Intervenció de Pere Sampol.

“Los cinco principios superiores” és el tercer llibre d’una trilogia que Joan Carrero va encetar amb “Àfrica, la madre ultrajada” i va continuar amb “La hora de los grandes filántropos”. El primer va ser un crit de denúncia de la manipulació que s’ha fet del genocidi ruandès de 1994, que va servir d’excusa per ocultar el genocidi major de milions de hutus i l’ocupació de l’Est del Congo i el pillatge dels seus recursos naturals.

En el segon, “La hora de los grandes filántropos”, Joan Carrero ens mostrà les vertaderes causes de la crisi econòmica i les guerres que ens sacsegen els darrers anys, assenyalant els culpables: una elit fanàtica que ha acumulat la major riquesa i poder de la història de la humanitat i la utilitza per fer reals els seus afanys de dominació mundial.

I avui, presentam “Los cinco principios superiores”, amb un subtítol que ja ens dóna una pista del que vol esser aquest nou treball: “Cómo reconducir la gran transformación en la que se encuentra inmersa la especie humana”. Quasi res!

L’estiu passat en vaig llegir el primer esborrany, que Joan em va deixar en suport digital. Quan ens trobàrem em va demanar què n’havia trobat: desconcertant! Va ser la meva resposta,… que crec que va deixar en Joan desconcertat. Després d’un any he pogut llegir, i estudiar el resultat final i vos puc dir que n’he trobat: el llibre és sorprenent, revelador i esperançador. Aquestes són les tres sensacions que m’ha produït: sorpresa, revelació i esperança.

En aquesta obra en Joan ens proposa cinc principis, cinc lleis que han de salvar la humanitat. Qui ho ha escrit és una persona mística, religiosa, cristiana, amb una vida plena d’experiències que podríem dir “sobrenaturals”. Però, al llarg del llibre insisteix en què “el descobriment d’un horitzó més ampli i lluminós no s’ha de fer necessàriament en l’àmbit de les religions”. “Aquest descobriment es juga fonamentalment en l’àmbit de l’empatia amb el sofriment de qualsevol criatura, en el de la fascinació davant la bellesa essencial de tot quant existeix, en el de la sensibilitat davant la justícia, la veritat i la bondat”. “És indiferent que s’expressi en un context religiós o no”.

Tal vegada sigui per això que ha elegit un agnòstic com jo per presentar-li el llibre, apart de l’amistat que ens uneix des de fa vint-i-cinc ans. Que no vol dir que jo sigui un descregut. De fet, crec en un món en pau, en la igualtat, en la sobirania dels pobles. I crec en la veritat. Curiosament en Joan a Déu li diu La Veritat.

Segurament aquesta voluntat integradora, “l’anhel d’unir forces en la recerca d’un món millor”, ha fet que en Joan s’hagi servit, entre d’altres, de tres grans figures de la humanitat com a fil conductor de la seva obra: Einstein, científic ateu; Ghandi, místic no teista; i Luther King, religiós.

I, de manera sorprenent, Joan Carrero inicia un viatge que va des de les partícules elementals a les galàxies, de la física quàntica a la teoria de la relativitat. Ens posa al davant un món de partícules en què l’observador modifica la realitat, fins i tot la realitat passada. I un univers distorsionat per la curvatura de l’espai temps, de noves dimensions que superen la nostra percepció tridimensional, en el que, molt del que veim al cel en les nits estrellades ja ha deixat d’existir fa milers d’anys. Un viatge en què es troben la ciència, la mística i la religió. Amb un element comú, la necessitat d’entendre, de conèixer, d’obrir la ment a nous horitzons, i una voluntat: lluitar per un món més just i en pau.

Però, com va fer en “La Hora de los grandes filántropos”, Joan Carrero ens sacseja i ens posa al davant la gran amenaça que posa en perill la humanitat: “menys d’un centenar de persones posseïxen la mateixa riquesa que mitja humanitat”. “Mai en la història existí un imperi tan global i poderós, encara que, sorprenentment, els seus centres de poder i decisió, així com els seus tentacles siguin notablement difusos i opacs”. “El poder de les finances és cada vegada més aclaparador; l’expansionisme militar d’Occident és cada vegada més barroer i criminal; el control de l’opinió pública és cada vegada més subtil però més ferri”. Els mateixos oligarques afirmen “ha arribat l’hora de la sobirania supranacional d’una elit intel.lectual i de banquers mundials”.

En molts moments de la lectura es té la sensació de petitesa, d’impotència davant la magnitud de tal poder global. En Joan n’és conscient i diu “l’abrumadora realitat mundial ens fa sentir uns petitíssims éssers perduts en un immens i inhòspit Univers, uns éssers insignificants aparentment incapaços d’influir en les decisions que es prenen cada vegada més lluny de nosaltres. El repte és superar la nostra comprensible sensació d’impotència”.

