Probablement, només una guerra comuna contra un enemic comú pot unir els musulmans. I això podria passar molt aviat.

L’11 de novembre es va celebrar a Riad una cimera araboislàmica d’emergència sobre la qüestió de Palestina. Va ser un esdeveniment extremadament important, del qual en sortiran les directrius dels propers mesos per al món islàmic del Pròxim Orient i més enllà. Va sorgir una estratègia internacional compartida, tot i que les contradiccions i els riscos no estiguin del tot absents.

Una finestra necessària per al diàleg

El dilluns 11 de novembre, Riad va convidar els 22 països de la Lliga Àrab i el mig centenar d’Estats que integren l’Organització de Cooperació Islàmica a participar en una cimera dedicada als conflictes en curs a la regió. La reunió es va centrar en els conflictes en curs a la regió, amb especial atenció al retorn de Donald Trump al Despatx Oval.

En l’obertura de la cimera dedicada a les guerres d’Israel a la Franja de Gaza i el Líban, el príncep hereu saudita Mohammed bin Salman va utilitzar el terme «genocidi» per descriure les operacions militars d’Israel a la Franja de Gaza: «Demanem a la comunitat internacional que assumeixi la seva responsabilitat […] posant fi immediatament als atacs israelians contra els nostres germans a Palestina i al Líban».

Els líders àrabs i musulmans reunits van adoptar la mateixa postura davant d’Israel, condemnant els horribles i esgarrifosos crims comesos per l’exèrcit israelià a Gaza, denunciant tortures, execucions, desaparicions i una autèntica neteja ètnica, tal com es recull al comunicat final de la reunió.

Mohammed bin Salman també va demanar a Israel que «respecti la sobirania territorial de la República Islàmica de l’Iran» i que «s’abstingui d’atacar el seu territori». La majoria dels membres de la Lliga Àrab i de l’Organització de Cooperació Islàmica donaran suport a aquestes declaracions tan fermes. Tot i que hi ha grans diferències entre els països que han normalitzat les seves relacions amb Israel i els que s’hi oposen, començant per la República Islàmica de l’Iran. MBS va dir explícitament que ara no només està en qüestió l’existència mateixa de Palestina, sinó també el destí de la mesquita d’al-Aqsa, el segon santuari més sagrat de l’Islam després de la Meca, una declaració que recorda el nom de l’operació de Hamàs anomenada «Assalt a al-Aqsa». Evidentment, els dirigents de Hamàs esperaven que aquesta cimera araboislàmica d’emergència es convoqués molt abans, per exemple poc després de l’inici de l’operació terrestre d’Israel a Gaza.

En aquest sentit, el príncep hereu es va referir a l’Iran com una «república germana», cosa que va agradar molt a la premsa de tot el món islàmic, senyal d’una distensió en les relacions entre els dos països. Les relacions diplomàtiques es van reobrir oficialment el març del 2023, després de set anys de bloqueig, gràcies a un acord amb la mediació de la Xina, i després de l’infame 7 d’octubre del 2023 el diàleg es va reprendre i intensificar. L’Iran recolza el moviment islamista palestí, mentre que l’Aràbia Saudita intenta contenir l’extensió del conflicte.

A la cimera, el vicepresident primer de l’Iran, Mohammad Reza Aref, va qualificar de «terrorisme organitzat» l’assassinat per part d’Israel dels líders de l’Hamàs palestí i de l’Hesbol·là libanès, i va afegir que «les operacions descrites enganyosament com a “assassinats selectius”, en què les elits palestines i els líders d’altres països de la regió són assassinats un a un o en massa, no són més que terrorisme organitzat». En el mateix sentit es va expressar el primer ministre libanès, Najib Mikati, que va demanar a la comunitat internacional que continuï enviant ajuda al Líban. Val a dir que Mikati va parlar fa uns dies d’«ingerència de l’Iran» al Líban, acusació rebutjada per Teheran.

Cal destacar la implicació simultània d’al-Àssad i Erdogan. Fins fa poc, aquests encreuaments eren impossibles. El govern d’Ankara ha pronunciat paraules cada cop més fortes i clares contra l’extermini que està perpetrant Israel, i afavoreix sens dubte una taula rodona amb els països islàmics veïns, almenys des del punt de vista de les intencions positives.

