A les grans cadenes de televisió occidentals, controlades ja pels grans fons d’inversió com Black Rock i les antigues famílies financeres occidentals, es comença a parlar amb tota naturalitat de proporcionar a Ucraïna una major quantitat d’armes pesades no només ja defensives sinó també ofensives. No em refereixo a que de fet s’estiguin proporcionant tals armes, sinó que s’informa d’això amb el més gran desvergonyiment. I fins i tot atacar la península de Crimea… de moment, per començar. Perquè La Sexta, per exemple, acaba de dedicar un especial a explicar que “encara que de moment no vulgui o no li convingui, Ucraïna està capacitada per atacar Moscou”.
S’argumenta que per tornar a recuperar uns territoris d’Ucraïna és necessari l’ús d’armament ofensiu com els Leopard-2, les bombes JDAM (per les sigles en anglès, Munició d’Atac Directe Conjunt) o les bateries HIMARS (acrònim de High Mobility Artillery Rocket System, sistema de coets d’artilleria d’alta mobilitat) amb munició no només de M31, com fins ara, sinó també amb míssils M30A1, el coet AT2 o el GLSDB (per les sigles en anglès, Ground-Launched Small Diameter Bomb).
Els Leopard-2 són un dels millors i més avançats vehicles blindats de combat del món. Les bombes JDAM semblen ser unes armes molt precises, eficaces i letals. Alhora, les bateries HIMARS, amb cadascun dels seus sis míssils M30A1 llançats simultàniament, poden expandir les 182.000 petites esferes de tungstè que envolten el seu cap explosiu per una àrea que cobriria quatre camps de futbol, arrasant-ho tot en ella. Els coets AT2 són capaços de llançar a 64km de distància un conjunt de 28 mines antitanc. I el coet GLSDB és un nou míssil guiat amb molta precisió que conté una poderosa bomba de petit diàmetre.
La segona potència mundial, l’opinió pública, ha estat derrotada
És sorprenent que siguin tractades amb tanta tranquil·litat qüestions tan extremadament pertorbadores. És sorprenent que els dirigents dels grans mitjans, que coneixen o haurien de conèixer la gravetat d’aquesta situació, estiguin actuant així. Però el que realment m’impressiona és que no hi hagi a tot Europa una reacció social significativa contra unes decisions tan transcendentals que, pas a pas, ens porten a les portes del que és inimaginable. De què ens serviran els èxits sobre salaris o pensions, aconseguits gràcies a tantes manifestacions, si es desencadena un Holocaust nuclear? Un Holocaust que cada cop s’allunya més de la ficció hollywoodiana i es torna més plausible i real, mentre la gent viu absorta en els seus problemes i distraccions quotidianes (Lluc 17, 26-35).
Aquesta increïble falta absoluta de reacció social és fins ara la major evidència que ha estat totalment derrotada la segona potència mundial. Així va designar Noam Chomsky la, en altre temps, poderosa, però actualment espellifada, opinió pública occidental, que contempla, com ho faria un imbècil, la seva pròpia autodestrucció. No és que menyspreï l’opinió pública de la resta del món. Però és precisament l’opinió pública occidental la que podria i hauria de controlar els líders occidentals en la seva obsessió dement que ens està portant a l’abisme.
La nostra gent encara no s’adona que, seguint un camí tortuós i psicopàtic amb el que han aconseguit fer passar Rússia com l’agressora, estan aconseguint el que des de fa molt pretenen: assetjar i acabar amb una Rússia unida i poderosa. La nostra gent encara no s’adona de quanta raó tenen tots aquells que, des del president Putin al darrer dels responsables del Kremlin, afirmen que no permetran més crims contra els ucraïnesos d’ascendència russa ni que els míssils de l’OTAN s’acostin més al territori rus, un territori immens però que té el seu centre politicomilitar, Moscou, a pocs minuts de vol de diversos tipus de míssils. La nostra gent encara no sembla adonar-se que els líders del Kremlin van molt de debò quan afirmen que una gran potència nuclear com és Rússia no permetrà que se segueixi avançant més en aquest assetjament ni molt menys permetrà ser derrotada.