I aquí és quan sorgeixen els testimonis vitals de Ghandi, Luther King, i jo posaria, també, el testimoni de Joan Carrero, i ens dóna esperança. Però no una esperança basada en una il·lusió, ni en la fe en que tot està predestinat. “Res està escrit”, escriu, recordant les paraules de Lawrence d’Aràbia quan s’enfronta al terrible desert. La seva esperança és en què “l’empatia, la dignitat i la generositat són forces més poderoses que l’addicció malaltissa a la riquesa i el poder”. I ens recorda les paraules de Gandhi: “si una sola persona fa un pas endavant en la vida, tota la humanitat es beneficia”. I ens convida a donar aquesta passa recordant les paraules d’Stéphane Hessel en el seu llibre “Indignau-vos”: “és indispensable indignar-se com a escaló previ cap el compromís social i polític”. A què pareix l’eslògan que ens diu: Indignar-se no basta…

I és quan reivindica la política: “…hi ha massa gent que no és conscient de lo greu que seria el menyspreu de la política, que l’abandonàssim en mans de l’elit que tant sofriment està provocant en el nostre món i que ens limitàssim exclusivament a tasques assistencials, humanitàries o de cooperació internacional… Tenim davant nosaltres una àrdua tasca: recuperar la dignitat de la política”. I afegeix: “Si els ciutadans ens desentenem de la política, altres ocuparan aquest buit. O, pitjor, altres seguiran utilitzant-la, com ja ho fan, única i exclusivament per el seu propi profit”.

Aquesta és la filosofia que ha marcat la lluita de Joan Carrero al llarg de la seva vida. No conec cap altra persona dedicada al món de la cooperació que hagi sabut llegir les claus polítiques que són la causa de les guerres i la pobresa. Perquè en Joan és la persona que ha assolit una fita històrica: aconseguir que un magistrat de l’Audiència Nacional Espanyola, en aplicació del principi de Justícia Universal, dicti una ordre de recerca i captura i empresonament contra quaranta membres del Front Patriòtic Ruandès, acusats de genocidi, crims de guerra, terrorisme, violacions, pillatge… Els Judicis de Nuremberg varen processar un govern derrocat que havia perdut la guerra, però, fins avui, mai no s’havia processat un govern en actiu. Per arribar fins aquí, Joan va protagonitzar marxes a peu de mil quilòmetres, vagues de fam, diàlegs per la reconciliació i la pau,… Va convèncer desenes de premis Nobel que signassin demanant una intervenció de les NNUU per protegir els refugiats dels Grans Llacs, va convèncer el Parlament europeu,… fets que varen provocar els intents desesperats de desprestigiar-lo per part dels governs espanyols, ruandès i nord americà, i el propi Consell de Seguretat de les NNUU, com varen demostrar cinc cables que va fer públics Julian Assange. Com diu Joan “la veritat és que sempre ha estat més fàcil donar almoina que enfrontar-se al poder i anar a l’arrel del problema: les causes econòmiques-polítiques de tanta pobresa i sofriment”.

En els cinc principis superiors que han de reconduir la gran transformació en la que es troba immersa l’especie humana, Joan Carrero ens convida a practicar la generositat, a cercar la veritat, a recuperar la dignitat, independentment de les nostres creences particulars. Ell, com a cristià, afirma que ha viscut experiències que no troben explicació en les lleis de la naturalesa que fins ara coneixem. Jo, com a agnòstic, confés que també he viscut experiències que m’han fet percebre una força, una energia invisible. De vegades empatitzant amb una persona que m’ha transmès les seves emocions. D’altres, compartides amb més gent. En aquest sentit, l’experiència més important de totes les que he viscut, segur que molts de vosaltres també la vareu sentir: fou el dia de la gran manifestació de més de cent mil persones en favor de l’educació, de la llengua… Aquell dia ens miràvem els uns als altres, abraçàvem coneguts, sorpresos de trobar-nos i compartir els mateixos anhels. Sentíem que ens unia una causa noble, justa, per la qual valia la pena lluitar. Crec que aquest és el camí que ens proposa en Joan.

“Els grans canvis sempre els inicien unes poques persones, fins que es converteixen en una massa crítica que produeix vertaderes revolucions”, ens diu en Joan. Segurament nosaltres no veurem culminada aquesta gran revolució, aquesta gran transformació de la humanitat. Però sé una cosa certa, seguint aquest camí hi trobarem la felicitat.

Intervenció de Joan Carrero.

