Els intensos intercanvis diplomàtics entre Emmanuel Macron i Paul Kagame els darrers dies sota els angles de la normalització de les relacions bilaterals i la conscienciació de França sobre la seva suposada implicació indirecta en el genocidi dels tutsis a Rwanda només poden convèncer els miops de la Realpolitik.
Efectivament, darrere dels intercanvis de paraules amistoses i boniques ordides per a l’ocasió per Macron i Kagame, s’hi amaguen interessos geoestratègics i mercantils de França i no sóc l’únic que ho pensa. A l’entrevista que el coronel Jacques Hogard, que va participar en l’operació Turquesa a Rwanda, va concedir a l’associació de suport a l’exèrcit francès, ho diu sense embuts. Heus aquí el seu breu extracte: “Al meu entendre, hi ha interessos bitllo-bitllo”.(1) Malauradament, aquests interessos, com sempre, van en detriment dels pobles africans dirigits per certs dictadors a la recerca de més legitimitat occidental i que no s’aturen davant de res per vendre les riqueses africanes i als quals Occident fa servir com penells per a interessos inconfessables.
Res sorprenent per a Macron, que segueix la filosofia del seu predecessor Charles de Gaulle, que deia: “Els estats no tenen amics, només tenen interessos”. Desgraciadament, des de les independències adquirides amb patiment i sang com a Algèria, a la Guinea de Sekou Toure, a la Kenya dels Mau Mau, etc., els nostres dirigents no han entès ni aplicat aquesta filosofia. Això explica el lamentable estat en què es troben molts països africans. Altrament, com es pot entendre que el gran Congo (RDC) que abunda en immenses riqueses al seu subsòl pugui tenir un poble que viu en una misèria indescriptible? Com entendre que a Mali els soldats es barallin pels llocs ministerials a Bamako fins a donar un cop d’Estat en lloc de ser al front per combatre els gihadistes que terroritzen i maten el poble? Com explicar les evacuacions mèdiques dels nostres presidents tontons als hospitals occidentals mentre els nostres joves llicenciats moren a l’oceà Atlàntic?
Tornem al tema de la nostra descodificació sobre el matrimoni de conveniència entre Paul Kagame i Emmanuel Macron.
Si no tenim prou elements de geopolítica, ens atrevim a dir que no és fàcil desxifrar aquest escenari que tots hem presenciat a Kigali entre aquests dos presidents.
En el seu discurs a Kigali, el president Macron ens va revelar una dada crucial sobre el seu acostament a Kigali que, segons ha dit, va començar el 2017, probablement només uns mesos després de la seva presa de possessió. Per tant, cal dir que l’agenda de Macron per a Rwanda no és d’ahir. Hi hem de veure en això una mà invisible? El futur ho dirà. Per aconseguir els seus fins, Macron va haver de fer un moviment polític per atraure el Sr. Kagame a la seva cleda. Aquest moviment no és altre que la proposta sorpresa de nomenar la Sra. Louise Mushikiwabo per a l’Organització Internacional de la Francofonia (OIF). Per això, el Sr. Macron va posar en marxa un equip de lobbistes(2) i va multiplicar els contactes amb els amics de Kagame, inclòs el rei del Marroc, que finalment va convèncer Kagame perquè acceptés el nomenament de la seva ministra d’Afers Exteriors a l’OIF. Els cercles pròxims al rei del Marroc no van amagar aquesta informació. Un d’ells va confiar a Jeune Afrique, i cito: “Nosaltres som els qui vam convèncer els ruandesos d’acceptar l’oferta francesa”(3).
Un cop acceptada la proposta de nominació(4), era el moment de passar a la següent fase. Per això, es van ordir diverses estratègies, la principal de les quals era impedir la reelecció de la canadenca d’origen haitià Michaëlle Jean al lloc de secretària general de l’Organització Internacional de la Francofonia (OIF). Va ser el mateix Macron el qui es va encarregar de defensar amb ungles i dents la candidatura de la ruandesa Louise-Mushikiwabo. Com a recordatori, aquest nomenament, forçat per França, havia estat objecte de diverses impugnacions per part de diverses ONG, de diverses personalitats polítiques franceses(5) com Marine Le Pen, Jean-Luc Mélenchon i de quatre exministres francesos encarregats de la Francofonia. Tots ells van exposar diversos greuges, especialment el fet que el francès hagi estat substituït per l’anglès com a llengua d’ensenyament obligatori a les escoles, el fet que Rwanda hagi entrat a la Commonwealth, el dèficit democràtic del règim de Kagame, etc. Malgrat aquests desafiaments sense precedents, Macron es va mantenir ferm fins al nomenament de Mushikiwabo.