Però els qui en realitat són molt pocs, fins i tot entre els qui s’adonen del que està veritablement succeint, són aquells que comencen a entreveure que, molt probablement, el que es pretén amb aquesta bogeria és que Rússia faci el pas decisiu que la convertirà definitivament en un estat pària i terrorista contra el qual estiguin justificades les barbàries més grans: que Rússia doni un pas més a l’escalada, recorrent, per exemple, a una bomba nuclear tàctica. Cosa que certament farà, o alguna cosa més greu encara si, com sembla, els Estats Units pretenen atacar Crimea, ocultant a l’opinió pública la realitat que Crimea és sens dubte una part de Rússia. En tot cas, necessiten una justificació per atacar Moscou.
Molt pocs tenen l’audàcia d’atrevir-se a sospitar un projecte infernal com aquest (els qui coneixem bé com aquestes elits anglo-occidentals van maquinar les enormes tragèdies de Rwanda i Congo, genocidis inclosos, sí que gosem). I els qui s’atreveixen a sospitar que “els nostres” democràtics líders polítics puguin prestar-se a aquest desvari suïcida. És un autèntic deliri. Però, ja durant massa anys, el comportament submís dels “nostres” líders polítics respecte a aquestes elits i alhora traïdor respecte als qui diuen representar, m’indueix a creure que són capaços de tot. És molt el que hi ha en joc: la continuïtat de l’actual hegemonia mundial, que passa necessàriament per la destrucció de Rússia abans d’atacar la Xina. Fa més d’una dècada vaig intentar ja alertar sobre tot això a la mateixa tapa del darrere del llibre L’hora dels grans “filantrops”:
“Amb Barack Obama s’ha activat el pla Brzezinski, anomenat així pel seu autor: Zbigniew Brzezinski, el geoestrateg creador de la Comissió Trilateral. Avança cap al seu desenllaç el gran joc: el domini de tot el continent euroasiàtic, […] el pitjor sembla que encara està per arribar. Aquest projecte anglosaxó de dominació mundial (econòmica, política, militar) que està duent la humanitat cap a l’abisme, és […] molt més ambiciós, astut i perillós que el dels neocon i els falcons del complex militar industrial estatunidencs que van ocupar l’Iraq. Conèixer les claus ocultes de L’Hora que s’acosta és tan important per impedir-la com ho va ser desxifrar Enigma (la màquina que guardava els codis secrets del règim nazi) perquè els Aliats arribessin a la victòria.”
Era la síntesi que vaig elaborar del contingut d’un llibre de ni més ni menys que 654 pàgines. Hi havia gran quantitat d’anàlisis realment premonitòries del que el món està vivint aquests dies. Ho testifiquen paràgrafs com aquest:
“En aquest moment, Barack Obama ha esdevingut tot un símbol. La seva elecció va despertar esperances com poques vegades a la història. Tanmateix, en un temps rècord s’està convertint en un dels presidents més bel·licosos dels Estats Units. Alguns experts ja havien alertat contra el candidat. L’historiador Webster Tarpley era categòric, advertia sobre l’enorme perill que comportava la seva possible elecció, i amb ella l’activació del pla Brzezinski: arribar a sotmetre o ‘integrar’ Rússia i la Xina per permetre que la supremacia mundial dels Estats Units i el Regne Unit continuï durant cent anys més.
Es tracta d´un projecte incomparablement més ambiciós, agressiu, militarista i fins i tot catastròfic que qualsevol política dels neocon, inclòs el seu projecte d’atacar l’Iran. Barack Obama és una tragèdia mundial en potència. Si esdevé president, continuava alertant Webster Tarpley, la situació serà catastròfica. És una marioneta de la Comissió Trilateral i, en particular, de Zbigniew Brzezinski. […] Ja el 2008, abans de l’elecció de Barack Obama, Webster Tarpley era categòric: alertava sobre l’enorme perill que comportava la seva elecció, i amb ella l’activació del pla Brzezinski:
‘[…] Hi ha gent de dretes que no saben com atacar Obama. Jo diria que és un titella del capital financer controlat per cercles tan sinistres com el de Rockefeller, Soros i altres el projecte dels quals apunta a una austeritat extrema, una reducció salvatge del nivell de vida i bàsicament el sotmetiment dels Estats Units a la misèria i a l’empobriment. En termes de política exterior, el pla és buscar l’enfrontament amb Rússia i la Xina. Per això necessiten una cobertura d’esquerra i davant d’això la dreta no sap com ubicar-se.
