Tots els imperis cauen. El seu col·lapse es fa inevitable una vegada que els seus governants perden tot sentit de com se n’han tornat d’absurds i abominables.

Només hi ha un país al món en aquest moment, enmig de la matança d’Israel a Gaza, on el primer ministre Binyamín Netanyahu té garantides dotzenes d’ovacions dempeus de la gran majoria dels seus representants electes.

Aquest país no és Israel, on Netanyahu ha estat una figura enormement divisiva durant molts anys. És Estats Units.

Dimecres, Netanyahu va rebre copets a l’esquena, aplaudiments d’alegria, crits i crits mentre es dirigia lentament –aclamat a cada pas com un heroi conqueridor– al podi del Congrés dels Estats Units.

Es tractava del mateix Netanyahu que ha supervisat durant els darrers 10 mesos la matança –fins ara– d’uns 40.000 palestins, aproximadament la meitat dones i nens. Hi ha més de 21.000 nens desapareguts, la majoria probablement morts sota la runa.

Ha estat el mateix Netanyahu que ha arrasat una franja de territori –originalment la llar de 2,3 milions de palestins– que s’espera que tardi 80 anys a reconstruir-se, amb un cost d’almenys 50.000 milions de dòlars.

Ha estat el mateix Netanyahu que ha destruït tots els hospitals i universitats de Gaza i ha bombardejat gairebé totes les escoles, que servien de refugi a famílies que s’havien quedat sense llar a causa d’altres bombes israelianes.

És el mateix Netanyahu la detenció del qual sol·licita el fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional per crims contra la humanitat, acusat d’utilitzar la gana com a arma de guerra en imposar un bloqueig de l’ajuda que ha provocat una gran fam a Gaza.

El mateix Netanyahu el govern del qual ha estat declarat la setmana passada culpable pel Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) d’haver intensificat el règim d’apartheid d’Israel sobre el poble palestí en un acte d’agressió a llarg termini.

És el mateix Netanyahu el govern del qual està sent jutjat per cometre el que el TIJ, màxim òrgan judicial del món, ha qualificat de “genocidi plausible”.

I, tanmateix, només hi havia un manifestant visible a la cambra del Congrés. Rashida Tlaib, l’única legisladora estatunidenca d’ascendència palestina, estava asseguda en silenci agafant un petit cartell negre. En un costat hi posava: “Criminal de guerra”. A l’altre: “Culpable de genocidi”.

Una persona entre centenars intentant assenyalar en silenci que l’emperador estava nu.

A recer de l’horror

De fet, l’òptica era crua.

Semblava menys la visita d’un líder estranger que la d’un condecorat general ancià que és rebut de nou al Senat a l’antiga Roma, o la d’un canós virrei britànic de l’Índia abraçat al parlament de la mare pàtria, després de sotmetre brutalment els “bàrbars” als confins de l’imperi.

Era una escena coneguda als llibres d’història: la brutalitat imperial i el salvatgisme colonial, presentats per la seu de l’imperi com a valor, honor i civilització. I semblava tan absurda i detestable com quan recordem el que va passar fa 200 o 2.000 anys.

Va ser un recordatori que, malgrat les nostres pretensions autocomplaents de progrés i humanitarisme, el nostre món no és gaire diferent del que ha estat durant milers d’anys.

Va ser un recordatori que a les elits poderoses els agrada celebrar la demostració del seu poder, a recer tant dels horrors a què s’enfronten els aixafats pel seu poder com del clam de protesta dels horroritzats per la imposició de tant patiment.

Va ser un recordatori que no es tracta d’una “guerra” entre Israel i Hamàs, i encara menys, com Netanyahu ens vol fer creure, d’una batalla per la civilització entre el món judeocristià i el món islàmic.

Es tracta d’una guerra imperial dels Estats Units –part de la campanya militar de “domini global d’espectre complet”– duta a terme per l’Estat client més afavorit de Washington.

El genocidi és totalment un genocidi estatunidenc, armat per Washington, pagat per Washington, amb cobertura diplomàtica de Washington i –com van subratllar les escenes al Congrés– victorejat per Washington.

