Fa poques setmanes, en un poble de Mallorca, les autoritats locals i autonòmiques, fetes les diligències prèvies a nivell estatal, ordenaren enderrocar una resistent i esvelta creu de pedra. Bellíssima. ¿Quin pecat artístic, social, urbanístic, civil o polític havia comès, aquella prodigiosa creu, contra el municipi o contra els homes i les dones del poble? Tenia un passat gens ni mica honest. S’havia construït i aixecada en memòria i honor dels morts civils i militars del bàndol vencedor durant la Guerra Civil espanyola. Encara que feia estona que li havien rentat la cara. És a dir, se l’havia despullat de tots els símbols que feien referència a aquell tràgic enfrontament entre veïns de la contrada que hi havien participat. La creu de pedra treballada, preciosa, feia anys que romania nua en un lloc destacat del municipi. No feia mal a ningú, a parer meu. Tot el contrari, era un petit monument escultòric que proporcionava bellesa i cota cultural al poble. Però no tothom opinava el mateix. A més de recordar el que bèl·licament havia simbolitzat, era una representació religiosa del cristianisme. S’havia d’enderrocar. I així es va fer, però de la pitjor manera. La varen insultar i escopir fins el punt de no desmuntar-la a peces, sinó que la destrossaren grollerament de dalt a baix com si ella fos la culpable de tots els mals de la terra.

És el que passa amb les ideologies, és que són més potents que les religions. Si més no, com a generadores d’odi. El que va passar aquell dia amb aquesta creu trencada és un acte d’odi. D’odi al que representava aquella creu en el present, no al que havia representat abans amb els seus símbols franquistes i pre-constitucionals. Una acció absurda, visceral i desraonada. Bé, som humans, i això és el que acostumem a fer els humans: actes irracionals i grollers. Aquella creu, en ella mateixa, era una petita obra d’art urbà que donava dignitat i elevació espiritual a la comunitat. Tenia, a més, un valor material que es va destruir amb mala voluntat i ressentiment. Per què? També tenia valor artístic, fins i tot sentimental i emocional. Inclús tenia un cert valor literari. Era un testimoni silenciós de molts secrets entre amics i amors juvenils, i d’alguna conxorxa veïnal. Era un patrimoni local. Una figura de saviesa popular. Tot plegat formava part de la història contemporània del poble. Ara ja forma part inexistent de l’acrimònia col·lectiva.

El que quedarà per sempre és el seu record, és a dir, la seva ficció, la seva metàfora literària. Potser no s’escriurà mai res sobre la creu trencada municipal, però se’n podria fer una obra de teatre, una novel·la o un poema d’homenatge, perquè no torni a passar res semblant a cap indret del món. D’aquestes petites realitats públiques estan fetes les millors novel·les de la narrativa universal, la qual cosa demostra que la literatura té més vida i sobretot més existència que la realitat. La memòria literària és més immutable i resistent que la memòria històrica.

Els llibres m’han obert els ulls i les orelles. Qui tingui ulls que miri, i qui tingui orelles que escolti. A qui o què hem de mirar i escoltar? La lectura ens ho diu. La lectura, en certa manera, o de manera conjunta amb altres disciplines intel·lectuals, és la veu de la nostra consciència. El que de veritat és urgent és la lectura del nostre interior. I els llibres són les millors crosses per fer-ho. Què passa quan no ho fem? Que aixequem creus que generen odi entre nosaltres i que trenquem creus que no fan mal a ningú. Aquesta és la condició humana. La naturalesa humana. L’home és un animal de costums. És per la rutina dels nostres hàbits, sense aturar-nos a pensar-hi, per la nostra peresa inveterada, que ens aferrem a les ideologies, les religions, els convencionalismes, els gustos dels sentits i els plaers més irracionals i necis. Per manca de consciència i excés d’instint. Però no som només animals d’impulsos mecànics, també tenim intel·ligència, tenim la capacitat de raonar, tenim moltes possibilitats per triar què fem i què no fem. Com pensem. Com actuem. Amb un llenguatge que a mi no m’agrada del tot, acostumem a dir que això son vicis. Tenim el vici de pensar malament dels altres, de malfiar-nos, de desconfiar de tothom, d’amargar-nos la vida sense gairebé adonar-nos. Fins i tot desconfiem de nosaltres mateixos, la màxima estupidesa humana. Mira el teu interior, consulta’l, reflexiona, medita, pren consciència de qui ets i de què fas. Aquest és l’hàbit més important que caldria fer nostre. Habitua’t a pensar, a prestar atenció, a contemplar, a llegir.

Allò que moltes vegades repeteixo i em repeteixo, de que jo soc el meu interior, i que és en el meu interior on trobo les respostes essencials, ho hauria de convertir en costum, en hàbit de vida. Pensant, pensant, arribo a un indret que deixa de ser només humà. En el meu interior hi habita algun element desconegut que jo no sé com identificar. Li dic el racó diví. Vinga, ja: racó diví! I què més? No me’n puc riure. Potser sigui fruit de la imaginació o de l’autenticitat, no ho sé, però és així. Què és real i què és ficció? Què és humà i què és diví? No ho sé, però jo intento aprofitar-ho tot. Tot el que em serveix per veure-hi millor ho accepto, no ho rebutjo mai. Va a favor meu. Seria una estupidesa de part meva no tenir-ho en compte. Jo no m’ho he inventat, jo no ho he creat. És dins mi. Jo no l’hi he posat. Què he de fer amb aquest suport espiritual? Aprofitar-me’n, naturalment. Naturalment i amb tota naturalitat.

Si trobo absurd aixecar creus per després enderrocar-les i trencar-les, si trobo absurd l’odi i la venjança, si trobo absurds els meus actes massa humans, per què no atrevir-me a gestionar els “altres”. Cal que engrandeixi el meu comportament limitant a la condició humana, si això és factible. Cal intentar-ho, si més no.

A vegades no goso ni pensar-ho: si concloc que la meva naturalesa humana no és suficient per dur a bon port tot allò que penso que m’és necessari per a la meva salut física i psíquica, per què no he de saltar la barrera i acostar-me a una força major que la humana? Sé què és el que falla en mi: tinc massa creus, hàbits i costums que he de canviar. Només és qüestió de ser, com deia el personatge shakespearià. Però, ser què: humà o diví? Les dues coses.

Font: dBalears