Per què ara?

Ja gairebé no queda res dels dirigents de Hamàs i Hesbol·là. És un fet al que cal enfrontar-se. Aquesta cimera hauria estat molt diferent si els líders de la Resistència continuessin vius.

La raó d’aquest retard potser són les eleccions dels Estats Units. Si bé la cimera del BRICS+ a Kazan havia aplanat el camí i apuntat en una direcció de cohesió internacional en la condemna de les accions d’Israel i la necessitat de restaurar l’autonomia palestina, és cert que faltava el plàcet final per passar de la teoria a l’acció.

La victòria de Donald Trump s’ha d’emmarcar des d’una perspectiva araboislàmica. Trump és partidari del sionisme de dretes, el de Netanyahu i certs radicals com Smotrich, Ben Gvir i el rabí Dov Lior, que no han escatimat mai proclames de matances, sacrificis i destrucció religiosa. Per als sionistes, Jerusalem és tan important com al-Quds per als islamistes (al-Quds és el nom àrab de Jerusalem). En la campanya electoral, Trump mai no va cedir gens ni mica sobre la seva posició prosionista i el seu suport al govern de Tel Aviv. Va ser ell qui va proposar de traslladar la capital de l’entitat sionista a Jerusalem i va ser ell qui va ordenar l’assassinat del general Qasem Soleimani. L’elecció de Trump va reforçar les perspectives de col·laboració entre els Estats Units i Israel, fins al punt que Smotrich va declarar immediatament la seva intenció d’atacar els palestins a Cisjordània i volar la mesquita d’al-Aqsa.

Trump ha accelerat aquests processos. El següent objectiu, que va recolzar i finançar personalment, és la construcció del Tercer Temple, una pedra angular escatològica per a tot el món neocon estatunidenc. La destrucció física de tots els enemics d’Israel no és un efecte secundari o un dany menor, sinó un deure inherent al messianisme jueu.

L’emergència del pol islàmic al món multipolar està adquirint una forma cada cop més reconeixible i identificable. Per descomptat, encara queden molts problemes per resoldre: L’Aràbia Saudita i Turquia fan negocis amb els Estats Units i Israel, continuen jugant en bàndols oposats i són històricament poc fiables. Els països del Sud-est Asiàtic encara han de definir la seva posició respecte a les relacions internacionals amb Occident, per emancipar-se definitivament i posar-se fora de perill de xantatges i represàlies.

Les preguntes que molts es fan són diverses: el proper president estatunidenc es comprometrà a posar fi als conflictes en curs, com ha promès? O serà un defensor incondicional d’Israel, tant en la guerra com en els seus plans de torpedinar qualsevol perspectiva d’establir un Estat palestí? L’Aràbia Saudita condiciona qualsevol normalització amb Israel a la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel. La solució dels dos Estats compta amb el suport de gran part de la comunitat internacional com a mitjà per resoldre el conflicte palestinoisraelià, que ja fa dècades que dura. Els líders àrabs i musulmans es mantenen ferms en la postura, segons les resolucions de l’ONU i el pla de pau àrab del 2002, de que Israel ha de tornar tots els territoris ocupats des del 1967.

Amb els acords abrahàmics ja no n’hi ha prou. Tanmateix, aquesta vegada els Estats Units ja no poden decidir per si sols tot el futur del Pròxim Orient, perquè el tauler d’escacs ha canviat i les noves posicions adoptades pels països islàmics obligaran Washington a sospesar més elements. Rússia i la Xina no permetran que el projecte multipolar es vegi compromès. Ni tan sols els països africans –on la causa palestina és una qüestió profundament sentida i compartida de llibertat, identitat i anticolonialisme– cediran en la lluita contra aquesta injustícia històrica.

La població musulmana dels països islàmics, veient la passivitat dels governants, no tolerarà gaire més temps el continu extermini i atac als llocs sants de la seva religió.

Probablement, només una guerra comuna contra un enemic comú podrà unir els musulmans. I això podria passar molt aviat.

Font: Strategic Culture Foundation

Cimera arabomusulmana condiciona la pau al Pròxim Orient a la fi de l'ocupació israeliana (Todo Noticias, 12.11.2024)