El resultat del plebiscit de Paul Kagame del 15 de juliol de 2024 (99,18%) ha estat anunciat oficialment. Es tractava d’una formalitat per aprovar que s’afegissin més anys a la durada del seu regnat vitalici sobre Rwanda. Com és costum diplomàtic, alguns dels seus col·legues caps d’Estat han enviat diversos missatges de felicitació al dictador ruandès. Molts d’aquests missatges han passat desapercebuts perquè formaven part de la rutina diplomàtica. Tanmateix, algunes declaracions realitzades en altres ocasions en el mateix sentit han cridat l’atenció perquè els seus autors feien un judici de valor sobre la persona de Paul Kagame i sobre la naturalesa del seu règim, que fa 3 dècades que és al poder a Rwanda.

Aquest ha estat el cas del discurs pronunciat pel president francès Emmanuel Macron el dijous 25 de juliol del 2024 a la Cimera de l’Esport per al Desenvolupament Sostenible celebrada a París i a la qual  hi van assistir una cinquantena de caps d’Estat i de Govern.

Emmanuel Macron va declarar: “… El president Kagame ha desenvolupat infraestructures modernes. És un home d’acció, un home que aconsegueix resultats i un home de poques paraules”.

I va afegir, segons la seva oficina de premsa: “Paul Kagame, president de Rwanda, encarna un lideratge visionari i carismàtic que es tradueix en accions pragmàtiques i resultats tangibles. Ha demostrat una capacitat excepcional per transformar Rwanda aplicant polítiques concretes que han aportat millores significatives en diversos àmbits”.

Fets irreals i distorsionats, per tant propaganda

En els seus elogis a Paul Kagame i al seu règim dictatorial, Emmanuel Macron relata fets que són irreals perquè mai no han tingut lloc a Rwanda i, per tant, no han estat mai documentats, sinó que són pura propaganda política. Per tant, els comentaris del president de la República Francesa s’han de qualificar malauradament de propaganda, cosa que constitueix una infàmia per a un cap d’Estat d’un país que es proclama democràtic i que dóna lliçons als Estats africans.

La realitat

Contràriament al que diu la propaganda d’Emmanuel Macron, Paul Kagame és un dictador ferotge i obscurantista, sense cap consideració ni respecte pel poble sobre el qual regna des del 1994, quan va arribar d’Uganda.

Una selecció:

A Rwanda, sota el règim de Paul Kagame, l’oposició política està prohibida i se silencia qualsevol veu que discrepi de la del dictador i del seu partit estatal FPR. Això es fa mitjançant assassinats, empresonaments, desaparicions forçoses o amenaces de mort directes i públiques proferides pel mateix dictador. Aquest és el cas de la valenta i virtuosa senyora Victoire Ingabire Umuhoza.

La Rwanda de Kagame és la caricatura d’un Estat policial. De mitjana, hi ha un soldat o un policia per cada 10 persones, dia i nit, a tot el país, per a 13 milions d’habitants.

La Rwanda de Kagame és una monarquia feudal que no diu el seu nom: Kagame és “president vitalici” i ja fa 3 dècades que és al tron. Prepara i exhibeix en públic l’hereu entre els seus fills que el succeirà al tron.

La veritable naturalesa del règim de Paul Kagame a Rwanda és la de l’apartheid, que significa “desenvolupament separat”. Vegem els trets més flagrants d’aquest apartheid aplicat a Rwanda per Paul Kagame des del 1994:

– En aquest país, el 10% de la població té tota la riquesa del país i viu en una opulència insolent. La resta de la població, és a dir, el 90%, llangueix en la pobresa i la misèria més flagrant. Els exclosos del sistema tampoc tenen cap possibilitat de sortir-ne, perquè el règim vol evitar tant sí com no l’aparició d’una classe mitjana susceptible de protestar contra aquesta injustícia i exigir els seus drets.

– Com a resultat, la Rwanda de Paul Kagame és un dels països del món on la bretxa entre rics i pobres és abismal. Al cap i a la fi, no hi ha classe mitjana: o ets molt ric o ets molt pobre.

– En aquest país de l’apartheid, certes zones estan reservades a una categoria de la població, però vedades a d’altres. És el cas de la ciutat de Kigali.

– Els estrangers que vénen o viuen a Rwanda gaudeixen d’avantatges amb què el ruandès mitjà no pot somiar, però tenen prohibit conèixer l’interior del país fora de Kigali i els llocs turístics o entrar en contacte amb la gent corrent.

– Kagame ha creat un exèrcit pletòric i sobreequipat de més de 150.000 militars en actiu, comandats per més d’un centenar de generals, equivalent a tot l’exèrcit francès. Però aquest exèrcit no hi és per defensar el país, perquè no hi ha cap amenaça, sinó per servir els interessos de les potències imperialistes desestabilitzant i saquejant en nom seu les riqueses dels països veïns.

Com entendre el judici erroni de Macron sobre Kagame i el seu règim?

A primera vista, el judici de Macron sobre Kagame és incomprensible i fins i tot repugnant per a qualsevol ruandès.

Caldria preguntar a Macron per què no emet el mateix judici i els mateixos elogis sobre Kim Jong-un, de Corea del Nord, que té més èxit que Kagame en diversos àmbits: el desenvolupament del seu país, l’ordre i l’estabilitat política, la neteja a Pyongyang, la inexistència d’oposició interna a les seves polítiques, la seva elecció cada cop amb el 100% dels vots emesos, etc.?

Aquesta incomprensió de Paul Kagame per part d’un ciutadà mitjà s’atribuiria a la ignorància o la manca d’informació. Però venint d’un cap d’Estat d’una potència amb enllaços històrics i culturals amb l’Àfrica, la causa cal cercar-la en una altra banda.

Observacions, esperances i ensenyaments

Els elogis i l’admiració d’Emmanuel Macron per Paul Kagame i el seu règim sorgeixen d’allò més profund del pensament del president francès, no només de Rwanda, sinó de tots els Estats i pobles de l’Àfrica. Per Emmanuel Macron, els Estats africans haurien d’estar dirigits per dictadors com Paul Kagame i establir règims dictatorials que aixafin el seu poble en benefici de potències estrangeres, com ha fet Paul Kagame a Rwanda des del 1994.

Aquests règims a l’estil de Kagame comptarien llavors amb el suport de França per vendre la seva falsa imatge a l’opinió i als responsables polítics occidentals, com Paul Kagame ha fet amb tant d’èxit.

Atrevim-nos a esperar que Emmanuel Macron, durant els 3 anys que li queden al capdavant de França, no tingui ni el temps ni les oportunitats d’instal·lar a diversos països africans règims calcats de la dictadura de Paul Kagame de Rwanda, com somia fer.

La lliçó que es desprèn dels elogis de Macron a Paul Kagame i al seu règim és que Macron no només es burla dels caps d’Estat africans que exulten quan són rebuts a l’Elisi, sinó que també mostra menyspreu pels pobles africans als qui desitja que visquin sota dictadures ferotges com la de Kagame de Rwanda.

Que se sàpiga!

Font: Echos d’Afrique

Discurs de Victoire Ingabire el 15 de juliol de 2024 després de les eleccions a Rwanda (Radio Inkingi, 23.07.24)