Un dia recuperarem el que la humanitat va perdre la nit del 22 al 23 de desembre del 1913

Per tal de complementar el títol (Los cinco principios superiores) i el subtítol (Com reconduir la gran transformació en la qual es troba immersa l’espècie humana) del llibre que avui presentem, aquesta seria l’afirmació amb la que iniciaria o resumiria la meva intervenció d’avui: un dia recuperarem el que la humanitat va perdre la nit del 22 al 23 de desembre del 1913.

Però què va perdre la humanitat en la fosca nit del 22 al 23 desembre del 1913? Què va perdre que nosaltres puguem un dia recuperar?

En el llibre exposo que aquella nit va ser clau en l’inici de la gran transformació que ens està portant al desastre.

1

És possible que molts de vostès hagin fet les seves deduccions sobre quina és aquesta transformació i que estiguin ja sobre la bona pista.

Possiblement han pensat en la gran revolució científica i tecnològica que s’ha produït en els últims cent anys, així com en les seves conseqüències indesitjables: les armes, especialment les atòmiques; els danys mediambientals; etc.

Però la bomba d’urani anomenada “Little Boy” va ser llançada pel mític avió Enola Gay sobre Hiroshima el 6 d’agost del 1945. És a dir, més de tres dècades després d’aquest 1913 que considero el punt d’inflexió.

I el 1913 tampoc podien ser ni imaginats encara els greus problemes mediambientals que aquests últims anys planen sobre el nostre planeta per causa d’aquesta revolució científica i tecnològica.

Els més formats sobre qüestions científiques pot ser que hagin recordat que el 1913 Albert Einstein estava immers de ple en la recerca d’aquella teoria que realment significaria una profunda revolució científica i tecnològica: la relativitat general.

Però no arribaria a formular-la públicament fins un parell d’anys més tard. Així que tampoc m’estic referint a aquesta recerca del pare de la física actual.

Potser, alguns de vostès també hagin pensat en una altra gran revolució, totalment lligada a l’anterior: l’anomenada globalització, amb les seves indesitjables i greus conseqüències.

Efectivament, aquestes dues grans revolucions, la científico-tecnològica i la de la globalització, són dos dels tres processos en els quals la nostra espècie està immersa als quals em refereixo en el meu llibre.

Però ens falta el tercer, el que es va iniciar en aquella terrible nit propera al Nadal de 1913. El tercer i més perillós procés en què es troba immersa la nostra espècie crec que no és altre que el de la concentració cada vegada més gran del capital i del poder en molt poques mans.

I per fonamentar aquesta tesi, en el meu llibre no he recorregut als precisos anàlisis polítics, socials i econòmics de Karl Marx, cosa que obriria massa polèmica a causa dels reflexos condicionats que la paraula marxisme provoca.

Va ser el mateix Albert Einstein, tan conscient de l’enorme capacitat destructiva del monstre atòmic que ell havia ajudat a crear (per la seva por que els nazis disposessin aviat d’ell), però que tant va lluitar pel desarmament nuclear, que va considerar que, tanmateix, la veritable font del mal de la nostra època és aquesta concentració del capital i del poder.

Més temibles encara que les armes nuclears són els alts càrrecs polítics que tenen el control d’elles, cap dels quals crec que tingui actualmente a Occident la talla d’estadista necessària per enfrontar-se als interessos d’aquells poderosos lobbies econòmics que els van portar al càrrec que ocupen.

Ara, amb quatre dècades de retard, tenim els enregistraments de les terribles converses en què el president Richard Nixon i Henry Kissinger expressaven el major menyspreu per la vida de centenars de milers de civils vietnamites i en què Richard Nixon li arribava a demanar a Henry Kissinger que fos capaç de pensar per una vegada en gran, de pensar en la bomba atòmica.

Crec que actualment el Govern dels Estats Units i el futur de la humanitat estan en mans de gent com ells. Són els hereus no dels militars professionals del desembarcament a Normandia, que es van aixecar contra el nazisme i el van vèncer, sinó dels que van ser capaços de decidir fredament que Hiroshima i Nagasaki, dues ciutats sense una especial rellevància militar, havien de ser arrasades.

El general Eisenhower, futur president dels Estats Units, el general Curtis LeMay, el general MacArthur, l’almirall Nimitz, l’almirall de cinc estrelles Wil Leahy… consideraven innecessari el llançament de les dues bombes, ja que se sabia que el Japó es rendiria en breu. Però alguns volien donar un avís a la Unió Soviètica.

Aquesta gent sempre té un motiu prou greu, segons ells, com per a considerar l’oportunitat o fins i tot la necessitat d’iniciar guerres i d’usar armes de devastació massiva.

