El pastor luterà alemany Friedrich Martin Niemöller, comandant d’un submarí durant la Primera Guerra Mundial i més tard simpatitzant nazi, va patir un radical procés transformador. Va acabar convertint-se en un actiu militant contra el Tercer Reich i va ser empresonat als camps d’extermini de Sachsenhausen i Dachau. Després del seu alliberament, i fins a la seva mort el 1984, va lluitar amb força contra qualsevol imperialisme. És seu el conegut poema atribuït al dramaturg Bertolt Brecht:

“Primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista.

Després van venir pels jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu.

Després van venir pels sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista.

Després van venir pels catòlics i no vaig dir res perquè jo era protestant.

Després van venir per mi però, per llavors, ja no quedava ningú que digués res”.

La humanitat està vivint un moment tan crític que, pel nostre propi bé, hauríem de ser capaços d’actualitzar aquest incisiu i brillant poema. De fet, com va deixar clar el seu autor, no es tractava originalment d’un poema, sinó d’un sermó la setmana santa de 1946 a Kaiserslautern, Alemanya, sermó el títol del qual era precisament “Què hagués dit Jesucrist?”. És per aquesta causa perquè n’hi ha moltes versions, la majoria transmeses oralment. Però el fonamental és que es tracta d’una denúncia sobre les conseqüències de no resistir-se a la tirania i als crims contra la pau quan encara hi som a temps. Encara que per ser capaços d’actualitzar-lo caldria passar abans per un procés interior semblant al que va viure Friedrich Martin Niemöller, un procés de desemmascarament de les burdes mentides de la propaganda.

Vist el rumb dels esdeveniments internacionals, especialment a Síria, segurament la qüestió que hauríem de posar-nos, en el cas que tot segueixi avançant en aquesta mateixa direcció, no és la que es refereix a si algun dia ens tocarà a nosaltres ser les víctimes d’aquesta tragèdia global sinó la de quant trigarà a arribar aquesta hora. Analistes que em mereixen molt de respecte i que són molt més coneixedors que jo de tot el que s’està movent al voltant de la terrible agressió internacional a Síria, comencen a afirmar, cada vegada amb més insistència, que potser el desastre ens arribarà també a nosaltres abans del que pensem.

Fins i tot alguns alts càrrecs de la política internacional comencen a alertar també sobre la possibilitat d’una Guerra Mundial. És el que acaba de fer el ministre alemany d’Afers Estrangers en una entrevista a la revista Bild. Les màscares van caient. Fracàs rere fracàs, les opcions a Síria d’Estats Units (amb els seus aliats-vassalls i els seus terroristes “moderats” que decapiten les seves víctimes i es mengen els seus òrgans, encara que els nostres “independents” grans mitjans silencien tals barbàries), es van reduint fins al punt que aviat es veuran forçats a optar per una retirada o per una intervenció directa. És a dir, per una guerra total.

Segurament, ara Friedrich Martin Niemöller escriuria un poema en el qual la qüestió de la propaganda es convertiria, més encara que durant el període nazi, en la clau fonamental. I també, segurament, el marc de tal poema seria més internacional, donada l’actual globalització i la capacitat destructiva total de les armes atòmiques, químiques o biològiques. Potser ara escriuria alguna cosa semblant a això:

– Primer van atacar Afganistan, tot i que la quasi totalitat dels terroristes de l’11-S provenien de l’Aràbia Saudita, el nostre intocable gran proveïdor del cru que només es pot vendre i comprar en dòlars. Però jo no em vaig assabentar de tot això perquè no tenia temps per informar-me en mitjans independents i veraços. Ara se sap ja que aquesta agressió internacional, que encara manté el país en el caos, estava ben planificada abans de l’11-S. Van invocar amb tanta indignació la situació de les dones afganeses i ara la seva situació és pitjor encara que durant els talibans.

– Després van atacar l’Iraq, al qual van acusar de posseir armes de destrucció massiva que amenaçaven la seguretat d’Occident. Em vaig manifestar un dia, al costat de milions d’altres persones, en contra d’aquella agressió, però què més podia fer després?, tenia tantes coses per atendre! El fet és que continuen allà també el caos, el vessament de sang i la desolació.

– Després van atacar Líbia. Deien que l’anomenada Responsabilitat de protegir ens obligava a defensar-hi la llibertat i la democràcia. Però jo seguia sense tenir temps per informar-me millor sobre tot això. Més tard vaig saber alguna cosa sobre l’ànsia d’espoliar els extraordinaris jaciments libis de petroli, les 144 tones d’or del Banc Central de Líbia o les seves reserves de divises. També vaig saber alguna cosa sobre els plans que tenia Moammar al-Gaddafi, tan contraris als imperials. Però, en el moment en què veritablement es jugava la sort de Líbia, em van confondre molts experts, inclosos alguns “d’esquerres”, que deien que ja no es tractava d’una intervenció internacional com la de l’Iraq sinó tan sols d’una rebel·lió interna . Ara només regna allà també el caos.

– Després van continuar alliberant Síria d’aquell que van designar com el sàtrapa assassí de torn. Havia gosat oposar-se als projectes imperials sobre la conducció del gas a tota aquella regió, de manera que també van arrasar aquest preciós país amb l’ajuda d’una horda de desenes de milers de gihadistes estrangers mercenaris. Però què hi podia fer jo? La meva pròpia situació econòmica no em donava gaire marge. Les elits financeres mundials havien aconseguit també aquí a Europa, gràcies a la submissió dels nostres propis dirigents, concentrar cada vegada més els diners i el poder enmig d’un empobriment generalitzat; a l’Amèrica Llatina queien un rere l’altre diversos governs incòmodes per als interessos dels grans financers estatunidencs; els recursos naturals a l’Àfrica eren assegurats pels més diversos i criminals mitjans; es posava roent la situació a la frontera europea amb la Rússia de Putin i el Mar de la Xina Meridional… mentre les grans potències es van anar enfrontant entre si cada vegada més directament a Síria. No vaig veure arribar l’hecatombe que ens venia a sobre.

– Ara ha començat, tan a prop nostre, la Tercera Guerra Mundial. Com havien alertat Noam Chomsky i tants d’altres, la pretensió estatunidenca d’una hegemonia global ens ha portat al desastre. Però ja no hi ha temps per a res, tan sols per intentar la supervivència. Tot i que, després de l’estat en què possiblement quedarà el nostre món, la sort dels supervivents serà preferible a la dels morts?