[…] Obama és un titella dels pitjors cercles imperialistes: s’identifica amb el mateix projecte imperialista però executat de manera més eficaç i sofisticada, tot i que al final més demencial i insana. En el cas de l’Iran, un neoconservador com McCain diu: bombardejarem l’Iran. I Brzezinski contesta: Estan bojos, no ho poden fer; són massa febles, insolvents, aïllats. Jo no vull que els Estats Units facin una guerra contra l’Iran, jo vull que l’Iran estigui en guerra contra Rússia. Utilitzem l’Iran com un instrument contra Rússia. Els puc mostrar com fer-ho, jo vaig jugar a l’Afganistan contra la Unió Soviètica i la vaig destruir‘.”
Ara diria: “Jo vull que Ucraïna estigui en guerra amb Rússia”. Com podem veure, tot i que durant la presidència d’Obama encara no hi havia les condicions necessàries, es tracta d’un antic projecte, que per fi ha madurat prou. Ha calgut desallotjar de la presidència l’imprevisible, incontrolable i incòmode Trump i entronitzar Biden, el vicepresident i successor d’Obama, per dur a “bon” terme el que estava projectat. La intensitat i insistència de la propaganda són tan extremes, que em costa d’entendre que la nostra gent no vegi què està passant. Philip Klaske és dels pocs que creuen que aquestes elits lluciferines poden arribar fins aquest extrem. S’atreveix a afirmar que la guerra d’Ucraïna s’acabarà aviat amb una gran explosió, però… sobre Moscou!! Tant de bo que ell i jo ens equivoquem! Tant de bo que, en tot cas, el que estigui per arribar sigui un altre esdeveniment excepcional com aquells als que vinc referint-me des de fa anys; esdeveniments que, tot i tractar-se a vegades de grans cataclismes, han estat providencials per a l’aparició de la Vida i de la Consciència!
El president Putin tenia raó: ja fa temps que l’Imperi de la Mentida va decidir carregar-se Rússia
Darrere dels actuals debats públics sobre l’enviament o no dels Leopard-2, la realitat és que l’OTAN acumula cada vegada més a prop de Rússia ingents quantitats d’armes i municions costosíssimes (que en el millor dels casos són ruïnoses per a unes societats cada vegada més empobrides), incloses les bombes nuclears estatunidenques B61-12. Un sol minut d’ús d’un obús M777, per exemple, capaç de disparar en ell 7 bales Excalibur (amb un abast de 40 km), equival gairebé a una vintena de salaris bruts anuals de molts treballadors europeus.
I sabem que els militars ucraïnesos no estan preparats tècnicament per a l’ús de moltes de les armes sofisticades que estan rebent. Així que no només estan sent instruïts en altres països europeus sinó que estan sent acompanyats al camp de batalla per mercenaris, veterans de l’OTAN i militars no ucraïnesos. Per això és evident, fins i tot en la grollera propaganda que anomenem “informació”, que això no és una guerra entre Rússia i Ucraïna, sinó entre Rússia i l’OTAN, una guerra mundial que la nostra gent no vol ni és capaç de reconèixer. Però del que ara es tracta és que, per aquest camí, ben aviat aquesta guerra acabarà sent nuclear.
La dement pretensió d’atacar ara no només les repúbliques de Donetsk i Lugansk i els oblasts de Kherson i Zaporozhie (que, després de patir tantes i greus agressions durant vuit anys per part del règim de Kíev, van decidir formar part de Rússia als referèndums realitzats entre el 23 i el 27 de setembre de 2022) sinó també Crimea, és un pas més que confirma el que és evident: el president Putin tenia tota la raó en afirmar que, des de fa ja uns quants anys, certes elits anglosaxones han decidit envoltar, assetjar i destruir Rússia. I sembla que finalment han trobat la manera: utilitzant i sacrificant Ucraïna per provocar la intervenció de Rússia, els autors d’inacabables agressions internacionals (una quarantena des del final de la Segona Guerra Mundial), han aconseguit convertir Rússia en l’agressora.
Personatges patètics capaços de provocar a Europa una guerra nuclear
Un dia abans de la important reunió de l’OTAN del passat dia 20 a la base alemanya de Ramstein, el vicepresident del Consell de Seguretat de Rússia, Dmitri Medvédev, que va ser president de Rússia del 2008 al 2012, va ser summament corrosiu i contundent:
“Els grans caps militars abordaran demà a la base Ramstein de l’OTAN la seva nova tàctica i estratègia, així com la tramesa d’un nou lot d’armes pesades i armament d’atac. I això immediatament després del Fòrum de Davos on troneres polítics retardats repetien com un mantra: ‘Rússia ha de perdre per assolir la pau’. I a cap d’aquests personatges patètics li va venir al cap la conclusió elemental que la pèrdua d’una potència nuclear en una contesa convencional pot provocar una guerra nuclear […]. Això hauria de ser obvi per a qualsevol, fins i tot per als polítics occidentals a qui els quedi una mica d’intel·lecte.”