Segurament hi ha una única diferència entre aquelles converses desclassificades de Richard Nixon i Henry Kissinger i les que ara han d’estar tenint lloc: d’aquestes últimes encara no en tenim les gravacions.

Encara que una mica va transcendint. Així, per exemple, en el seu llibre Periodistes comprats, el conegut periodista Udo Ulfkotte, excorresponsal del Frankfurter Allgemeine Zeitung, un dels principals diaris alemanys, descriu com polítics nord-americans i alemanys influeixen en els mitjans alemanys perquè els periodistes donin el biaix desitjat als esdeveniments mundials.

I respecte al tema nuclear afirma textualment: “Ara els nord-americans fins i tot consideren que es faci volar una planta d’energia nuclear a Ucraïna i que s’insisteixi en què els culpables siguin separatistes o russos”.

Una altra dada que confirma l’anàlisi d’Albert Einstein, dada que també podran trobar en el llibre, és el de les quantitats de diners utilitzades en l’anomenat “rescat” bancari occidental: són incomparablement més grans que els dos bilions de dòlars anuals invertits en armament a tot el món. Els beneficis de la indústria armamentística, tot i ser quantiosos, no es poden comparar als beneficis financers.

L’única auditoria que el Congrés nord-americà ha pogut fer mai a la Reserva Federal dóna una quantitat superior als 16 bilions de dòlars injectats per ella als grans bancs en només dos anys i mig. Encara que altres experts parlen fins i tot del doble.

En tot cas, es tracta de 50.000 milions de dòlars multiplicat per unes 365 vegades. He triat aquesta quantitat de 50.000 milions perquè són els que es necessiten per acabar amb la fam al món, però dels quals mai es disposa. Encara que, això sí, la Reserva Federal els ha fabricat cadascun dels dies de l’any per enfortir els majors bancs occidentals.

Són més de 16 bilions dels quals els periodistes i economistes del sistema mai parlen, tot i que semblant quantitat supera el pressupost nord-americà de quatre anys.

2

Mig revelat ja l’enigma que s’amaga en la meitat posterior del títol d’aquesta intervenció, un enigma que té a veure amb la concentració dels diners i el poder en molt poques mans, em vull centrar ara per un moment en la primera part d’aquest títol: “Un dia recuperarem…”.

Està escrita en primera persona del plural. Es refereix a tots nosaltres. Noam Chomsky es refereix sovint a una segona superpotència mundial, després de la nord-americana. ¿Es refereix potser a la gran potència militar que és Rússia, o a la gran potència econòmica que és la Xina…? Doncs no. Es refereix a l’opinió pública. A vostè i a mi…

Així que ens trobem altra vegada davant d’un altre enigma. Com en tants relats mítics o llegendaris sobre recerques d’un tresor o sobre el descobriment d’un arcà, ens trobem davant d’una altra porta tancada: com és possible que uns éssers humans tan insignificants com vostè i jo, puguem ser la segona superpotència mundial? Com podem ser-ho i, no obstant això, ser tan impotents davant tant mal?

Per franquejar aquesta nova porta, de nou recorreré a categories mítiques. Més tard explicaré per què. Crec que té raó Noam Chomsky: som com un poderós rei, però… estem com encisats!

Vivim fora de la realitat, en una altra espècie de realitat molt més fictícia del que som conscients, una realitat virtual que uns poderosos imperis mediàtics ens inculquen cada hora.

Es recorden del rei Théoden, a El senyor dels anells, encisat pel mag Saruman gràcies a l’ajuda del conseller del rei, Grima, que treballa en secret per al mag? Doncs una cosa semblant ens està passant.

El qualifico d’encanteri perquè es tracta d’una mica més complex que la simple ignorància o desinformació. Un encanteri només és possible per les nostres pròpies debilitats emocionals i espirituals, pels nostres propis sentiments inadequats i les nostres pròpies projeccions: por, conformisme, petits interessos personals però insuficient interès per qüestions veritablement importants, ambició …

Per això m’agrada dir que “l’antònim de la bella paraula utopia no és realisme sinó mesquinesa”. I els seus sinònims, igualment bells, són empatia, magnanimitat, fe i coratge. La realitat no és una cosa que estigui “allà fora”, sòlida i inamovible. No només ho afirmen nombroses tradicions espirituals mil·lenàries sinó també, ja al Segle XX, la física: l’observador altera sempre el que és observat, ho altera fins i tot només pel fet de observar-ho. La dignitat i la generositat encara compten. No hi ha observadors externs a la realitat: tots som actors que configurem la història amb la nostra lucidesa o la nostra inconsciència, però sobretot amb la nostra generositat o la nostra mesquinesa.

Possiblement alguns pensin que aquesta valoració tan negativa de les grans agències de “informació” i de les grans cadenes de televisió és massa “radical”.

