Sembla que no és gens fàcil integrar els esdeveniments propers que ens toca viure quotidianament en l’ampli marc dels grans “jocs” de dominació global a què es referia Zbigniew Brzezinski. Tal dificultat d’integració m’evoca la impossibilitat dels éssers humans des de fa mil·lennis per comprendre que no és el sol el que surt per l’est i, després de creuar el cel, es posa per l’oest de la nostra Terra plana, el centre de l’univers. I també, a més, la seva impossibilitat per descobrir la relació directa entre l’esdevenir cíclic de les estacions i l’existència d’un equador que divideix en dos hemisferis el nostre esfèric planeta. Amb l’heliocentrisme, la sortida del sol va seguir sent per l’est i la seva posta per l’oest, amb totes les conseqüències que això va comportar sempre en la quotidianitat. Tampoc va fer inútils les nostres previsions de cara als canvis estacionals. Però va integrar tot això en una realitat incomparablement més àmplia, fent-nos més savis i ajudant-nos a afrontar millor els processos vitals.
L’heliocentrisme ja va ser proposat el segle III abans de Crist per Aristarc de Samos. No obstant, van haver de transcórrer divuit segles abans que el matemàtic, astrònom i clergue catòlic polonès Nicolau Copèrnic presentés el 1543, en el seu llibre pòstum De Revolutionibus Orbium Coelestium, un model matemàtic completament predictiu d’un sistema heliocèntric. De la mateixa manera, per a molts encara sembla ser gairebé impossible la integració del que és local en el que és global. I fins i tot és més massiu encara no tenir en compte, en la pràctica, el marc global, fins i tot coneixent-ne força coses.
En el meu article anterior vaig intentar emmarcar l’escandalosa indefensió dels nostres professionals de la Salut, la seva falta de recursos, en l’àmbit global, en el qual es dóna una concentració, cada vegada més gran, de diners i del poder de decisió. Van existir avisos reiterats, amb anys d’anticipació i amb detalls de gran precisió, de la pandèmia que vindria. Però, donades les moltes portes giratòries entre la indústria armamentística i Defensa, el nostre establishment preferia dedicar recursos a la prevenció contra inexistents amenaces militars. O a la nostra possible participació en les inacabables guerres d’agressió estatunidenques. Per no parlar de rescats bancaris “preventius”. Ara, en aquest nou article, vull partir també d’una notícia local de fa només uns dies: la possible compra de grans hotels mallorquins a preu de saldo per part d’empreses estatunidenques i angleses que compten amb un capital financer molt important, tenen un excés de diners (quina curiosa casualitat!), “necessiten” invertir i els hotels són la seva prioritat en aquests moments.[1]
Què passarà amb tants d’aquests hotels els propietaris dels quals segurament mai han estat gaire interessats en saber què és la Fed i quins són els seus veritables objectius? Ara ja no es tracta de grans empreses estratègiques com Repsol, Telefónica, el Santander o el BBVA, que, com vaig explicar al IV article de la sèrie sobre el coronavirus, van estar a punt de caure en mans d’aquells grans financers que, enmig d’un món en crisi, són els grans beneficiats de la il·limitada impressió per la Fed d’aquests papers que anomenem dòlars. Empreses estratègiques que van ser salvades el passat 17 de març pel Reial Decret de mesures urgents per impedir que diversos bancs i empreses de gestió d’inversions estatunidenques, com JP Morgan (del que en va ser president David Rockefeller) o Black Rock, es fessin amb el control de més del 10% d’elles. Empreses que van deixar gran part del seu valor en borsa després de la declaració de l’estat d’alarma.
