Estimat amic Josep
Com feies últimament amb motiu de cada festa litúrgica significativa, dissabte passat havies de venir a celebrar amb nosaltres a s’Olivar l’eucaristia del diumenge posterior al de la Resurrecció del Senyor: la solemnitat del Senyor de la Pau (el Shalom hebreu i el Salam àrab), el patró de s’Olivar. Aquell que, en els instants culminants de la història, va pronunciar premeditadament una salutació profètica que a la llarga serà eficaç: “Shalom”. Però Ell ha volgut que celebressis ja aquesta solemnitat en la seva presència, cara a cara, en el banquet intemporal del seu Regne etern. De totes maneres vas estar ben present en el nostre petit banquet pasqual presidit per Ell mateix, el Senyor ressuscitat. El Rabbuní aparentment absent a les nostres celebracions (i no diguem al nostre món absurd i cruel) però tan realment present com ho estava als àpats pasquals amb els seus deixebles en aquells beneïts dies posteriors al seu assassinat. Al cap i a la fi es tracta del mateix i únic Banquet sense fi que s’esdevé en el contínuum espai-temporal del qual ens va parlar Albert Einstein; que s’esdevé en la tempiternitat (ni només temporalitat ni només eternitat) de la qual parlava el nostre comú amic Raimon Panikkar; que s’esdevé en l’Avui intemporal litúrgic del que ens parlen els místics cristians.
Tots dos, Ell i tu, éreu invisibles als nostres ulls físics en la celebració del passat dissabte però, tal com va saber descobrir i expressar tan genialment Antoine de Saint-Exupéry, és tan sols amb el cor amb el que veiem bé, ja que l’essencial és invisible als ulls. Ja sé que aquest és un llenguatge inintel·ligible per a moltes persones, incloses no poques que es consideren cristianes. Però si fins i tot en la memorable data del teu pas al Regne de la llum eterna no podem parlar amb llibertat entre nosaltres del que és realment important, d’allò que sabem amb certesa, d’allò que sosté les nostres vides i les nostres lluites per la justícia i la pau, ¿en quin altre moment podríem fer-ho? Sóc ben conscient que Pau de Tars va tenir el seu major fracàs quan va parlar en aquests mateixos termes a l’Areòpag atenès: “uns [dels filòsofs que l’escoltaven] se’l van prendre amb broma; altres li van dir ‘d’això [la resurrecció de Jesús] ja ens en parlaràs un altre dia’ (Fets dels apòstols 17, 16-34)”. I sé bé que, després de dos mil·lennis, la consciència de la nostra espècie no ha canviat molt. Però, francament, en aquestes alçades de la meva vida m’importa ben poc l’acceptació o rebuig dels altres.
Bernat ja ha escrit sobre tu molt millor i de manera més completa del que jo podria escriure. Per això em limito a recordar que vas saber integrar molt bé el teu servei als empobrits d’aquí mateix, de la teva estimada Mallorca (per alguna cosa Mons. Teodor Úbeda et va nomenar delegat d’Acció Social), amb la cooperació internacional, que sempre estava a la teva boca i al teu cor. Però si hi ha una imatge teva que retorna una i altra vegada a la meva memòria és la d’aquella nit a Valence, camí de Ginebra. Quin fred vam passar al cor de l’hivern de 1996 en la nostra marxa des de Barcelona per lliurar al primer Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, José Ayala Lasso, les nostres denúncies i peticions en favor dels milions de refugiats hutus ruandesos que malvivien i morien a l’est del Zaire! Quin fred vam passar especialment a Valence, en aquelles instal·lacions esportives en què vam fer nit! No vam dormir gens, però l’endemà vas seguir caminant amb els refugiats al cor. I pensar que quan, tres anys després, em vau proposar al Nobel de la Pau, van aparèixer aquelles cartes als diaris acusant-me d'”anar d’hotels” durant aquell mes de marxa.
Pep, ¿com ha anat la teva trobada amb aquests milions de víctimes (tants nens, tantes dones i tants ancians indefensos!) pels quals vas passar tant fred? Que prodigiós haurà estat aquest esdeveniment! Com és aquest inimaginable Banquet al costat d’ells? I pensar que aquí tants cristians no tenen, en aquesta vida tan breu, una altra prioritat que la seva seguretat econòmica! O que fins i tot es dediquen a acumular incomparablement més del que necessiten! Quina addicció tan alienant aquesta addicció als diners, una addicció no reconeguda com a tal però que s’ensenyoreix de tantes i tantes vides, malmetent-les per sempre! Com pot un cristià creure’s propietari dels béns terrenals quan el Senyor ens va repetir una i altra vegada que tan sols som uns administradors als quals es demanarà comptes de l’ús que n’hàgim fet? Tanta mesquinesa com existeix al nostre món està absolutament relacionada amb la manca d’horitzons intel·lectuals i espirituals en la qual estem vivint.
Però el misteri que més m’intriga és saber com es pot seguir caminant al costat de les víctimes mentre es participa d’aquest Banquet intemporal del que tu ja gaudeixes. M’intriga molt perquè… quin cel seria aquell en el qual ens desentenguéssim dels nostres germans més necessitats, angoixats i desesperançats? En tot cas, fins aviat, Pep!, perquè els mesos i els anys no corren sinó que volen. No t’oblidis de nosaltres i ajuda’ns a seguir estant sempre del costat de la veritat (encara que acabem un cop i un altre als marges de tot, de les institucions i fins i tot dels moviments), ajuda’ns a seguir estant sempre al costat de les víctimes (al costat de les que tu ens esperes).