En aquest cas, els reboto ara la càrrega de la prova. Els reboto algunes de les preguntes que faig al llarg del llibre:

– Per què cap dels gurus oficials sobre economia mai es refereixen en els grans mitjans a aquests 16 bilions, als quals jo he al·ludit abans, ni a les greus pressions i amenaces que van patir els congressistes perquè fos possible semblant estafa?

– Per què no es pot veure en aquestes grans cadenes de televisió al general nord-americà Wesley Clark revelant i denunciant amb anys d’antelació el pla del seu propi Govern per atacar l’Iraq, Líbia, Somàlia, Síria, etc.

– Per què no ens parlen dels 10 milions de víctimes mortals que Occident ha ocasionat a Rwanda i Congo, ni dels centenars de milers de violacions que se segueixen produint al Congo mentre les quatre-centes joves segrestades per Boko Haram ocupen bons espais en primeres pàgines.

– Per què ningú coneix la líder de l’oposició ruandesa, Victoire Ingabire Umuhoza, a la presó des de fa cinc anys per haver-se negat a col·laborar en el projecte nord-americà de pillatge i divisió del Congo?

– Per què gairebé ningú coneix la interlocutòria per la qual el jutge Fernando Andreu imputa pels més greus crims possibles a quaranta màxims càrrecs de l’actual règim ruandès i al seu president Paul Kagame, al qual l’ONU ha convertit en el copresident (al costat de José Luís Rodríguez Zapatero) dels nobles Objectius del Mil·lenni?

Jo mateix he viscut en primera persona massa esdeveniments que m’han evidenciat que la nostra societat viu immersa en una gran farsa:

– El febrer del 1997, el dia en què lliurava a Brussel·les al ministre espanyol d’Exteriors Abel Matutes una carta en la qual responsabilitzava Bill Clinton de la massacre de centenars de milers de refugiats hutus a l’est del Congo (llavors Zaire), carta que vaig escriure durant un dejuni de quaranta-dos dies i que van signar els premis Nobel més coneguts així com els presidents dels diferents grups polítics europeus, la corresponsal de TVE a Brussel·les em va demanar disculpes per no poder filmar, a desgrat, la trobada amb el ministre, ja que li havien prohibit qualsevol imatge sobre ell.

– En aquells mateixos dies es negava l’existència mateixa d’aquests molts centenars de milers de refugiats, fins que la comissària europea Emma Bonino es va desplaçar a la zona i els seus col·laboradors van filmar les escenes dantesques d’aquesta marea humana que no existia.

– El novembre del 2009, un informe de l’ONU sobre el Congo, informe que va ser tractat àmpliament pels diaris “progressistes” El País i Público, m’acusava de ser el principal finançador dels “genocides-terroristes hutus” de les FDLR. L’única prova consistia en una subvenció de 50.000 € per a l’acollida de nenes violades… que la nostra fundació no va arribar a rebre mai! Posteriorment, cinc cables de Wikileaks revelaven el complot per acabar amb la querella criminal que havíem iniciat a l’Audiència Nacional.

Estic convençut que certament estem com encisats. Podria enumerar algunes de les estratègies que són usades per a aconseguir-ho, però la principal és la del silenci i ocultació de tot allò que qüestiona la gran farsa que és el Sistema occidental.

Hi ha també la presentació “convenient” d’aquells fets que no poden ser ocultats, presentació en la qual nosaltres sempre som “els bons”. O la creació de tota la confusió possible. O les operacions de distracció.

I és que l’Imperi Occidental no en té prou amb un enorme poder financer al costat d’un poder militar aclaparador. Necessita a més una tercera pota sobre la qual edificar la seva dominació global: la legitimació moral. Però la legitimitat és precisament la seva gran debilitat, encara que pretenguin ser els capdavanters de la democràcia i els drets humans al món. D’aquí la força del moviment de la no violència, que mahatma Gandhi fonamentava en el poder de la veritat.

3

Doncs bé, aclarit ja que en el títol estic parlant de nosaltres mateixos, el que a l’inici d’ell s’afirma amb rotunditat és que un dia recuperarem una cosa molt important que vam perdre aquella trista nit de fa un segle.

És a dir, afirmo que un dia es trencarà l’encanteri. Afirmo que la veritat, la justícia i la misericòrdia tindran l’última paraula en la història. Afirmo que els qui arribaran a posseir la terra seran els compassius i els pacífics, i no els que controlen i dirigeixen “els mercats”, el poder i els exèrcits.

Mahatma Gandhi i Martin Luther King van arribar a aquesta sàvia però sorprenent i fins paradoxal conclusió perquè al llarg de la seva vida havien après que la saviesa i el projecte de Déu superen infinitament els nostres pensaments. I que els seus temps no són els nostres.

