En primer lloc, autocrítica:

tanta retòrica buida, tanta energia dilapidada

en paraules en va, en simplificacions puerils,

en desunió, en animositats, en traves.

 

En segon lloc, més autocrítica:

massa parlar tan sols de referèndum

i tan poc de projectes cap a un temps nou,

de grans necessitats i urgències d’ara.

 

En tercer lloc, més autocrítica encara:

haver cregut que Espanya era realment democràtica,

amb un sistema judicial just,

i pretendre que Europa escolti els qui no s’escolten

ni tan sols entre ells per a fer uns pressupostos.

 

Però després d’aquesta autocrítica, necessària,

cal perseverar, treballar, imaginar, unir, resistir,

no deixar-se derrotar per la repressió

de la justícia prevaricadora i la violència policial,

pel clavegueram de l’Estat i la falsedat sistemàtica.

 

Malgrat tants errors, continuem tenint raó

en moltes coses justes que ens refusen.

En l’onze de setembre d’aquest any incert,

estrany, dramàtic, amb problemes immensos,

convé saber i fer saber que seguim aquí,

que no claudiquem, que la lluita continua.