Per destituir Michaëlle Jean, es van inventar diverses proves inversemblants de la seva suposada mala gestió. En aquest afer de realpolitik, Macron va pronunciar una mentida d’Estat en què va dir que defensava aquesta candidatura perquè Mushikiwabo és una dona i a més africana! Avui sabem el que hi havia darrere de la determinació de Macron d’imposar Mushikiwabo a l’OIF a qualsevol preu. Un cop més, la majoria africana de l’OIF ha estat enganyada.
El lector pot preguntar-se llavors: On són els interessos geoestratègics de França en el nomenament de Mushikiwabo?
Als ulls de Macron i d’alguns analistes, Paul Kagame és un home ineludible a l’Àfrica i especialment a l’Àfrica central i oriental. El mateix Macron ho va reconèixer públicament durant la conferència de premsa conjunta a Kigali amb el president Kagame, on va dir, i cito: “Rwanda és un actor rellevant”. Per Macron i els seus analistes, els interessos de França no poden prosperar ni garantir-se sense comptar amb Kagame.
Els elements que sustenten aquesta hipòtesi són els següents:
El dossier centreafricà
Després del desinterès de França per la República Centreafricana amb Hollande i després amb Macron, a poc a poc els russos han acabat omplint el buit deixat pels francesos en aquest país. Diuen que la naturalesa avorreix el buit. De mica en mica, França s’ha adonat del seu error d’haver retirat el seu exèrcit en aquest país una mica abans. Segons indiscrecions de les que no en tenim proves formals, França s’hauria volgut reposicionar en aquest país donant suport al Sr. François Bozizé, que es troba al capdavant d’una coalició de rebels centreafricans. Recordaran que en plena organització de les eleccions per al segon mandat del president Archange Touadera, aquesta coalició de rebels va llançar múltiples atacs armats per tota la República Centreafricana fins arribar a la porta de la capital, Bangui. El Sr. Touadera, aprofitant les bones relacions que manté amb Kagame, li va demanar suport militar i no va dubtar a enviar-li un contingent militar. L’exèrcit centreafricà, recolzat pels militars russos i ruandesos, va aturar l’avanç dels rebels cap a la capital, Bangui, i va llançar diversos atacs contra les posicions rebels, cosa que va permetre sobreviure al règim de Touadera. Avui, més que mai, França necessita el suport de Kagame a la seva zona preferent centreafricana. Pot ser la facilitació per alleujar les tensions entre França i la República Centreafricana, la protecció dels interessos francesos allà, la intel·ligència militar sobre les maniobres militars russes en aquest país o, qui sap, el derrocament del poder de Touadera. Pregunteu-vos per què els darrers dies, el fill d’Idriss Déby Itno, Abdelkerim Déby Itno, va anar a Kigali on va ser rebut per Paul Kagame. A manera de recordatori, el Txad, veí immediat de la República Centreafricana, no mantenia bones relacions amb el mariscal Déby.
El dossier de Moçambic
Aquest dossier sembla haver estat l’accelerador de l’acostament entre Kagame i Macron. De fet, Moçambic, un país de parla portuguesa, no mantenia relacions diplomàtiques amb Kigali. El que se sap és que els serveis secrets de Kagame han utilitzat sovint Moçambic en operacions per eliminar els opositors ruandesos a Sud-àfrica i en operacions per assetjar els refugiats ruandesos a Moçambic. Dit això, en circumstàncies normals res podria explicar l’afany del president de Moçambic, Filipe Nyusi, per convertir Kagame en el seu aliat militar en la lluita contra els gihadistes d’Al Shabab al nord del seu país. A ningú se li escapa que Nyusi va fer un viatge a Kigali i va mantenir converses cara a cara amb Kagame al marge de la cimera de París sobre les economies africanes iniciada per Emmanuel Macron. Està en joc la colossal inversió de 20.000 milions de dòlars en el megaprojecte de gas natural liquat davant de la costa nord de Moçambic. Aquest megaprojecte està dirigit per l’empresa francesa TOTAL. Segons les avaluacions de la cèlebre firma Wood Mackenzie(6), aquest projecte reportaria a l’Estat moçambiquès 3.000 milions de dòlars anuals en ingressos fiscals i el situaria com el quart exportador de gas del món, per darrere dels Estats Units, Qatar i Austràlia. Tanmateix, a causa de la inseguretat a la regió d’explotació, Total acaba de congelar aquest projecte, com diu en el seu comunicat de premsa. Heus aquí un breu extracte: “Aquesta congelació, per raons de força major, romandrà en vigor fins que el Govern de Moçambic hagi restaurat la seguretat i l’estabilitat a la província de manera verificable i sostenible”. Aquesta nova situació és un cop per a l’Estat moçambiquès, però també per a França, ja que Total és una de les empreses franceses que aporta més ingressos al fisc francès, però també una empresa que crea llocs de treball per a milers de francesos. Per continuar amb aquest megaprojecte, Total exigeix una “seguretat verificable i sostenible”. França, que està empantanegada al Sahel, no té intenció de comprometre el seu exèrcit de manera significativa en aquest conflicte a l’Àfrica. França podria comptar amb el seu tradicional aliat, el mariscal del Txad, però que, malauradament, ja no existeix. Rwanda, que ha demostrat la seva eficàcia a la República Centreafricana i en l’actual desestabilització del gran Congo, és una opció ideal perquè Macron sol·liciti una intervenció militar de Rwanda a Moçambic per les següents raons:
– L’exèrcit de Rwanda és a sou de Kagame, que fa el que vol amb ell sense passar pels acalorats debats de l’Assemblea Nacional abans de qualsevol compromís militar fora de país, com es fa en altres països democràtics. A més, l’enviament de tropes a la República Centreafricana no s’ha debatut ni a l’Assemblea Nacional ni al Consell de Govern. Per tant, serà fàcil desplegar ràpidament les tropes a Moçambic.