És veritat que, fa ja anys, un hotel tan emblemàtic a Mallorca com l’Hotel Valparaíso va ser comprat per empresaris xinesos. Però el capitalisme de l’actual Xina “comunista” té molt més a veure amb el ja “antic” capitalisme industrial, en el qual es produïen béns, que amb la bogeria de l’actual financiarització estatunidenca. Pura i delictiva especulació que no només utilitza al seu caprici i sense cap supervisió la creació de dòlars des del no-res sinó que ha creat una economia d’apalancaments, derivats, activitats bancàries fora de balanç, etc. absolutament independent de l’economia real. Financiarització que, com un virus incomparablement més destructiu que la Covid-19, ha portat Occident a l’UCI de la història. A més, aquella compra tampoc va ser a preu de saldo gràcies a una “providencial” pandèmia com l’actual.
Com ens ha pogut caure al damunt un tsunami com aquest sense que, amb tants mitjans d’informació a l’abast de la nostra mà, ni tan sols acabem d’entendre què està succeint? Crisis recurrents gràcies a les quals uns pocs sempre obtenen grans beneficis, una gran liquiditat dels mateixos de sempre en el moment oportú… Si tot aquest cúmul de circumstàncies, que altra vegada faran més rics els mateixos de sempre, no ha estat planificat, no quedarà més remei que tornar a l’inici mateix de les meves anàlisis en el primer article sobre el coronavirus: aquesta gent ha de tenir tanta baraca, que potser no ens hem de prendre a la lleugera la doctrina del Destí Manifest.
Però el fet inqüestionable és que ja el 1991 David Rockefeller estava segur del seu control sobre la informació –la que depèn dels mitjans massius capaços de determinar l’anomenada opinió pública–, control de la informació absolutament fonamental, al seu torn, pel control del “progressisme”. Per al control, per tant, de qualsevol procés social i qualsevol avanç polític. Estava tan segur de tal control que va decidir donar inici a la darrera etapa que ens durà a tots, segons ell creia, a l’anhelat Govern Mundial sense nacionalismes ni guerres. Recordar les paraules que en aquest sentit va pronunciar a la reunió del Club Bilderberg del 1991 il·lumina amb una intensitat nova l’increïble fenomen de l’obscurantisme informatiu que regna actualment al nostre Occident “lliure, democràtic i informat”.
Si algú considera que aquestes valoracions sobre el greu deteriorament que pateix actualment el periodisme a Occident són excessivament radicals, el convido a veure la pel·lícula Desvelant la veritat. La situació de total solitud, i fins i tot rebuig, soferta pels professionals de la petita agència de notícies estatunidenca Knight Ridder, l’única que no va cedir davant de totes les mentides amb què es va justificar l’agressió a l’Iraq, és plenament traslladable a la nostra situació actual. Igual que el desvergonyiment dels polítics republicans i l’absoluta mediocritat de la quasi totalitat dels periodistes d’aquell moment, retratades al film, són plenament traslladables a la d’altres polítics demòcrates i altres professionals de la informació, per més que uns i altres gaudeixin del favor dels grans mitjans als quals David Rockefeller va donar les gràcies en l’esmentada reunió de l’any 1991. Polítics demòcrates plens de “carisma” i glamour, com els Clinton o Barack Obama, però que han afavorit els grans financers tant o més encara del que ho van fer els republicans. Com no seria així, si eren “criatures” seves! Polítics demòcrates el militarisme i responsabilitat dels quals en crims d’agressió internacional –encara que sigui a través de tercers com Paul Kagame, responsables d’un caos que ha causat milions de morts– no tenen res a envejar als dels seus “oponents” republicans.
Per increïble i fins i tot paranoic que sembli, és possible el consens i la pràctica unanimitat de tots els grans, més anomenats i més “respectables” mitjans al voltant de falsedats tan grolleres que poden ser percebudes com a tals per qualsevol persona honesta que dediqui una mica del seu temps a intentar informar-se per altres vies alternatives. Encara que hi ha una cosa que em resulta encara més impressionant que tal unanimitat en el desvari: el fet que immediatament després de sortir a la llum les mentides sobre l’Iraq, els referents “informatius” de la majoria social tornaven a ser els grans mitjans que, traint la veritat i els seus lectors, s’havien venut al poder, a l’engany, al pillatge i a la mort. I no faig anàlisi de saló ni d’escriptori, tot això ho he viscut personalment, amb gran sorpresa, al voltant de la descomunal farsa sobre els esdeveniments que, a Rwanda i el Congo, han ocasionat des del 1990 la major mortaldat que hi ha hagut després de la Segona Guerra Mundial .
