En general, els israelians celebren les seves “victòries”. Els pesarà aquesta eufòria a les elits empresarials estatunidenques?
Síria ha entrat a l’abisme: els dimonis d’al-Qaida, l’ISIS i els elements més intransigents dels Germans Musulmans solquen el cel. Hi ha caos, saquejos, por, i una terrible passió per la venjança calcina la sang. Abunden les execucions de carrer.
Potser Hayat Tahrir Al-Xam (HTX) i el seu líder, al-Golani, (seguint instruccions turques), pensaran controlar les coses. Però HTX és una etiqueta paraigua com al-Qaida, ISIS i al-Nusra, i les seves faccions ja han baixat a la lluita entre faccions. L’Estat sirià s’ha dissolt en la meitat de la nit; la policia i l’exèrcit se n’han anat a casa, deixant dipòsits d’armes oberts perquè els xebab els saquegessin. Les portes de les presons s’han obert de bat a bat. Alguns, sens dubte, eren presos polítics, però molts no. Alguns dels presos més despietats vaguen ara pels carrers.
Els israelians –en qüestió de dies– han destruït totalment la infraestructura de defensa de l’Estat en més de 450 atacs aeris: defenses aèries de míssils, helicòpters i avions de la força aèria siriana, l’armada i els arsenals, tot destruït en «l’operació aèria més gran de la història dIsrael».
Síria ja no existeix com a entitat geopolítica. A l’est, les forces kurdes (amb suport militar estatunidenc) s’estan apoderant dels recursos petrolífers i agrícoles de l’antic Estat. Les forces i els apoderats d’Erdogan intenten aixafar completament l’enclavament kurd (tot i que els Estats Units han intervingut ara en una mena d’alto el foc). I al sud-oest, els tancs israelians s’han apoderat del Golan i de les terres situades a menys de 20 quilòmetres de Damasc. El 2015, la revista The Economist va escriure: «Or negre sota el Golan: els geòlegs d’Israel creuen haver trobat petroli, en un territori molt complicat». Els petroliers israelians i estatunidencs creuen haver descobert una gran font de petroli en aquest lloc tan incòmode.
I un gran impediment –Síria– per a les ambicions energètiques d’Occident s’acaba de dissipar.
L’equilibrador polític estratègic per a Israel que era Síria des del 1948 ha desaparegut. I l’anterior «relaxació de les tensions» entre l’esfera sunnita i l’Iran s’ha vist interrompuda per la grollera intervenció dels rebatejats de l’ISIS i pel revengisme otomà que treballa amb Israel, a través d’intermediaris estatunidencs (i britànics). Els turcs mai no s’han reconciliat realment amb el Tractat de 1923 que va posar fi a la Primera Guerra Mundial, pel qual van cedir el que avui és el nord de Síria al nou Estat de Síria.
En pocs dies, Síria ha estat desmembrada, dividida i balcanitzada. Aleshores, per què Israel i Turquia segueixen bombardejant? Els bombardejos van començar en el moment en què Baixar al-Àssad se’n va anar, perquè a Turquia i Israel els preocupa que els conqueridors d’avui puguin resultar efímers i aviat es vegin desplaçats. No cal ser amo d’alguna cosa per controlar-la. Com a Estats poderosos de la regió, Israel i Turquia desitjaran exercir el control no només sobre els recursos, sinó sobre la cruïlla i el pas vital de la regió que era Síria.
Tanmateix, és inevitable que el Gran Israel xoqui en algun moment amb el revengisme otomà d’Erdogan. De la mateixa manera, el front saudita, egipci i dels Emirats Àrabs Units no acollirà de bon grat el ressorgiment de les noves marques de l’ISIS ni de la Germandat Musulmana d’inspiració turca i otomanitzada. Aquesta darrera suposa una amenaça immediata per a Jordània, ara fronterera amb la nova entitat revolucionària.
Aquestes preocupacions poden empènyer aquests Estats del Golf a acostar-se a l’Iran. Qatar, com a proveïdor d’armes i finançament al càrtel HTX, es pot tornar a veure condemnat a l’ostracisme pels altres líders del Golf.
El nou mapa geopolític planteja moltes qüestions directes sobre l’Iran, Rússia, la Xina i els BRICS. Rússia ha jugat una mà complexa a l’Orient Mitjà: d’una banda, prosseguint una escalada defensiva davant les potències de l’OTAN i gestionant interessos energètics clau; alhora, tractant de moderar les operacions de resistència envers Israel per evitar que les relacions amb els Estats Units es deteriorin totalment. Moscou espera –sense gaire convicció– que pugui sorgir, en algun moment futur, un diàleg amb el president entrant dels Estats Units.
És probable que Moscou arribi a la conclusió que els «acords» d’alto el foc, com l’Acord d’Astanà sobre la contenció dels gihadistes dins dels límits de la zona autònoma d’Idlib a Síria, no valen ni el paper en el que van ser escrits. Turquia –garant d’Astanà– ha apunyalat Moscou per l’esquena. Probablement, això farà que els dirigents russos es mostrin més durs amb Ucraïna i amb qualsevol conversa amb Occident sobre un alto el foc.