– L’exèrcit ruandès està ben entrenat i, sobretot, disposa dels importants mitjans militars que els Estats Units i Anglaterra han ofert a aquest país en el moment àlgid de les seves relacions bilaterals.
– Alguns antics comandaments de l’FPR (Front Patriòtic Ruandès), com el difunt Gisa Freud Rwigema, ja havien servit a Moçambic, que llavors estava en mans del colonitzador portuguès. Això vol dir que coneixen millor el terreny.
Tots aquests elements, acompanyats de la diplomàcia a ultrança posada en marxa pel Sr. Macron per aquesta solució militar ruandesa, juguen a favor de Kagame. A ningú se li va escapar que després de la visita de Macron a Rwanda, el següent pas de la seva visita va ser Sud-àfrica, on segurament va tractar de convèncer el president Cyril Ramaphoza que utilitzés la seva influència dins de la SADC per convèncer els seus homòlegs que donessin suport a la intervenció militar de Rwanda a Moçambic. Això també explica el viatge de Kagame els darrers dies a Angola, un altre pes pesat de la SADC.
Aquest megaprojecte està obrint la gana de diversos països; queda per veure si la SADC acceptarà** l’oferta del tàndem Kagame-Macron. A més, Lisboa acaba d’anunciar que enviarà les seves tropes per entrenar l’exèrcit moçambiquès i França també ha anunciat que està disposada a enviar tropes navals.
El dossier congolès (RDC)
No és cap secret que el Congo s’ha convertit en l'”escàndol geològic” de l’Àfrica. Cadascú ve i se serveix com vol i això des de l’època colonial belga, passant pels estatunidencs, francesos i ara els xinesos, ruandesos, ugandesos, etc. Als francesos sota Macron probablement els agradaria tornar a beneficiar-se’n.
Els elements que sustenten aquesta hipòtesi són els següents:
– L’esgotament dels jaciments d’urani al Níger i la difícil explotació dels jaciments d’Arlit, Imouraren i Akouta a causa de la inseguretat que regna a tota la subregió del Sahel podrien jugar a favor de l’explotació de l’urani congolès. En efecte, cal recordar que durant la visita de Nicolas Sarkozy a Kinshasa el 2009, l’empresa francesa AREVA (que va esdevenir ORANO el 2018) va signar un acord marc amb l’Estat congolès que “concedia a AREVA una llicència d’exploració dels jaciments d’urani a tot el territori de la RDC, així com la futura explotació del mineral enterrat al subsòl congolès”(7). Les zones de jaciments d’urani serien el Baix Congo, el Kivu Nord, Katanga i probablement Kasai. Oficialment, les activitats d’ORANO a la RDC estan suspeses.
– A més de l’urani, hi ha altres minerals com el coltan, que abunda a l’est de la RDC, que podrien interessar les empreses franceses. Cal assenyalar que la RDC posseeix entre el 60 i el 80%(8) de les reserves mundials de coltan. Per als qui no ho sàpiguen, aquest mineral es fa servir en la fabricació de nombrosos aparells electrònics, sobretot telèfons mòbils, ordinadors, etc.
– Els acords definitius per a la posada en marxa del projecte d’explotació de petroli davant del llac Albert i el transport d’aquest petroli per un oleoducte fins al port de Tanga, a Tanzània, es van concloure molt recentment, l’11 d’abril de 2021(9). Cal assenyalar que aquest projecte està pilotat principalment per l’empresa francesa Total, que en posseeix el 56,67%. També cal tenir en compte que el llac Albert es troba a cavall entre la RDC i Uganda i que el bloc 3 de la banda de la RDC no està cobert pels acords signats amb Uganda. Probablement se signarà un acord amb la RDC per separat els pròxims dies.