Les grans ONG de drets humans, grans creadores també d’opinió, mereixen un tractament en exclusiva. Són reiterades i greus les responsabilitats d’Amnistia Internacional o HRW en avalar crims inexistents o de falsa bandera així com en silenciar-ne altres de reals o la veritable autoria d’ells: l’assassinat de nadons per Saddam Hussein, les armes de destrucció massiva més tard, el doble magnicidi a Rwanda i el genocidi del 1994, les massacres de Moammar al-Gaddafi, els atacs amb armes d’al-Àssad… Però per tot això n’hi ha prou amb llegir pàgines honestes, serioses i valentes com les de Mikel Itulain.
Semblant “dipositació d’autoritat” en aquells als qui prèviament hem adjudicat el “suposat saber” és un fenomen tan impressionant que les anàlisis purament racionals són incapaces d’explicar-ho. Diria que fins i tot tampoc n’hi ha prou amb les purament psicoanalítiques, tot i que han sabut acostar-se tant al nucli del problema que fins i tot han creat les lúcides categories que acabo de posar entre cometes. A la presentació pública del llibre Los cinco principios superiores vaig recórrer, per això, a altres categories pròpies del que és mític, màgic o sagrat: el sortilegi, l’encanteri o l’encantament.
I és que, efectivament, han aconseguit hipnotitzar i alienar els nostres conciutadans. Abans m’he referit al glamour dels referents polítics “progressistes” que ens han imposat els grans mitjans de les poderoses “famílies” financeres. És molt revelador el que podem llegir a Vikipedia sobre el terme glamour: “[…] encant natural que fascina. Originalment es referia a un encanteri màgic o ocult que afectava la percepció visual d’una persona, mostrant els objectes percebuts d’una manera diferent de la real i presentant-los d’una manera atractiva, magnífica o glorificada”.
Igualment només aconsegueixo intentar comprendre la supèrbia desmesurada d’aquesta gent, que es consideren com déus, des de categories gairebé religioses, com les que es refereixen a Llucifer, l’esperit brillant com cap altre que va pretendre competir amb Déu. Competir amb el creador dels mons incommensurables i inimaginables que les ciències més recents van descobrint amb estupor i sorpresa! Hi ha tanta diferència entre els projectes d’aquesta gent i els deliris d’Adolf Hitler, per exemple? O entre la seva arrogància i la megalomania de tants emperadors que al llarg de la història van acabar tots ells perdent el sentit de la realitat? Però anem ja al que va succeir aquell dia, fa gairebé trenta anys a la reunió del Club Bilderberg. Ho vaig exposar a les dues primeres pàgines del llibre La hora de los grandes “filántropos”:
“Hi ha al nostre món uns grans poders econòmics que no només escapen a qualsevol control democràtic sinó que fins i tot són capaços de posar la democràcia contra les cordes. Ells mateixos no tenen cap problema en publicar-ho des de fa dècades. Si al començament dels setanta ja no tenien cap problema en formular tan clarament el nucli del seu projecte, almenys pel que fa a la Comissió Trilateral, menys encara en aquesta Hora en la que ja hem entrat: la xarxa global de poder que han aconseguit teixir és tan enorme i poderosa, el control que creuen tenir sobre els esdeveniments internacionals és tan considerable, que ja no cal tant secretisme, ni tan sols pel que fa al Club Bilderberg, molt més informal, exclusiu i discret. Però durant dècades va ser diferent.
