Els tirans que viuen a les seves torres d’ivori entren en pànic perquè no tenen ni idea de com interactuar amb éssers humans reals que s’organitzen al voltant de principis no matemàtics com la “llibertat”, la “justícia” i els “drets”.

No, el poder del tirà té un límit!
Quan l’home oprimit no troba cap justícia,
Quan la càrrega es fa insuportable, apel·la
Amb cor intrèpid al Cel,
I per això fa baixar els seus drets eterns,
Que romanen allà, inalienablement seus,
I indestructibles com les mateixes estrelles.

-Friedrich Schiller, Jurament de Rutli de Wilhelm Tell

Qui es podia pensar que el Canadà seria l’espurna d’un moviment per la llibertat contra la tirania?

Com a editor d’una revista geopolítica canadenca durant més de 10 anys i autor de quatre llibres sobre la història del Canadà, m’avergonyeix dir que certament no pensava que els canadencs tinguessin això al seu interior.

La “monarquia del nord” no és certament una cosa que desprengui un sentiment revolucionari, ja que es va fundar sobre principis no revolucionaris com “la pau, l’ordre i el bon govern”, que contrasten amb els molt més inspiradors de “la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat” consagrats als documents fundacionals dels nostres cosins del sud. Fins i tot el nostre document fundacional de 1867 (redactat al llarg d’un mes d’hedonisme regat amb xampany el 1864) assenyala explícitament el propòsit de la confederació no com un mitjà per “recolzar el benestar general”, com va ser el cas de la constitució dels Estats Units el 1787, sinó per “promoure els interessos de l’Imperi Britànic”.

Però vet aquí.

Incomptables milers de patriotes han travessat el país per acantonar-se a Ottawa en pau i amb un alt esperit festiu que vaig haver de veure amb els meus propis ulls per creure que exigien una cosa tan simple i no contaminada per la ideologia: llibertat per treballar, mantenir les famílies i un respecte pels drets bàsics tal com s’estableix a la Carta de Drets i Llibertats (una actualització de 1982 de la vergonyosament oligàrquica Llei Britànica d’Amèrica del Nord de 1867).

Els principals mitjans de comunicació i els polítics han fet hores extres per pintar el comboi de la Llibertat que va convergir a Ottawa el 29 de gener com un “moviment insurreccional” ple de “supremacistes blancs”, “titelles russos” i “nazis” que volen “derrocar el govern”. Fins i tot l’exgovernador del Banc d’Anglaterra (i administrador del Fòrum Econòmic Mundial), Mark Carney, va intervenir el 7 de febrer afirmant que “això és sedició” i que “aquells que segueixen ajudant a estendre aquesta ocupació han de ser identificats i castigats amb tot el pes de la llei”. Carney, l’etern mimat financer de Goldman Sachs i de la City de Londres (i aspirant a primer ministre) va demanar que es perseguís tots els qui haguessin donat diners a aquesta operació de terror nacional.

Davant un moviment orgànic de drets civils de camioners, pagesos i desenes de milers de simpatitzants que s’han reunit a la capital del Canadà per exigir la restauració de les seves llibertats bàsiques, l’actual govern liberal no ha mostrat gens ni mica d’humanitat o capacitat de negociació. Això no hauria de sorprendre els qui han vist la hipocresia dels ideòlegs de l’ordre neoliberal “basat en regles” en acció durant els darrers anys, que s’afanyen a celebrar la “llibertat” dels ciutadans d’Ucraïna, Hong Kong o Xinjiang quan el resultat beneficia els objectius geopolítics de tecnòcrates indiferents afamats d’hegemonia global. En el moment en què sorgeixen autèntics moviments laborals autoorganitzats que exigeixen el reconeixement dels drets bàsics, aleshores es treuen les màscares i la fúria dels tirans mostra la seva veritable cara.

