Barack Obama arriba a Espanya el dia 9 de juliol. Sap que visita un país client, on tots els governs que s’han succeït des del final de la dictadura franquista han estat complaents en extrem amb l’amic americà, han acceptat sempre les seves imposicions i s’han mostrat ferms en mantenir les invisibles cadenes de la submissió defensant la doctrina fatigosa de la sobirania limitada, que arriba al punt que els responsables del govern de Rajoy, i bona part de la premsa, consideren la visita presidencial un premi pel bon comportament d’Espanya, a més d’un honor per al país, a la manera del procedir dels capatassos de finques davant l’arribada de l’amo latifundista.

El president estatunidenc arriba procedent de Varsòvia, on els dies 8 i 9 de juliol s’haurà celebrat la reunió de l’OTAN convocada per supervisar el rearmament de l’aliança occidental a les fronteres russes, per aprovar l’establiment de noves casernes generals a l’Est de Europa i per definir els següents passos en la seva política d’assetjament a Rússia. Obama va oferir a Moscou l’inici d’un temps nou, missatge que va ser verbalitzat per Hillary Clinton, però els seus passos no han anat en la direcció anunciada, sinó en el progressiu reforçament del dispositiu militar de l’OTAN a prop de les fronteres russes, evidència que, en un món subjecte a la hipocresia, Washington pretén negar. Per això arriba també a Espanya: el país alberga una part de l’escut antimíssils desenvolupat amb l’excusa de “l’amenaça iraniana”, i que, en realitat, busca desactivar les forces nuclears estratègiques russes.

Obama parlarà amb Rajoy, i també amb Sánchez, Iglesias i Rivera, però és molt poc probable que algun d’ells s’atreveixi si més no a censurar la criminal política estatunidenca a l’Orient Mitjà, la perillosa cursa armamentística iniciada a l’Est d’Europa, l’agressiu desplegament de lescut antimíssils i molt menys el suport estatunidenc al terrorisme (per exemple, a Síria), ni el seu ajut per a la planificació del cop d’Estat a Ucraïna el 2014. Tampoc s’espera que cap dels polítics espanyols faci referència al clamorós incompliment de les condicions d’entrada d’Espanya a l’OTAN, plantejades en el referèndum de 1986, que va guanyar per escassa avantatge el govern de Felipe González en una bruta campanya que va mostrar al món la retallada sobirania espanyola. Perquè, segons aquell referèndum, Espanya no havia de formar part de l’estructura militar de l’OTAN, ni acceptar el pas d’armes nuclears i, molt menys, el seu emmagatzematge al país i, a més, el govern es comprometia a la progressiva reducció de la presència militar estatunidenca a Espanya. Res d’això es va complir. Fins avui. Seran protocol·làries i inútils entrevistes que tot just serviran perquè polítics nouvinguts a l’escenari se sentin honrats per la mà de l’emperador.

Amb el govern, Obama abordarà assumptes com la signatura del TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership, àrea de lliure comerç entre els Estats Units i la Unió Europea), que Washington vol posar en marxa com més aviat, però el principal interès del gabinet estatunidenc resideix en seguir comptant amb Espanya com a gran portaavions militar per les seves operacions a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà. Hi ha altres qüestions que porta Obama a les seves carpetes, com el futur de la Unió Europea, el Brexit i l’amenaça terrorista, però aquestes gairebé no ocuparan temps en les discussions.

Obama visitarà Madrid i també Rota, la base militar de la vergonya, utilitzada (juntament amb l’altra base, a Morón de la Frontera) per l’exèrcit estatunidec per les seves operacions d’agressió a l’Àfrica i Orient Mitjà. Perquè Estats Units està immers en una titànica tasca: aturar la seva relativa decadència, barrar el pas a la Xina (aquí hi ha el nou focus de crisi creat al Mar de la Xina meridional), mantenint a Rússia en una posició secundària pel procediment de sabotejar el projecte d’Unió Euroasiàtica alimentant al mateix temps focus de crisi i guerra a les seves fronteres, des d’Ucraïna i el Caucas fins a les repúbliques de l’Àsia central. Els escenaris de l’enfrontament són molts, i Àfrica es vigila des d’Espanya. Morón de la Frontera s’ha convertit en la base més important de l’USAFRICOM, el comandament militar estatunidenc per a l’Àfrica que té la seu a Stuttgart, Alemanya, i Washington fins i tot està considerant la possibilitat de traslladar el comandament central a Morón, abandonant Stuttgart. I, a Rota, es troben quatre destructors de la U.S. Navy (USS Donald Cook, USS Ross, USS Porter i l’USS Carney) que formen part de l’escut antimíssils. Rota té ara 3.400 estatunidencs; la majoria, militars. També utilitza Estats Units la base militar de Saragossa, una de les quatre que li va cedir el franquisme, que, tot i retornada a l’exèrcit espanyol, segueix operativa per als estatunidencs en cas de necessitat.

Morón és el destí de 2.200 militars i 500 civils estatunidencs, experts en intervencions militars i en letals operacions de càstig. Per fer possible tot això, el govern de Rajoy va aprovar canvis en el Conveni Bilateral de Defensa amb EUA (que segueix en vigor i el contingut del qual va ser aprovat pel govern de Felipe González i Narcís Serra). Per justificar els canvis, el govern de Rajoy va recórrer al “patriotisme”, i va anunciar que la “inversió” estatunidenca crearia llocs de treball, ocultant que el Pentàgon s’havia negat a comprometre’s en aquest terreny. En aquestes circumstàncies, no deixaven de ser candoroses i maldestres les paraules de Rodríguez, la responsable de Podemos a Andalusia, reclamant que “les bases estatunidenques havien de crear ocupació”.

A Sevilla i a Madrid, es preparen manifestacions contra Obama, contra l’OTAN i les bases militars de la vergonya, en un gest de dignitat que, tanmateix, només serà recolzat per alguns partits polítics, perquè la majoria s’oferiran submisos al protocol davant el president estatunidenc, es prestaran a l’escenificació d’una amistat despòtica, perillosa, que sembla indiferent al caos, la degolladissa i la destrucció que la irresponsable política estatunidenca està causant a l’Orient Mitjà; encara que no hi ha dubte que Cody Keenan, el responsable de l’oficina que li escriu els discursos a Obama, hi haurà inclòs algunes frases brillants per a l’ocasió, perquè la premsa i la televisió puguin amagar els crits als carrers d’OTAN, no; bases, fora.