A la reunió del 1991 del Club Bilderberg (és a dir, justament en les dates en les que considero que es va iniciar el període de què tractaré en aquest llibre), David Rockefeller va agrair al Washington Post, The New York Times, Time Magazine i altres grans publicacions, els directors dels quals han assistit a les seves reunions, el que hagin respectat les seves promeses de discreció durant gairebé quaranta anys. Va continuar reconeixent que hauria estat impossible per a ells desenvolupar el seu pla per al món si durant aquests anys haguessin estat sotmesos a la llum de la publicitat. Però que ara, tanmateix, el món ha evolucionat i està més preparat per avançar cap a un Govern mundial. I va concloure afirmant que la sobirania supranacional d’una elit intel·lectual i de banquers mundials és segurament preferible a l’autodeterminació nacional practicada en segles passats. El fet que el diari The Economist, l’editor gerent del qual, Adrien Wooldridge, ha estat membre de Club Bilderberg des de fa bastants anys, publiqués el 20 de gener del 2011 un reportatge en el qual per primera vegada es confirmava l’existència d’aquest poderós club és un clar indicador que ja no cal tant secretisme.
S’equivoquen els qui infravalorin encara la real i transcendental influència d’aquests poderosos clubs. Segurament la seva pràctica inexistència en els grans mitjans de comunicació així com la propaganda que qualifica fàcilment i ràpida de conspiratori (o fins i tot de conspiranoic) qualsevol que faci referència al poder d’aquests clubs, tenen molt a veure en aquest error. Però com veurem més endavant, diversos fets són ja massa reveladors. Descobrir les claus ocultes que els expliquen és tan important per a enfrontar-nos als temps que s’acosten com ho va ser desxifrar Enigma (la màquina que guardava els codis secrets del règim nazi) perquè els Aliats aconseguissin la victòria.”
L’objectiu central d’aquest llarg període de quatre dècades a què es referia David Rockefeller, durant el qual els grans mitjans occidentals van ser “discrets”, tal com s’havien compromès, no era altre que el de seduir, encisar i alienar el progressisme. I semblaria que realment, almenys en una gran mesura, ho han aconseguit. Seguint en l’àmbit local, en el qual m’he proposat moure’m en aquest article igual que en l’anterior, només amb aquestes claus puc entendre que un ajuntament progressista com el de Palma s’hagi sentit orgullós de declarar Donald Trump persona non grata mentre rebia amb tots els honors els Clinton i els Obama. O que un altre polític progressista se sentís orgullós d’haver aconseguit “fitxar” el delegat d’El País, el gran diari “globalista” per al món hispanoparlant, com a nou director de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears. O que mai es refereixin a les claus fonamentals del que està passant en el nostre món: l’apropiació dels bancs centrals pels grans prestadors especuladors, la “discreció” pactada dels directius dels grans mitjans amb els seus propietaris, etc.
O que, ja en l’àmbit més ampli dels Països Catalans, els responsables de l’important diari Ara se sentin igualment orgullosos de publicar sovint articles… ni més ni menys que del New York Times! Ohhhh! O de tenir els mateixos “experts” per a l’Àfrica subsahariana que El País: Ramón Lobo, John Carlin… I, ara, Gemma Parellada, la fidel continuadora de tals “referents”, que ha pres el relleu en la falsària versió oficial que explica a la seva manera per què han mort en les últimes dècades a Rwanda i el Congo una desena de milions d’éssers humans. Però, per a tots els pràctics i eficaços “realistes possibilistes” locals, aquestes reflexions com les que ara faig, exposades en articles i “llibrets”, segurament han de ser subtileses d’exquisits analistes teòrics (tot i que, al costat de les víctimes, ens hàgim deixat la pell en la lluita). Subtileses que només condueixen a posicionaments “radicals” (com el de Franz Jägerstätter no jurant lleialtat a Hitler, jurament que no tindria cap conseqüència pràctica però que a ell, si no ho feia, li costaria la vida). Subtileses sense conseqüències pràctiques, subtileses semblants a les d’aquells que especulen sobre si la nostra sòlida i plana Terra, centre de l’Univers, és estàtica o si en realitat es mou.
[1] https://www.ultimahora.es/noticias/local/2020/05/02/1161795/fondos-inversion-planean-sobre-baleares-para-comprar-hoteles-precios-saldo.html