O com va declarar Netanyahu en un moment de franquesa involuntària davant del Congrés: “Els nostres enemics són els vostres enemics, la nostra lluita és la vostra lluita, i la nostra victòria serà la vostra victòria”.

Israel és el bastió militar més gran de Washington a l’Orient Mitjà, ric en petroli. L’exèrcit israelià és el principal batalló del Pentàgon en aquesta regió d’importància estratègica. I Netanyahu és el comandant en cap del bastió.

El que és vital per a les elits de Washington és que el bastió sigui recolzat a qualsevol preu; que no caigui en mans dels “bàrbars”.

Pluja de mentides

Hi va haver un altre petit moment de veritat inadvertida enmig del torrent de mentides de Netanyahu. El primer ministre israelià va afirmar que el que estava passant a Gaza era “un xoc entre la barbàrie i la civilització”. No s’equivocava.

D’una banda, hi ha la barbàrie de l’actual genocidi conjunt israelià-estatunidenc contra la població de Gaza, una dramàtica escalada dels 17 anys de setge israelià de l’enclavament que el van precedir, i les dècades de govern bel·ligerant sota un sistema israelià d’apartheid abans d’això.

I a l’altra banda, hi ha els pocs assetjats que intenten desesperadament salvaguardar els suposats valors occidentals de “civilització”, de dret internacional humanitari, de protecció dels febles i vulnerables, dels drets dels nens.

El Congrés dels Estats Units va demostrar decisivament on era: amb la barbàrie.

Netanyahu s’ha convertit en el líder estranger més aclamat de la història dels Estats Units, convidat a parlar davant del Congrés quatre vegades, superant fins i tot el líder britànic en temps de guerra, Winston Churchill.

És plenament la criatura de Washington. El seu salvatgisme, la seva monstruositat és totalment made in America. Com ell va implorar als seus superiors dels Estats Units: “Doneu-nos les eines més ràpid i acabarem la feina més ràpid”.

Acabar la feina del genocidi.

Dissidència performativa

Alguns demòcrates van preferir mantenir-se al marge, entre ells la poderosa Nancy Pelosi. Al seu lloc, es va reunir amb famílies d’ostatges israelians retinguts a Gaza –no, per descomptat, amb famílies palestines els éssers estimats de les quals a Gaza havien estat massacrats per Israel.

La vicepresidenta Kamala Harris va explicar la seva absència com un conflicte d’agenda. Dijous es va reunir amb el primer ministre israelià, igual que el president Joe Biden.

Després, va afirmar haver pressionat Netanyahu sobre la “terrible” situació humanitària a Gaza, però també va subratllar que Israel “tenia dret a defensar-se”, un dret que Israel no té específicament, com va assenyalar el TIJ la setmana passada, perquè Israel és qui viola permanentment els drets dels palestins mitjançant la seva ocupació prolongada, el règim d’apartheid i la neteja ètnica.

Però la dissidència de Pelosi –i de Harris, si és que va ser això– va ser purament performativa. És cert que no senten cap amor personal per Netanyahu, que tan estretament s’ha aliat a si mateix i al seu govern amb la dreta republicana dels Estats Units i amb l’expresident Donald Trump.

Però Netanyahu serveix simplement de coartada. Tant Pelosi com Harris són partidàries incondicionals d’Israel, un Estat que, segons la sentència del TIJ de la setmana passada, fa dècades va instaurar un règim d’apartheid als territoris palestins, utilitzant una ocupació il·legal com a tapadora per netejar-ne ètnicament la població.

La seva agenda política no consisteix a posar fi a l’aniquilació de la població de Gaza. Es tracta d’actuar com a vàlvula d’escapament per al descontentament popular entre els votants demòcrates tradicionals commocionats per les escenes de Gaza.

Es tracta d’enganyar-los fent-los creure que, a porta tancada, hi ha alguna mena de lluita política sobre la gestió israeliana de la qüestió palestina. Que votar els demòcrates conduirà algun dia –un dia molt llunyà– a una “pau” indefinida, una llegendària “solució de dos Estats” en què els nens palestins no continuaran morint per preservar la seguretat de les milícies il·legals de colons israelians.

