Pels voltants de Ceuta hi ha emigrants. No sé quants són. Sé que són éssers humans. Sé que no tenen papers, però tenen gana. Sé que no estan autoritzats a ser on són, però tenen dret a buscar-se un futur per a si mateixos i les seves famílies. Sé que les autoritats de les nacions els consideren una amenaça, encara que la realitat és que les autoritats són una amenaça per a ells.

El dilluns els vam dur aliments. El dimarts ens truquen per informar que les forces de l’ordre (ells diuen “la policia”) els hi han pres. Què dirien vostès d’una societat que perseguís homes, dones i nens vulnerables i indefensos –als quals lleis iniqües han fet il·legals, irregulars, clandestins–, els assetgés com si fossin bestioles, els perseguís com si fossin criminals, els piqués com no es permetria fer amb els animals i els encerclés per fer-los rendir per fam? Es diria que aquesta societat s’havia deshumanitzat, corromput, embrutit, envilit, degenerat.

Doncs el que no fa la societat marroquina, acollidora i humana, se’ns diu que ho fan agents uniformats, membres de forces de l’ordre de l’Estat, que entren al bosc de Beliones, no per apartar de la frontera ­–d’una maleïda frontera que Déu no va fer ni va voler ni vol–, uns emigrants, sinó per apropiar-se dels pocs aliments que els emigrants han rebut per a subsistir.

Quin nom et dónes a tu mateix, tu, agent de l’autoritat, si t’has endut a la teva caserna o a casa teva allò que el teu germà necessita per viure? T’has divertit? T’has amagat perquè ningú et veiés? És el que t’han manat fer? Ho has fet per pròpia iniciativa? Creus que no hauràs de retre comptes a l’únic Déu?

Per si ho haguessis oblidat, et recordo què diu el Senyor de tots, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, el Déu de Jesús de Natzaret, el Déu de Mohamed: “He vist l’opressió del meu poble, he sentit les seves queixes contra els opressors, m’he fixat en els seus sofriments. Baixaré a alliberar-los”. T’ho recordo per si vols tenir pietat de tu mateix, ja que si menges el pa que has pres als pobres, estàs menjant la teva pròpia condemnació, estàs menjant el mos que fica en el teu cos a Satanàs.

L’hi recordo al soldat i a l’oficial que ho mana, al polític que fixa les normes i als governs que les executen: Déu veu l’opressor i l’oprimit, i pren partit per l’oprimit.

Potser pensis que pots honorar Déu i menysprear els pobres. Un dia compareixeràs al seu davant i descobriràs aterrit que els pobres eren tan dignes de respecte com Déu. Aquell dia, el Rei, l’únic Rei, el germà dels petits als qui avui robem el pa, ho cregueu o no, ens jutjarà i ens condemnarà, i de res servirà que l’anomenem “Senyor”, ja que només es recordarà el pa que li hem donat o li hem negat.

“Si no us convertiu, tots acabareu igual”. A ningú li demanaré que es converteixi a Déu. Podeu tranquil·lament no creure en ell. No us demanarà comptes de semblant ignorància. Però estem perduts si no ens convertim als pobres. Llavors la nostra sort estarà entre els maleïts.