Així que en lloc de negociar i debatre al voltant de qüestions constitucionals de base, com han demanat els manifestants, només hem vist amenaces, calúmnies i més amenaces que van des del robatori de 10 milions de dòlars recaptats a GoFundMe el 4 de febrer, fins a 8 milions més recaptats a GiveSendGo el 10 de febrer. Hem vist al govern imposar l’estat d’emergència primer a la ciutat d’Ottawa, seguit per l’estat d’emergència a tota la província l’11 de febrer, justificant el tall dels subministraments vitals de combustible als camioners i les famílies que han estat acampant amb temperatures de -22 graus celsius. S’han redactat edictes que declaren il·legal el subministrament als manifestants sota l’amenaça de multes de fins a 100.000 dòlars i un any de presó, i els ciutadans patriotes que s’han organitzat pel seu dret a no viure sota una dictadura han estat estigmatitzats pels mitjans de comunicació de manera implacable com a “insurgents”.

S’invoca la Llei de Mesures d’Emergència

Després, el 14 de febrer, Justin Trudeau, seguit per la viceprimera ministra i consellera del FEM, Chrystia Freeland, van fer torns per anunciar la invocació de la Llei de Mesures d’Emergència, que abans es coneixia com a “Llei de Mesures de Guerra”, invocada per última vegada gairebé 50 anys abans pel pare de Justin, Pierre Elliot Trudeau, com a “solució” a les cèl·lules terroristes dirigides per la Policia Muntada del Canadà que es van desplegar per tot el Quebec i que van culminar en la “Crisi d’Octubre” de 1970, que va durar un mes. El nom es va canviar el 1988, encara que la seva funció és totalment idèntica.

En virtut de la Llei de Mesures d’Emergència, l’Estat Profund del Canadà que dirigeix ​​Trudeau ha adoptat el programa de Mark Carney esbossat el 7 de febrer d’atacar els comptes bancaris de tots els canadencs que estiguin involucrats directament amb el comboi o que hagin donat suport al comboi a través de donacions en línia o criptomonedes. Què podrien perdre aquestes persones pel delicte d’haver ofert suport o participació a les protestes? Aquests “deplorables insurgents” s’enfronten a l’amenaça de veure els seus comptes bancaris congelats indefinidament i, si són propietaris de negocis, a la cancel·lació de les pòlisses d’assegurança. Els “5 grans” bancs del Canadà han estat així “delegats” i se’ls ha donat plena protecció legal perquè no siguin demandats per aquells les vides dels quals es veuran perjudicades per l’embargament dels comptes bancaris.

Una cosa ha quedat clara fins ara: les amenaces no estan funcionant, ja que els camioners i altres manifestants han renovat els seus compromisos de romandre al lloc i fins i tot quatre primers ministres provincials (d’Alberta, Saskatchewan, Quebec i Manitoba) han denunciat les mesures emergència.

L’Associació Canadenca de Llibertats Civils també ha denunciat enèrgicament la llei dient que “el govern federal ha incomplert el llindar necessari per invocar la llei d’emergències. Aquesta llei crea un estàndard alt i clar per una bona raó: la llei permet al govern eludir els processos democràtics ordinaris… La Llei d’Emergències només es pot invocar quan una situació ‘amenaça seriosament la capacitat del govern del Canadà per preservar la sobirania, la seguretat i la integritat territorial del Canadà’ i quan la situació “no pot ser tractada eficaçment sota cap altra llei del Canadà”.

Fissures a l’establishment

A causa de la inflexible incapacitat de negociar amb un moviment orgànic de drets civils que pateixen totes les criatures tecnocràtiques de Davos, han començat a sorgir importants fissures a tot l’establishment polític del Canadà.