La política estatunidenca envers Israel no ha canviat en cap sentit significatiu durant dècades, tant si el president ha estat vermell com blau, tant si Trump ha estat a la Casa Blanca com si ho ha estat Barack Obama.

I si Harris es converteix en presidenta –cal admetre que és un gran “si”–, les armes i els diners estatunidencs seguiran fluint cap a Israel, mentre que Israel decidirà si l’ajuda estatunidenca a Gaza es permet alguna vegada.

Per què? Perquè Israel és l’eix d’un projecte imperial estatunidenc de domini global d’espectre complet. Perquè si Washington canviés de rumb respecte a Israel, també hauria de fer altres coses impensables.

Hauria de començar a desmantellar les seves 800 bases militars a tot el planeta, de la mateixa manera que el TIJ va ordenar a Israel la setmana passada que desmantellés les moltes dotzenes d’assentaments il·legals en territori palestí.

Els Estats Units haurien d’acordar una arquitectura de seguretat mundial compartida amb la Xina i Rússia, en lloc de tractar d’intimidar i sotmetre aquestes grans potències amb guerres indirectes sagnants, com la d’Ucraïna.

La caiguda que s’acosta

Pelosi, recordem-ho, va difamar els estudiants dels campus estatunidencs que protestaven contra el plausible genocidi d’Israel a Gaza per estar vinculats a Rússia. Va instar l’FBI a investigar-los per pressionar l’administració Biden perquè recolzés un alto el foc.

Netanyahu, en el seu discurs davant el Congrés, va demonitzar de manera similar els manifestants, en aquest cas acusant-los de ser “idiotes útils” del principal enemic d’Israel, l’Iran.

Cap dels dos es pot permetre el luxe de reconèixer que milions de persones normals i corrents arreu dels Estats Units pensen que està malament bombardejar i matar de gana els nens, i utilitzar una guerra amb un objectiu inabastable com a tapadora.

Hamàs no pot ser “eliminat” mitjançant l’actual brot d’horrible violència d’Israel per una raó molt òbvia: el grup és un producte, un símptoma, d’episodis anteriors d’horrible violència israeliana.

Com han hagut de reconèixer fins i tot els experts occidentals en contraterrorisme, les polítiques genocides d’Israel a Gaza estan enfortint Hamàs, no afeblint-lo. Els joves que perden la família per les bombes israelianes són els nous reclutes més fervents de Hamàs.

Per això Netanyahu va insistir que l’ofensiva militar d’Israel –el genocidi– a Gaza no es podia acabar aviat. Va exigir armes i diners per mantenir els seus soldats a l’enclavament indefinidament, en una operació que va denominar “desmilitarització i desradicalització”.

Desxifrat, això significa un espectacle d’horror continu per als palestins, que es veuen obligats a continuar vivint i morint amb el bloqueig israelià de l’ajuda, la fam, les bombes i les “zones d’extermini” sense marcar.

També significa un risc indefinit de que la guerra d’Israel contra Gaza es converteixi en una guerra regional i, potencialment, en una guerra mundial, a mesura que augmenten els paranys que condueixen a l’escalada.

Tanmateix, el Congrés dels Estats Units està massa encegat per la defensa del seu petit Estat fortificat al Pròxim Orient per pensar en aquestes complexitats. Els seus membres rugeixen “USA!” al seu sàtrapa d’Israel, igual que al seu dia els senadors romans rugien “Glòria!” als generals les victòries dels quals suposaven que continuarien per sempre.

Els governants de l’imperi romà no veien la caiguda que s’apropava, com tampoc no la veuen els seus homòlegs moderns de Washington. Però tots els imperis cauen. I el seu col·lapse es fa inevitable una vegada que els seus governants perden tot sentit de com d’absurds i abominables s’han tornat.

Font: Jonathan Cook

Netanyahu defensa la guerra a Gaza davant un Congrés estatunidenc dividit (AFP, 25.07.2024)