Dos dies més tard, el portaveu del Kremlin, Dmitry Peskov, afirmava que el lliurament d’armes per a atacs en “sòl rus” era “extremadament perillosa”. I fins i tot “la mateixa discussió sobre l’acceptabilitat de subministrar a Ucraïna armes que permetrien llançar atacs en sòl rus… és potencialment extremadament perillosa”. Per part seva, el president de la Duma d’Estat (Cambra Baixa del Parlament rus), Viacheslav Volodin, declarava:
“La tramesa d’armament ofensiu al règim de Kíev portarà a una catàstrofe global. Si Washington i els països de l’OTAN subministren armes que es faran servir per atacar ciutats civils i intentar apoderar-se dels nostres territoris, com amenacen, això conduirà a mesures de represàlies utilitzant armes més poderoses. […] els membres del Congrés dels Estats Units, els diputats del Bundestag (Parlament alemany), l’Assemblea Nacional de França i altres parlaments europeus han de tenir en compte la seva responsabilitat amb la humanitat. Amb les seves decisions, Washington i Brussel·les estan conduint el món a una terrible guerra, a una mena d’hostilitats molt diferents de les actuals, en què els atacs es duen a terme exclusivament contra la infraestructura militar i crítica utilitzada pel règim de Kíev. […] donada la superioritat tecnològica de Rússia en armament, els polítics occidentals han de ser conscients i entendre que això podria acabar en una tragèdia global que destruirà els seus països”.
Dels Stinger per a l’Afganistan als HIMARS per a Ucraïna
Els patiments i la mort de milions d’ucraïnesos no importa absolutament res a un Imperi de la Mentida que en les seves interminables guerres d’agressió internacional ha provocat desenes de milions de víctimes mortals, invocant sempre l’anomenada Responsabilitat de protegir. I cal fer notar aquí que les “informacions” sobre les invasions de Rwanda i la RD del Congo han estat unes intoxicacions tan perfectes –en expressió del gran expert Charles Onana– que la desena de milions de víctimes mortals que han causat aquestes “intervencions” encobertes dels Estats Units no són comptabilitzades ni per un gran nombre d’experts internacionals.
Per contra, Rússia, aplicant veritablement i lícitament aquesta Responsabilitat de protegir i sabent que li estaven parant un parany, s’ha arriscat a defensar les agredides i fins i tot massacrades poblacions ucraïneses d’origen rus i, alhora, impedir les mesures que permetrien a l’OTAN un atac nuclear llampec en territori rus, especialment contra Moscou. Al seu torn, l’Imperi de la Mentida només veu en Ucraïna una peça al Gran tauler d’escacs de Zbigniew Brzezinski, el llibre i el geoestrateg, obsessivament russòfob, que han inspirat moltes de les polítiques i dels crims contra la pau estatunidencs de les darreres dècades. Es tracta del Brzezinski que va presumir d’haver utilitzat l’Afganistan per provocar la intervenció allà de la Unió Soviètica i dona’ls-hi així el seu Vietnam.
Els llançamíssils portàtils Stinger que els Estats Units van proporcionar als talibans en l’Operació Cicló de la dècada dels vuitanta, amb els que aquests abatien els helicòpters soviètics fins a donar la volta al conflicte, eren llavors tan sofisticats com actualment ho són els HIMARS. Per entendre el que ara està passant a Europa només cal canviar la paraula Afganistan a les frases anteriors per la d’Ucraïna. I substituir també els llançamíssils portàtils Stinger per noves armes com els sistemes de coets HIMARS. La gran diferència és que els actuals líders del Kremlin no només han après aquelles lliçons d’aleshores sinó, sobretot, la tremenda lliçó que va suposar l’altra gran operació estatunidenca: la de la dissolució de la Unió Soviètica.
