En les més decisives batalles de la humanitat, les que marcaran per sempre l’evolució mateixa de la nostra espècie, la més profunda clau és la de la dignitat. I de batalla ara n’estem lliurant una. Ni el “realisme”, ni la “prudència”, ni el “pragmatisme” seran efectius en aquesta hora crítica. Només la dignitat ens permetrà alliberar-nos de la “tutela” dels grans financers i de les regles dels seus “mercats”. És una dignitat semblant a la del líder escocès William Wallace cridant amb totes les seves forces, fins amb el seu últim alè, “‘Llibertat !!!”, la que decidirà també ara la victòria. O la d’Ernesto Che Guevara mirant directament als ulls del seu assassí en els seus últims instants, per citar alguns éssers humans que van optar per la lluita armada, sortint així de l’àmbit de la no violència per tal d’entrar en un altre de més ampli, el de la dignitat.

En aquests dies en què els “realistes” de sempre somriuen amb un dissimulat menyspreu davant dels qui proposen noves alternatives i en què els col·laboracionistes de nou encuny (encara que gairebé en res es diferencien dels col·laboracionistes de sempre, com els de Vichy, per exemple, durant l’ocupació nazi) pretenen espantar-nos amb la més que probable fuga de capitals i l’abandonament i fins i tot l’assetjament que patirem per part dels “mercats” (els mateixos “mercats” que ens han portat a la ruïna), no hem d’oblidar que això és realment una guerra i que les guerres exigeixen sacrificis. És una guerra de classes ben real, a la qual es va referir el multimilionari Warren Buffett, afegint a més que “l’estem guanyant nosaltres, els rics”. I, com davant de totes les guerres, només hi ha dues alternatives: sacrificis o submissió.

Però és una guerra que només podrem lliurar-la amb les “armes” de la no violència. Els pobles agredits militarment per l’Imperi occidental tenen el dret, i segurament la necessitat, d’utilitzar les armes per defensar-se. No és aquest el cas dels qui, dins d’ell, patim un espoli que està fent immensament rica i poderosa una molt reduïda elit. Per tot això, en aquest temps en què les nostres institucions representen cada vegada menys als ciutadans i serveixen cada vegada més descaradament als grans poders financers, serà de gran utilitat comprendre què són la desobediència civil i la no violència, com les van descobrir Gandhi i Luther King, d’on neixen, quina és la seva força… Serà, segurament, un pas necessari en el procés de buscar alternatives a l’actual i obsolet sistema occidental.

Certament, aquells que en el pròxim Govern de Catalunya o en el pròxim Govern de Madrid s’atreveixin a enfrontar-se al criminal sistema financer occidental, han d’estar disposats a les més dures represàlies. Però no hi ha res més penós que el conformisme i la submissió covardes o l’ambició egoista dels qui es venen a si mateixos i a tants innocents indefensos per trenta monedes de plata. No serà fàcil el camí de l’alliberament, però el podem recórrer. I, a diferència dels pusil·lànimes, els qui s’atreveixin a fer-ho, no se’n penediran. Transmetre aquest missatge a la nostra societat, desemmascarar tants suposats realistes (que en realitat només són uns col·laboracionistes submisos o ambiciosos) i al fals dogma que no hi ha alternatives a aquest sistema (i a aquest euro o a aquesta Unió Europea dominada per aquest Banc Central Europeu) és avui una tasca fonamental i decisiva.

La realitat no és una cosa que estigui “allà fora”, sòlida i inamovible. No només ho afirmen nombroses tradicions espirituals mil·lenàries sinó també, ja en el segle XX, la física: l’observador altera sempre allò que és observat, ho altera fins i tot pel sol fet d’observar. La dignitat i la generositat encara compten. L’antònim de la bella paraula utopia no és realisme sinó mesquinesa. I els seus sinònims, igualment bells, són empatia, magnanimitat, fe i coratge. No hi ha observadors neutres de la realitat. Certament hi ha persones crèdules i il·luses, éssers humans insuficientment conscients de tant engany i maldat com existeixen en el nostre món. Però des de la meva mirada, aquesta falta de realisme no és la més greu. La manca de realisme veritablement perjudicial és la dels intel·ligents mesquins i, sobretot, la dels intel·ligents cínics.

No hi ha observadors externs a la realitat: tots som actors que configurem la història amb la nostra lucidesa o la nostra inconsciència, però sobretot amb la nostra generositat o la nostra mesquinesa.

És possible enfrontar-se a l’actual totalitarisme imperialista dels grans financers occidentals, és possible abandonar l’actual submissió. Sempre hi ha alternatives: Abraham Lincoln no només es va negar a pagar als banquers els interessos del deute sinó que, per acabar d’arrel amb el problema, va emetre els anomenats greenbacks; John F. Kennedy es va enfrontar igualment a la Reserva Federal iniciant l’emissió de dòlars que van ser anomenats els United States Notes; hi ha vida fora d’aquest euro (ni el Regne Unit, ni Suècia, ni vuit països més de la Unió Europea l’han adoptat) i d’aquesta Unió Europea (ni Noruega, ni Islàndia, ni Suïssa en formen part) amb aquest Banc Central Europeu; no tenim necessitat de formar part de l’OTAN, que suposadament ens assegura la defensa davant agressions externes però que ara és més aviat l’agressora (no és Rússia el perill en aquesta hora)…

No cal buscar models econòmics nous a la Llatinoamèrica de governs populistes i antinord-americans (segons ens diuen). O als Països Nòrdics, països massa petits i atípics (segons ens diuen també). Només cal estudiar la història del país des del qual ha sorgit aquest gran problema, els Estats Units. Els veritables antinord-americans són aquells grans monopolistes que van segrestar la democràcia en aquesta gran nació. És ja hora d’obrir els ulls davant la fal·làcia que només tenim aquesta alternativa. Necessitem pobles desperts i veritables estadistes disposats, igual que Abraham Lincoln o John F. Kennedy i tants altres no nord-americans, a dimitir o fins i tot a ser assassinats abans d’esdevenir titelles dels grans financers i de les enquestes electorals. És l’hora de la dignitat. Les úniques batalles que realment es perden són aquelles en què sacrifiquem la nostra dignitat.

Coberta Els cinc principis superiors

Index Els cinc principis superiors