 40.000 milions. El PIB per capita era de 1.000 dòlars i va pujar a 3.500.

Bolívia té la taxa d’atur més baixa de la regió.

Bolívia era el país que més cops d’Estat registrava en la seva història, durant aquests 14 anys hi va haver estabilitat política.

Bolívia va ser declarada territori lliure d’analfabetisme per la UNESCO.

Es va crear un sistema de salut pública, establint un sistema d’accés universal a la salut. Es van realitzar més de 16 milions de consultes mèdiques, es va reduir la desnutrició infantil a la meitat.

El subsidi universal prenatal va atendre més de 2 milions de mares, nenes i nens.

Amb el bo Juancito Pinto, dissenyat per a l’eradicació de la feina infantil i la deserció escolar, més de 900.000 estudiants de gairebé 14.000 escoles se’n van beneficiar.

1.300.000 persones de la tercera edat van rebre la pensió bàsica universal durant aquests últims anys.

Es va construir un sistema polític en què les dones tenen una representació igualitària i paritària. Més del 50% dels òrgans legislatius està compost per dones.

El 1995, només el 9% de les dones eren propietàries de terres; actualment un 45% de les dones en són propietàries. El 2005, una de cada deu dones patien amb la desocupació; avui aquesta quantitat s’ha reduït a la meitat.

A més, el treball infantil ha estat reduït en un 80% a Bolívia.

El salari mínim es va incrementar de 440 bolivians el 2005 a 2.122 bolivians actualment.

El 2006, 3’3 milions de persones rebien més de la renda mitjana; el 2019, aquesta xifra es va incrementar a 6 milions i mig de persones.

Es va universalitzar l’accés a l’aigua, telecomunicacions i a l’energia elèctrica. Reconeguts com a drets.

L’extrema pobresa es va reduir d’una manera impressionant. Del 38% al 15% en 14 anys.

La bretxa de gènere també es va reduir substancialment. Ara, segons el Fòrum Econòmic i Social, Bolívia està en el lloc número 17 del món, per sobre de molts països desenvolupats.

En síntesi, segons l’Organització de les Nacions Unides, el 2019 Bolívia va estar qualificat per primera vegada com un país de Desenvolupament Humà Alt.

Es parla molt d’un miracle econòmic. Aquests sorprenents resultats són producte de la lluita del poble bolivià i del lideratge d’Evo Morales.

La lluita contra la pobresa i la desigualtat van fer de Bolívia un país que estava construint una pau sostenible i duradora.

Aquests canvis estructurals afecten interessos d’elits que no volen que canviïn les coses. Al llarg de 14 anys, aquestes elits van intentar derrocar el govern legítim i legal d’Evo Morales en diverses ocasions.

Aquests intents finalment es van consumar el 10 de novembre del 2019. Les Forces Armades i la Policia van forçar la renúncia del president i així van consumar un cop d’Estat.

Evo Morales va preferir renunciar per evitar que es produís un enfrontament. Va aconseguir salvar la vida gràcies a la generositat del govern de Mèxic que li va atorgar asil i un avió que, després de moltes dificultats, va aconseguir treure’l de Bolívia.

Lamentablement, el govern colpista va perpetrar massacres i actualment ha desencadenat una persecució sistemàtica en contra d’exautoritats del govern deposat.

Així mateix, el govern de facto ha començat a prendre mesures econòmiques que pretenen destruir el model econòmic que va treure de la pobresa tanta gent.

Són aquestes i altres raons que m’impulsen a presentar aquesta candidatura. Estic convençut que el Premi Nobel de la Pau per a Evo Morales Ayma serà un just reconeixement i un esperó a la lluita per la inclusió, per l’erradicació de la pobresa i pel desenvolupament sostenible.

Signar la petició a change.org

Font: adolfoperezesquivel.org