Netanyahu sempre ha cercat alguna cosa més que aturar el programa nuclear iranià. En la guerra actual, Tel Aviv hi veu una oportunitat històrica per a derrocar finalment la República Islàmica.

«El règim iranià no ha estat mai tan feble. Aquest és el vostre moment, iranians, per a aixecar-se i fer sentir les vostres veus. Estem amb vosaltres».
— Benjamin Netanyahu, 13 de juny de 2025

Des de la dècada de 1990, el primer ministre israelià, Binyamín Netanyahu, s’ha mantingut ferm en el seu objectiu estratègic: aturar el programa nuclear de l’Iran. En un moment en què fins i tot Washington se centrava en els acords de pau i els assentaments amb els palestins, Netanyahu ja estava obsessionat amb l’Iran.

Va criticar l’acord de pau amb els palestins, però va destacar constantment l’«amenaça iraniana». En un moment en què aquesta qüestió no era una prioritat mundial ni regional, Netanyahu va ser gairebé l’únic en advertir contra les ambicions nuclears de l’Iran.

A principis de la dècada del 2000, mentre el primer ministre israelià Ariel Sharon se centrava en aixafar la Intifada d’Al-Aqsa i el que ell anomenava «terrorisme palestí», Netanyahu advertia simultàniament sobre les ambicions nuclears de l’Iran. Sharon considerava l’Iran com un problema internacional que havia d’abordar-se a nivell mundial, però Netanyahu cercava la confrontació unilateral.

Netanyahu sempre ha volgut deixar la seva petjada en la història jueva i ser recordat com el líder que va neutralitzar l’«amenaça nuclear iraniana».

Plans frustrats i ambicions renovades

El 2010, Netanyahu i el llavors ministre de Defensa Ehud Barak van ordenar a l’exèrcit israelià que preparés atacs contra instal·lacions nuclears iranianes i assassinés científics iranians. L’operació es va estancar només perquè els principals responsables de la seguretat s’hi van oposar: el cap de l’Estat Major, Gabi Ashkenazi, el director del Shin Bet, Yuval Diskin, i el cap del Mossad, Meir Dagan, van advertir que Israel no tenia la capacitat militar per a atacar l’Iran sense el suport dels Estats Units.

L’administració Obama, alertada per Barak, va donar un gir cap a la diplomàcia i va segellar el Pla d’Acció Integral Conjunt (JCPOA) amb Teheran. Netanyahu estava furiós. Però el somni de bombardejar l’Iran no es va esvair mai. Va continuar amb els seus esforços en l’escena internacional, arribant fins i tot a utilitzar l’Assemblea General de l’ONU per a mostrar una caricatura d’una bomba, advertint que l’Iran estava travessant la línia vermella en l’enriquiment d’urani.

Durant el primer mandat de Donald Trump, Netanyahu va aconseguir convence’l que es retirés de l’acord nuclear després de revelar l’«arxiu nuclear robat» de l’Iran. Per a mantenir l’impuls polític i militar, Netanyahu va ordenar a l’exèrcit que es preparés per a un atac contra l’Iran sense ajuda externa, citant el lema que repeteix sovint: «El destí de l’únic Estat jueu del món no pot confiar-se a estranys, encara que siguin els nostres aliats».

Tel Aviv va intensificar llavors els assassinats selectius i els ciberatacs. L’assassinat el 2020 de Mohsen Fakhrizadeh (que figurava a la llista de persones cercades pel Mossad des del 2009), el principal científic nuclear de l’Iran, va ser un missatge: la guerra d’Israel contra l’Iran havia entrat en una nova fase.

L’enfrontament entre Israel i l’Iran no ha cessat mai. Netanyahu continua sent l’artífex d’aquest conflicte. Fins i tot després de convertir-se en líder de l’oposició a la Knesset sota el Govern de Naftali Bennett i Yair Lapid, l’exprimer ministre israelià Bennett va mantenir la postura de Netanyahu i va afirmar que calia assestar «mil punyalades» al «cap de l’eix», és a dir, a l’Iran. Així, Netanyahu ha arrelat el tema iranià en la vida política quotidiana d’Israel, de manera que cap primer ministre el pot ignorar.

De la guerra encoberta a la confrontació oberta

L’Operació “Inundació d’Al-Aqsa”, liderada per Hamàs, va agreujar els temors israelians. Tel Aviv va respondre amb una escalada en múltiples fronts: Gaza, Líban, Síria, Iemen i, de forma encoberta, l’Iran. L’Estat ocupant va aprofitar els canvis regionals –l’afebliment de les defenses aèries sirianes i un nou corredor a través de l’Iraq– per a penetrar més profundament en territori iranià.

Tel Aviv creu que va cometre un error estratègic en no atacar l’Iran el 2010; ara, les instal·lacions nuclears iranianes estan més fortificades i les seves defenses són més sòlides. Alguns analistes israelians sostenen que, si Teheran aconsegueix armes nuclears, tant l’Iran com els seus aliats es tornaran més audaços, la qual cosa obligarà Israel a actuar per a evitar una amenaça existencial real.

La guerra actual és la culminació de l’obsessió que Netanyahu ha mantingut durant dècades. Els mitjans israelians admeten ara que l’Operació Cor de Lleó té com a objectiu científics iranians, instal·lacions nuclears, emplaçaments del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica (IRGC) i personal militar. Però l’ambició va més enllà.

El pla per al canvi de règim

Segons documenten els think tanks i els planificadors estratègics israelians, l’objectiu a llarg termini és el canvi de règim: desmantellar la República Islàmica, instal·lar un Govern amic i destrossar l’Eix de la Resistència. Alguns sostenen que, amb l’envelliment del líder suprem Ali Khamenei, el sistema és vulnerable.

Uns altres advoquen per mesures encara més radicals: un atac per a decapitar els líders iranians, combinat amb atacs a les infraestructures petrolieres per a provocar disturbis interns. Els riscos són enormes, però Tel Aviv ho veu com una oportunitat històrica.

Això ja no és una guerra a l’ombra. Per primera vegada, Israel ha atacat obertament en territori iranià, la qual cosa ha desencadenat una represàlia directa. Les potències occidentals s’han afanyat a defensar l’Estat ocupant, però la situació s’està agreujant.

Israel aposta perquè podrà absorbir la resposta iraniana, fracturar la República Islàmica i reescriure l’equilibri de poder a l’Àsia Occidental durant les pròximes dècades.

Però l’Iran no està aïllat i Netanyahu podria estar extralimitant-se. Tot i que malparat i desplegat en múltiples fronts, l’Eix de la Resistència –des de l’Hesbol·là fins a Ansar Al·là, passant per les faccions iraquianes– s’ha mobilitzat. La regió es prepara per a un enfrontament més ampli.

Netanyahu hi veu una oportunitat. Teheran hi veu no només una, sinó massa línies vermelles creuades. La resta de l’Àsia Occidental veu una guerra que podria redibuixar el mapa.

Font: The Cradle 

Guerra contra l'Iran. El pretext nuclear. (EKAI Center, 15.06.2025)