Perquè aquestes inversions i les altres que probablement s’estan negociant prosperin i no pateixin les mateixes conseqüències que el projecte de Total a Moçambic, cal actuar en sentit ascendent per assegurar la subregió. Tanmateix, tothom sap que el gran desestabilitzador de la subregió és, efectivament, el Sr. Kagame i el seu exèrcit. Per tant, cal convèncer-lo perquè no utilitzi certs grups rebels que pul·lulen per l’est de la RDC. Uganda també ho ha entès ràpidament i acaba de signar acords de cooperació militar amb la RDC. Per tant, Uganda tracta d’assegurar les seves fronteres pel costat de la RDC perquè Rwanda mai s’atreviria a atacar Uganda des del seu territori.
Seguint amb l’estabilització de l’est del Congo per assegurar millor les inversions occidentals, hem assistit els darrers dies a una intensa activitat diplomàtica de Macron per a la constitució d’una força militar a l’est de la RDC per lluitar contra els grups armats d’aquesta regió. Poble congolès, no us enganyeu, no és amor el que França té per vosaltres. Fins i tot vam veure el Sr. Macron, durant la seva conferència de premsa a Kigali, parlar amb gran emoció sobre el poble de Goma. Heus aquí unes paraules que va dir: “… la població de Goma, a la qual hem d’ajudar”. Déu meu! Si el Sr. Macron té realment compassió per la població de l’est de la RDC, per què no dóna suport al Dr. Mukwege en la seva lluita per la creació d’un tribunal internacional que jutgi aquests botxins assenyalats per l’Informe Mapping de l’ONU?
Conclusió
Aquest pla del Sr. Macron per convertir el Sr. Kagame en el seu baluard a l’Àfrica, pot funcionar a molt curt termini, però a llarg termini fracassarà estrepitosament. I ho sento pel successor de Macron que es veurà obligat un dia a tornar a parlar de “ceguesa” de França a la subregió dels Grans Llacs Africans i més concretament a Rwanda.
Per què creiem que aquest pla fracassarà?
No és cap secret que el règim de Kagame es troba al final del seu cicle. Hi ha senyals que no enganyen. Les aparicions públiques de Paul Kagame, cada vegada més escasses, els seus passos vacil·lants durant les sortides, el seu rostre ombrívol, les frustracions dels ruandesos, tutsis, hutus, twa confosos i que avui s’atreveixen a parlar obertament fins i tot estant en territori ruandès, la reformulació de la denominació del “genocidi tutsi” per la de “genocidi ruandès” propugnada pels antics aliats incondicionals de Kagame que són els estatunidencs i els britànics, etc. Aquests són els signes de la fi del regnat. Ara bé, apostar per un règim així és com serrar la branca de l’arbre en la qual s’està assegut. El futur ho dirà.
Notes
- https://www.asafrance.fr/, article “Rwanda: S’acusa França mentre el genocidi de Rwanda va ser comès per ruandesos contra ruandesos”, Publicat el diumenge 30 de maig de 2021
- https://www.jeuneafrique.com/, article “Francofonia: el lobby de l’Elisi per fer triomfar Louise Mushikiwabo” publicat el 23 d’octubre de 2018 a les 15:23 per Jeune Afrique.
- https://www.jeuneafrique.com/, article “Francofonia: per què Macron va triar Rwanda” publicat a Internet el 8 d’octubre de 2018 a les 09:28 per Christophe Boisbouvier.
- https://www.lejdd.fr/International/, article “Francofonia: Per què és controvertida la designació d’una ruandesa recolzada per Macron?” publicat a Internet a les 17:37 de l’11 d’octubre de 2018, modificat a les 17:38 de l’11 d’octubre de 2018 per Marianne Enault.
- https://www.lejdd.fr/International/ op. cit.
- https://www.france24.com/fr/afrique
- https://www.jeuneafrique.com/, article “Com França ha posat la mà en l’urani congolès”, article publicat a Internet el 7 d’abril de 2009 per Jean Michel Meyer
- https://fr.wikipedia.org/wiki/Coltan
- https://www.totalenergies.com/fr
** En el moment de publicar aquest article, ens assabentem que la SADC s’oposa al desplegament de forces ruandeses a Moçambic: https://www.chronicles.rw/2021/06/01/sadc-opposes-deployment-of-rwandan-troops-in-moçambic/
Font: Echos d’Afrique