Ja hi ha dos membres del Partit Liberal que s’han convertit en renegats, trencant amb el sagrat sistema canadenc de disciplina i lleialtat al partit per sobre de la consciència, exigint que Trudeau derogui les immensament impopulars i inútils mesures covídiques. El 8 de febrer, el diputat liberal Joel Lightbound va comentar que les vils generalitzacions de Trudeau sobre els manifestants només han servit per “dividir i estigmatitzar” els canadencs, assenyalant que només ha vist una gran diversitat de races assistir al comboi de la llibertat a Ottawa i a totes les províncies. Un dia després, un segon diputat liberal, Yves Robillard, va trencar les files del partit tornant a insistir en el suport a les declaracions de Lightbound i advertint que molts altres dins del partit comparteixen aquestes opinions discrepants i no trigaran a pronunciar-se si no es produeixen canvis aviat.

Al Partit Conservador es va produir una mena de cop d’estat el 3 de febrer, quan el líder de l’oposició, Erin O’Toole, va ser destituït per la seva pròpia bancada per sonar massa com un engendre del Fòrum Econòmic Mundial i, per primera vegada en més de dos anys, es pot escoltar una veritable veu d’oposició als passadissos del parlament amb les demandes de cadascun dels membres conservadors del parlament per posar fi als mandats de bloqueig i donar suport al moviment de protesta a nivell nacional.

A nivell provincial, Alberta, Saskatchewan, Quebec i PEI han anunciat la derogació dels seus mandats Covid, inclosos els passaports de vaccinació, mentre que el Quebec ha fet un pas enrere en l’impost antivaccinació amb què amenaçava el primer ministre Legault fins fa només una setmana.

Fins i tot el cap de l’NDP, Jagmeet Singh, que havia titllat tots els manifestants de supremacistes blancs fa uns dies, ha canviat d’opinió, potser a causa de l’aclaparadora presència de sikhs als combois federals i provincials.

Els malsons dels combois de la llibertat per als tecnòcrates dels Estats Units i Europa

Mentrestant, el govern de Biden ha donat tot el seu suport a Justin Trudeau perquè faci servir tota la força del poder federal per acabar amb les protestes (confonent el bloqueig del comerç entre els Estats Units i el Canadà a Windsor i Manitoba com si estigués vinculat directament a les protestes d’Ottawa… cosa que no és així).

Potser a Biden li preocupi que l’exemple del comboi s’hagi estès no només per les nacions de la Comunitat Transatlàntica i la gàbia dels Cinc Ulls, sinó també pels Estats Units, on un comboi de la llibertat estatunidenc paral·lel sortirà del sud de Califòrnia cap a Washington DC el 5 de març, amb la participació de desenes de milers de camioners estatunidencs.

L’exsecretària adjunta de Seguretat Nacional d’Obama i freqüent comentarista de la CNN, Juliette Kayyem, va fer els seus inquietants comentaris sobre aquest aferrissat problema que s’ha d’aturar sigui com sigui dient: “Creguin-me, no se m’acabaran les formes de fer que això faci mal: cancel·lar les seves assegurances, suspendre els seus permisos de conduir, prohibir qualsevol certificació regulatòria futura per als camioners, etc. No hem après res? Aquestes coses són més ràpides quan no hi ha conseqüències”

És impossible determinar com es desenvoluparà aquest procés els propers dies i setmanes. La il·lusió de la democràcia liberal que va alimentar els tecnòcrates autoengrandits que assenyalaven la virtut donant lliçons als “dolents” estats autoritaris d’Euràsia sobre com hauria de funcionar la llibertat s’ha esfondrat.

Una cosa és certa.

Aquests tirans que viuen a les seves torres d’ivori exigint que el món s’ajusti a les seves utopies ideals d’Estat posnacional estan entrant en pànic, ja que no tenen ni idea de com interactuar amb éssers humans reals que s’organitzen al voltant de principis no matemàtics com la “llibertat”, la “justícia” i els “drets” que són inalienables per a tots els ciutadans, fins i tot si viuen sota una monarquia.

Font: Strategic Culture Foundation

Trudeau declara la guerra al Comboi per la Llibertat al Canadà (14.02.2022)