L’11 de desembre, el líder suprem iranià va declarar: «No hi ha d’haver cap dubte que el que ha passat a Síria es va tramar a les sales de comandament dels Estats Units i Israel. En tenim proves. Un dels països veïns de Síria també ha tingut un paper, però els principals planificadors són els Estats Units i el règim sionista». En aquest context, l’aiatol·là Khamenei ha fet callar les especulacions sobre qualsevol afebliment de la voluntat de resistència.
Tanmteix, la victòria proxy de Turquia a Síria pot resultar pírrica. El ministre d’Afers Estrangers d’Erdogan, Hakan Fidan, va mentir a Rússia, als Estats del Golf i a l’Iran sobre la naturalesa del que s’estava tramant a Síria. Però ara l’embolic és d’Erdogan. Aquells a qui ha traït, en algun moment obtindran la seva venjança.
Pel que sembla, l’Iran tornarà a la seva postura anterior de reunir els diferents fils de la resistència regional per lluitar contra la reencarnació d’al-Qaida. No donarà l’esquena a la Xina ni al projecte BRICS. L’Iraq –recordant les atrocitats de l’ISIS a la seva guerra civil– s’unirà a l’Iran, igual que el Iemen. L’Iran serà conscient que els restants nodes de l’antic Exèrcit sirià bé podrien, en algun moment, entrar en la lluita contra el càrtel HTX. Maher al-Àssad es va endur tota la seva divisió cuirassada a l’exili a l’Iraq la nit de la partida de Baixar al-Àssad.
La Xina no s’alegrarà dels esdeveniments a Síria. Els uigurs van tenir un paper destacat en l’aixecament sirià (es calcula que hi havia uns 30.000 uigurs a Idlib, entrenats per Turquia, que considera els uigurs el component original de la nació turca). També és probable que la Xina consideri que l’enderrocament de Síria subratlla les suposades amenaces occidentals a les línies de seguretat energètica que passen per l’Iran, l’Aràbia Saudita i l’Iraq.
Finalment, els interessos occidentals porten segles disputant-se els recursos del Pròxim Orient i, en última instància, això és el que hi ha darrere de la guerra actual.
És o no és proguerra, es pregunta la gent sobre Trump, ja que ja ha assenyalat que el domini energètic serà una estratègia clau per a la seva Administració.
Doncs bé, els països occidentals estan molt endeutats; el seu marge de maniobra fiscal es redueix ràpidament i els tenidors de bons comencen a amotinar-se. Hi ha una cursa per trobar una nova garantia per a les monedes fiduciàries. Abans era l’or; des dels anys 70 va ser el petroli, però el petrodòlar trontolla. Als angloamericans els encantaria tornar a tenir el petroli de l’Iran –com fins als anys 70– per garantir i construir un nou sistema monetari lligat al valor real inherent a les primeres matèries.
Però Trump diu que vol «posar fi a les guerres» i no començar-les. El nou traçat del mapa geopolític fa més o menys probable una entesa global entre Orient i Occident?
Per més que es parli dels possibles «acords» de Trump amb l’Iran i Rússia, és massa aviat per saber si es materialitzaran o es podran materialitzar.
Sembla que Trump ha d’assegurar primer l’«acord» intern, abans de saber si té marge per a acords en política exterior.
Sembla que les estructures governants (en particular, l’element «Mai Trump» al Senat) permetran a Trump una llibertat considerable en les nominacions clau per als Departaments i Agències nacionals que gestionen els assumptes polítics i econòmics dels Estats Units (que és la preocupació clau de Trump), i també permetran una certa discreció en, diguem-ne, els Departaments de «guerra» que van apuntar a Trump els darrers anys, com l’FBI i el Departament de Justícia.
L’«acord» putatiu sembla ser que els nomenaments encara s’hauran de sotmetre a la confirmació del Senat i, en general, han d’estar «d’acord» amb la política exterior interinstitucional (en particular sobre Israel).
Tot i això, els grans de la Interagència insisteixen, pel que sembla, en el seu dret de veto sobre els nomenaments que afectin les estructures més profundes de la política exterior. I aquí hi ha el quid de la qüestió.
En general, els israelians celebren les seves “victòries”. Els pesarà aquesta eufòria a les elits empresarials estatunidenques? L’Hesbol·là està contingut, Síria està desmilitaritzada i l’Iran no és a la frontera d’Israel. L’amenaça que plana avui sobre Israel és d’un ordre qualitativament inferior. N’hi haurà prou amb això perquè es relaxin les tensions o perquè sorgeixin enteses més àmplies? Dependrà molt de les circumstàncies polítiques del mateix Netanyahu. Si el primer ministre sortís relativament indemne del procés penal, ¿hauria de fer la gran «aposta» d’una acció militar contra l’Iran, amb un mapa geopolític tan sobtadament transformat?
Alastair Crooke és un exdiplomàtic britànic, fundador i director del Conflicts Forum, amb seu a Beirut.
Font: Strategic Culture Foundation
Foto: Combatents rebels fan celebració als carrers d’Homs, Síria, les primeres hores del 8 de desembre de 2024, després d’aconseguir el control de la ciutat (Abdulaziz Ketaz/AFP).
Alastair Crooke: Una guerra sense límits (Judge Napolitano - Judging Freedom, 16.12.2024)
Es poden activar els subtítols automàtics