Ucraïna i tot Europa, simples peces sacrificables liderades per col·laboracionistes
Com que aquests líders saben bé (“Nosaltres sabem i ells saben que sabem”, deia el president Putin), el que ara està succeint no és més que la concreció d’un pla establert des de fa molts anys, molt anterior al que va elaborar fa tres anys la Corporació Rand amb tot luxe de detalls. Però, és clar, les elits anglosaxones pensen assolir el seu objectiu romanent elles mateixes ben segures als seus confortables palaus allèn de la mar i sacrificant, de nou, altres persones.
En primer lloc sacrificant els desgraciats ucraïnesos, als quals se’ls encoratja permanentment amb enganyoses esperances d’un triomf sobre el gegant militar rus. Però ni el mateix cap d’Estat Major Conjunt dels Estats Units, Mark Milley, creu que això sigui possible. La realitat és que, a més de les desenes o centenars de milers d’ucraïnesos que han perdut la vida, uns 8 milions ja han fugit (Rússia, amb uns 3 milions, és el país que més n’ha acollit, que curiós!) i Ucraïna acabarà destrossada. Les elits occidentals han trobat l’instrument perfecte per a aquest sacrifici: la “patriota”, criminal i neonazi camarilla dirigida per “l’heroi” Zelenski. I en segon lloc, sacrificant-nos després a tots nosaltres, els europeus, que, segons l’inefable míster Borrell, vivim al millor dels jardins, envoltats de la jungla. Un jardí, l’europeu, que, atesa la nostra idiotesa i covardia, està a punt de convertir-se en un escenari arrasat per la destrucció atòmica
Els presstituts/es dels grans mitjans un dia hauran de respondre davant la humanitat
Sí, ens hem convertit en uns autèntics idiotes, manegats com un dòcil ramat per una bandada de gossos: els presstituts i presstitutes –en expressió de Paul Craig Roberts– dels nostres grans mitjans, que imparteixen la doctrina i condicionen alhora la multitud dels benintencionats “entesos” dels altres mitjans, els de menor projecció. En realitat aquests darrers són autèntics experts, però només en l’horitzó pla del que és políticament correcte. Els grans mitjans han estat venuts com un paquet en el que tots els seus professionals hi estaven inclosos. Igual que el reduït nombre de les poderoses grans agències.
Són uns presstituts/es que s’han venut molt barats per assetjar el ramat fins a un precipici que sembla que la seva mediocritat i interessos personals no els permeten veure. Entre les moltes proves d’això, són especialment alliçonadores les confessions d’Udo Ulfkotte, excorresponsal del Frankfurter Allgemeine Zeitung, un dels principals diaris alemanys, al seu llibre titulat Periodistas comprados. Però la història els jutjarà molt durament.
Acabo ja referint-me al recent article de Paul Craig Roberts titulat “Washington ha ressuscitat l’amenaça de l’Harmagedon nuclear”. Abans cal recordar que Paul Craig Roberts, president de l’Institut d’Economia Política, va ser editor associat i columnista de The Wall Street Journal i sotssecretari del Tresor per a Política Econòmica durant l’Administració Reagan. En aquest article fa un lúcid resum històric dels principals esdeveniments que ens han portat a aquesta situació límit. Ell mateix ha estat un dels protagonistes d’aquests esdeveniments. Acaba així el seu relat:
“La situació encara és pitjor del que indica el Rellotge del Judici Final dels Científics Atòmics. L’hora correcta és un nanosegon fins a la mitjanit.
I no hi ha ningú a Occident que tingui això en compte. Els experts en política exterior dels Estats Units són una col·lecció de presstitutes amb subvencions i consultories militars i de seguretat, i les presstitutes donen suport, en lloc d’investigar, les narratives oficials. {…] La irrealitat de gairebé tot això és increïble. És difícil creure que la comunitat de política exterior que ens va ajudar a superar la Guerra Freda hagi estat reemplaçada per emocions russofòbiques incapaces de raonar objectivament i inconscients de la perillosa situació que han creat.
[…] som una superpotència que es torna perillosa per a nosaltres mateixos i per al món sencer per l’absència total de qualsevol consciència i lideratge.”
Foto: El canceller alemany Olaf Scholz amb un carro de combat Gepard en una visita el passat 25 d’agost a un centre d’entrenament militar d’Alemanya on els soldats ucraïnesos reben formació per utilitzar els canons antiaeris. Alemanya ha donat 30 carros de combat Gepard a Ucraïna.
El veritable motiu darrere la decisió d'Occident d'enviar tancs a Ucraïna (Sputnik Mundo, 18.01.2023)