Però aquesta profunda intuïció no va ser només una visió espiritual sinó que també contenia una clau científica, vàlida fins i tot des de la no creença. És la mateixa clau que va permetre que, en les seves investigacions, James Hutton o Charles Darwin desbloquegessin tot un seguit de problemes irresolubles fins llavors i arribessin a les seves genials teories: l’edat de la terra i dels seus processos així com l’edat de la vida sobre ella és molt més dilatada del que es considerava fins llavors.

La comprensió de com es van elevar les serralades per causa de la deriva dels continents segons la tectònica de plaques o el descobriment de l’evolució de les espècies només van ser possibles una vegada que James Hutton i, una mica després Charles Darwin, van intuir que els períodes durant els quals es van produir semblants processos eren immensament més prolongats en el temps que el que es creia segons els coneixements convencionals propis del moment.

De manera semblant, només podrem comprendre correctament la veracitat i la força de la doctrina i el moviment de la no violència quan abandonem els nostres limitats horitzons sobre la durada dels processos propis de la història humana i sobre la suposada ineficàcia de les nostres accions a favor d’un món millor.

Els temps de la terra, de la vida sobre ella i de la humanitat són molt més dilatats del que solem tenir en compte. I tot acabarà bé.

Però la reduïda elit que en aquestes quatre últimes dècades ha dut el món a una financiarització que els va fer a ells mateixos immensament rics i poderosos però que va originar una enorme massa empobrida, que va imposar el sistema del petrodòlar, que és la responsable de tantes guerres d’agressió… no ha de creure que, entretant, el seu domini és inqüestionable.

No els ho hem de permetre: els seus dies estan comptats, la humanitat està arribant a un punt d’inflexió, els pobles estan obrint els ulls, el Sistema occidental s’està autodestruint lentament, altres potències estan emergint al marge d’ell…

Com Marina Rosell ens deia ahir en paraules del seu amic Paco Ibáñez: “A por ellos. Son pocos y cobardes”. Gràcies Marina, un cop més, no només per la teva presència i pel teu suport amb la teva música i el teu cant, sinó també per la teva ideologia i els teus posicionaments sempre a favor dels petits i les víctimes.

Aquests pocs i covards pretenen que no hi ha alternatives al seu sistema. Pretenen, per exemple, que la Islàndia que s’ha alliberat ja del seu jou i que està florint, és massa petita i que la seva experiència no és extrapolable a altres països.

Sempre se les enginyen per silenciar, confondre, etc. El que mai diuen és que moltes alternatives no van arribar a ser-ho perquè ells ja es van cuidar d’enfonsar-les. Però la realitat és tossuda. És clar que el que està succeint a Islàndia és extrapolable a Espanya, però a alguns els fa pànic el sol fet de parlar-ne.

Perquè una cosa és certa, i en això tenen raó els amos dels diners, hi ha una gran diferència entre Islàndia i Espanya: la mida. Si Espanya seguís els passos d’Islàndia, el sistema occidental tindria un enorme problema.

I ja concretant més, crec que per trobar la solució a aquest terrible laberint en què la humanitat es troba perduda cal prendre una mesura clau: retornar a la llei suprema dels Estats Units.

És a dir, retornar a la seva Constitució. Sí, tal i com ho acaben de sentir.

Ho afirmo perquè així ho crec, però, a més, per donar-los una mica de mal de cap als que em puguin qualificar d’antinord-americà. En realitat, perdonin la broma, és més aviat per tranquil·litzar-los.

Què vull dir amb aquestes afirmacions? Anem ja desvetllant l’enigma que s’amaga rere el títol d’aquesta intervenció.

La nit del 22 al 23 de desembre del 1913, les grans famílies financeres anglosaxones, contravenint la Constitució dels Estats Units, van crear la Reserva Federal.

I aquella nit es va començar a torçar tot. Van crear un banc central de propietat privada. Així com sona, absoluta contradicció, total farsa: estatal però privat.

A partir d’aquella nit fins al dia d’avui, es va anar imposant la voluntat i el poder d’unes poques “famílies” sobre les decisions democràtiques majoritàries de les societats occidentals. Perquè no estic parlant només d’Estats Units sinó també d’aquí.

Al llarg de les següents dècades, aquells presidents i alts càrrecs polítics nord-americans que van intentar tornar a l’Estat el control de la Reserva Federal i del flux dels diners, van ser casualment assassinats o “desapareguts” de l’escena pública.

Però ja no vaig a revelar com aquests grans financers se les han enginyat des de llavors per controlar o intentar controlar el món, perquè si ho fes ja no tindrien necessitat de comprar el llibre que avui presentem.

Bromes a part, ja és hora de referir-me al que podrien ser les vies de solució al greu problema en què es troba sumida la humanitat.

4

Vaig a apuntar ja el model que ens ofereixen els mestres de la no violència, fracassats però vencedors, assassinats però ben vius entre nosaltres.

Ells ens van demostrar que sempre hi ha alternatives, que sempre es pot fer alguna cosa per canviar el curs dels esdeveniments.

És veritat que els problemes actuals són d’una dimensió que ens supera totalment, que el seu origen està molt per sobre del nostre àmbit quotidià, que revesteixen una urgència extrema per milions de víctimes d’aquí i dels països empobrits…

Però el missatge d’aquests mestres és que en les situacions límit sol aparèixer una força misteriosa però poderosa que ens aporta solucions no imaginades.

Els cinc principis superiors que he elaborat a partir de les seves vides i missatge són unes lleis capaces de produir el “miracle” de la multiplicació desproporcionada dels nostres petits esforços; el “miracle” de la multiplicació del bé enfront del mal; el “miracle” de trobar paradoxalment la nostra pròpia felicitat en el moment mateix de condicionar-la a la felicitat dels més desvalguts; el “miracle” que el més pesat dels jous, la renúncia a nosaltres mateixos (una càrrega que és superior a les nostres pròpies forces), es torni suau i lleugera al mateix moment en què ho acceptem i confiem que una Força superior ens ajudi a portar-la.

Són unes lleis capaces fins i tot de produir el “miracle” que fins el més petit de tots nosaltres pugui canviar el curs de la història.

Sense la seva ajuda no hi haurà manera d’enfrontar-se a aquells altres poders (econòmics, mediàtics i militars) que semblen dominar el nostre món d’una manera aclaparadora.

Són unes lleis poderoses amb una lògica superior que integra la lògica quotidiana de l’eficàcia i els resultats en un marc més ampli. Per això no han de preocupar tant les majories. Qui es recorda dels cent autors que van escriure un llibre contra Albert Einstein i les seves teories? Com ell mateix va dir: “Per què cent? Si tenen raó, n’hi hauria prou amb un de sol”.

Alguns els hem de recordar als nostres líders polítics aquelles paraules de Martin L. King: El veritable líder o estadista no és algú que depengui de les majories d’opinió, sinó algú capaç de crear opinions majoritàries.

Ja n’hi ha prou de líders “socialistes” que canvien per a mal la Constitució espanyola quan reben una carta del president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, un home al servei de les grans famílies que controlen la Reserva Federal.

Ja n’hi ha prou de líders “populars” que rescaten Bankia amb els diners de tots quan reben una trucada del secretari del Tresor nord-americà, Timothy Geithner, que no té altres caps que els mateixos de Jean-Claude Trichet.

Ja n’hi ha prou de grans partits que canvien la llei de jurisdicció universal quan són renyats per l’ambaixador nord-americà a Madrid, un altre més al servei dels grans poders econòmics del seu país. O que els ofereixen les bases de Rota i Morón per continuar el pillatge d’Àfrica, portant desolació i fins genocidis als pobles africans.

Ja n’hi ha prou de “líders” que estan sempre pendents de les enquestes sobre l’opinió d’un centre sociològic que no estic molt segur que s’assabenti bé del que en realitat està succeint al nostre món.

5

Estic intentant portar el lector del meu llibre més enllà de la lògica convencional de l’eficàcia i els resultats, una lògica massa xata. Estic intentant introduir-lo en la lògica dels grans mestres de la no violència i de la ciència.

Però estem a tres dies de les eleccions. Sí. No podia deixar de sortir el tema de les eleccions. Perquè precisament el repte que ens proposen mahatma Gandhi i Martin L. King és el d’integrar tota aquesta lògica superior en l’àmbit de la política.

A molts, segurament induïts pels mitjans de comunicació, els fa por el que anomenen la ingovernabilitat. A mi, el que em preocupa no és la ingovernabilitat sinó tot el contrari: la concentració del poder.

Entre moltes altres manipulacions, electoralment se’ns imposa la llei d’Hont, en la qual una persona no vol dir ni molt menys un vot. Se’ns imposa, segons diuen, per afavorir la governabilitat.

Però el fet és que, sense aquesta llei, els grups minoritaris tindríem molts més representants i decidiríem més ràpidament majories de governs estables que ara, amb la llei d’Hont, costa aconseguir. Però, és clar, seria la majoria estable que no interessa als poderosos.

Si hagués d’anar apuntant, ja per acabar, algunes vies de solució, aquestes anirien totes en una mateixa direcció: l’acostament a l’àmbit local de tota la capacitat de decisió que puguem. Això, crec que, en última instància, ens obliga a anar preparant la nostra societat a un independentisme pel qual encara no està preparada.

Després de diversos anys de “sequera emocional”, fa un parell de setmanes per fi van arribar a commoure’m les paraules d’un polític. Vaig escoltar Biel Barceló expressant-se amb convicció i força en els mateix termes en què es manifestaven els mestres de la no violència.

Per això vull acabar amb aquelles paraules amb què va tancar el seu míting del passat dia de Sant Jordi al que va titular “Com es fa una revolució”. Després d’exposar un programa de govern realment il·lusionant, va dir així:

“Tot això seria molt guapo si fos possible. Si guanyassim. Però noltros, hem guanyat alguna vegada? Idò sí. Hem guanyat sempre. Les nostres idees han guanyat sempre.

Si Cala Mondragó, Es Trenc, Es camí de cavalls, Sa Dragonera, Cabrera o Son Real són platges i paisatges protegits és gràcies a nosaltres. Noltros hem protegit Es Jonquet, el centre històric de Sineu, Ruberts, el Teatre Mar i Terra, la ruta de pedra en sec o la Sibil·la.

Sempre ens hem avançat als temps; hem fet avançar la història; i no ens ha faltat mai la raó. A vegades, ens ha faltat la força. Això sí. I per això ens ha duit més temps aconseguir-ho. Però igualment, ho hem aconseguit.

Defensàvem tot sols el reciclatge i no la incineració i avui som dels que més reciclam de tot l’Estat. Defensàvem el tren, el transport públic i un major ús de la bicicleta, i avui totes les ciutats europees ho estan fent.

El 1993 érem els únics que demanàvem un finançament autonòmic just i avui tots els partits ja ho duen al programa. Proposàvem tenir mitjans públics en la nostra llengua, i tothom se’ns tirava damunt. I avui ja ho tenim. I amb l’ajuda de milers de mallorquins, vàrem dur TV3 a les Illes. I la tornarem a dur.

N’Emili Darder, va guanyar? Sí. El gran batle republicà i mallorquinista de Palma, afusellat pels feixistes una matinada, va guanyar.

Perquè n’Emili Darder deia el 1936: ‘Qui tengui molt que pagui molt. I qui tengui poc que contribueixi com pugui’. I això és el que fan les socialdemocràcies avançades del nord d’Europa.

Darder va creure en l’educació fins a l’obsessió, i va treballar incansablement per dignificar-la i estendre-la. Devegades em deman: Què hauria pensat Emili Darder, si hagués vist 100.000 persones al carrer, en defensa de l’educació i de l’escola pública? Pareixia un visionari, però ja ho veis: ara és tot un país el que defensa la seva escola.

És vera que aquest país té molts d’enemics, però també és vera que té una arma infal·lible: la seva gent. Una gent de cada vegada més conscient i més segura del país que volem i que mereixem.”

I és que, com mahatma Gandhi creia, la veritat és poderosa, la realitat és inamovible. L’arrel de Satya (el terme en sànscrit que ell tant estimava i feia servir), Veritat, no és altra que Sat, que significa Ser. Per això ell i Albert Einstein, el gran físic apassionat per l’Univers i la naturalesa última de la matèria, s’entenien tan bé.

La veritat solem referir-la als fets mentre que pensem que la matèria només té a veure amb “les coses”. Però, al unificar espai i temps en un contínuum espai-temporal quadridimensional, Albert Einstein va unificar la veritat i la matèria en una única realitat constituïda per una mena de “teixit” d’esdeveniments estretament entrellaçats.

Per tot això la física és una de les tres grans temàtiques del meu llibre, juntament amb l’anàlisi politicoeconòmic i amb l’espiritualitat. En aquestes altres dues grans qüestions tots dos són també un referent universal i intemporal.

Formulant-la amb categories acceptables per als no teistes i fins i tot per als ateus, mahatma Gandhi va fer de la no violència un mètode amb uns objectius sociopolítics ben definits. Objectius que principalment tenen a veure amb quelcom de summa actualitat i de gran transcendència per al nostre món: l’imperialisme amb els seus excessos i la “lluita” contra ell.

Com Albert Einstein alertava, ara es tracta d’un imperialisme fonamentalment financer, però que utilitza també les agressions militars. Un imperialisme que és més perjudicial que les mateixes armes nuclears, que l’Imperi britànic contra el que Mahatma Gandhi va lluitar i que tots els imperialismes anteriors.

I el que més estretament unia a aquestes dues personalitats excepcionals és allò que constitueix l’essència mateixa del fenomen religiós: l’admiració, l’empatia i el respecte reverent cap a l’Univers, cap al misteri de la Vida i cap a la més petita de totes les criatures.