El següent article és un PERINTREP, terme d’ús militar que significa «informe periòdic d’intel·ligència». En ell s’analitza la situació que preval en el conflicte entre Rwanda i la República Democràtica del Congo (RDC) a la fi de juny del 2025 i, sobretot, s’examina en quin punt es troba el procés de Washington, que hauria de conduir a un acord de pau entre les dues parts bel·ligerants.

Sis preguntes legítimes que cal plantejar-se

1. Rwanda-RDC: En quin punt es troba el procés de Washington que hauria de conduir a un acord de pau entre la RDC agredida i el seu agressor, Rwanda, les tropes del qual ocupen dues de les seves províncies, a saber, les del Kivu del Nord i Kivu del Sud?

2. Per no parlar de les guerres a Gaza, Ucraïna i, més recentment, l’Iran, per a impedir que els polítics congolesos i la camarilla d’intrigants que envolta  Paul Kagame contrariïn el president Trump, que es presenta com un «pacificador» mundial i no es cansa de repetir que, si hagués estat en el poder en el seu moment, no hauria esclatat la guerra ni a Gaza ni a Ucraïna, i molt menys a la RDC… Podria el mateix Trump imposar-hi una pau fictícia i a baix cost?

3. Per què, entre Paul Kagame i Félix Tshisekedi, un d’ells corre el risc de no signar un probable acord de pau a Washington?

4. Quin impacte podria tenir la guerra llançada per Israel contra l’Iran en el procés de Washington destinat a restablir la pau a l’est de la República Democràtica del Congo i a la regió?

5. El 18 de juny, a Washington, els experts de totes dues parts van signar un document preparatori per a un acord de pau, o es tracta d’un «engany i un joc de paranys»?

6. Una valenta dona política designada com a «boc expiatori» pel règim moribund de Paul Kagame. El cas de la senyora Victoire Ingabire.

A mode de recordatori

L’actual president dels Estats Units, Donald Trump, després del seu retorn a la Casa Blanca, va incloure entre els assumptes prioritaris que havien d’estudiar-se i resoldre’s en matèria de pau i seguretat el conflicte a l’est de la RDC, on les tropes de Paul Kagame acabaven de conquistar la major part dels territoris de dues províncies orientals i les seves capitals, les ciutats de Goma i Bukavu.

Des de llavors –març de 2025– Washington ha anunciat que ha iniciat una mediació entre la RDC i el seu agressor, Rwanda, i que aviat se signarà a Washington un acord de pau entre les dues parts bel·ligerants pels dos caps d’Estat implicats, Félix Tshisekedi, de la RDC, i Paul Kagame, de Rwanda, sota la mirada de Donald Trump.

Aquest acord, inicialment anunciat per a finals de maig, després per a mitjan juny i posteriorment per a finals de juny, s’ha anunciat ara per al juliol. En aquest acord impossible d’aconseguir entre la RDC i el seu agressor, Rwanda, sota els auspicis de Washington, la neutralitat del qual no és evident, sembla que els impulsors estan immersos en «maniobres dilatòries» en benefici de Rwanda.

De fet, es va anunciar que, per primera vegada, els negociadors a nivell tècnic havien començat a intercanviar opinions cara a cara, ja que, fins llavors, ho havien fet per correu a través de la mediació.

L’administració Trump, com a «mediadora» en aquestes negociacions de Washington, va sintetitzar els arguments de totes dues parts i va proposar una nota de síntesi que, de ser aprovada, constituiria la base de l’acord.

Segons els observadors que coneixen aquesta nota de síntesi de Washington, les negociacions directes que s’estaven duent a terme des del 10 de juny de 2025 a Washington entre els tècnics de la RDC i Rwanda, que haurien de ser seguides per les dels ministres per a la seva aprovació i signatura, tenien alguns punts concrets i delicats en l’ordre del dia.

Cada part havia enumerat les seves preocupacions.

La part congolesa insistia en la retirada incondicional de les forces ruandeses del territori congolès, tal com exigia la resolució 2773 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

Per part seva, la part ruandesa exigia l’aixecament de l’estat de setge a la província del Kivu del Nord, la signatura prèvia d’un acord entre Kinshasa i l’Aliança del Riu Congo (AFC)/M23, així com el desmantellament dels grups armats, entre ells les Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda (FDLR).

Aquesta nova –o última– fase de les negociacions entre la RDC, agredida i ocupada, i Rwanda, agressora i conqueridora del Kivu del Nord i del Sud, es va iniciar a Washington en un moment en què nous elements se sumaven a la gravetat i complexitat d’aquest conflicte.

Així, l’antic president de la RDC durant 18 anys, que des de feia més d’un any s’havia exiliat voluntàriament de la RDC, va tornar finalment al país passant per Rwanda i, des de llavors, a la ciutat de Goma, capital de la província del Kivu del Nord, conquerida i ocupada per les tropes ruandeses de Paul Kagame sota la cobertura de la rebel·lió de l’M23/AFC.

S’ha instal·lat a la seva residència presidencial, on rep com a «cap d’Estat» els líders polítics i militars de l’M23/AFC que li han jurat lleialtat, a representants de la societat civil, a líders religiosos i als responsables de les ONG que continuen operant a l’est de la RDC, conquerit i ocupat per les tropes de Paul Kagame.

A continuació, durant la mateixa setmana en què es van reprendre les negociacions a Washington, es va produir l’arribada i l’estada a Goma de la cap de la MONUSCO, la Sra. Bintou Kéita. Va ser rebuda pel cap polític del grup armat que va conquerir el Kivu del Nord i el Kivu del Sud, Corneille Nangaa, presentat com a coordinador de l’M23/AFC, flanquejat pels caps militars, és a dir, els oficials ruandesos del seu M23/AFC.

Alguns comentaristes, sobretot entre els fanàtics de Paul Kagame i els seus titelles de l’M23/AFC, es van alegrar i van dir que en viatjar a Goma passant per Kigali, a Rwanda, i ser rebuda per Corneille Nangaa, el veritable cap d’aquesta «rebel·lió», Joseph Kabila s’havia negat a rebre-la, la cap de la MONUSCO havia vingut per a transmetre al món el missatge que l’ONU reconeixia ara la balcanització de facto de la RDC i l’annexió de la seva part oriental a la Rwanda de Paul Kagame.

De fet, el nou cap d’aquesta rebel·lió «made in Rwanda», que es troba a la seva nova capital, Goma, Joseph Kabila, es va negar a rebre-la al·legant que no estava al seu nivell protocol·lari com a cap d’Estat.

En aquesta cacofonia diplomàtica que envolta el conflicte, només es va percebre un aclariment. El procés de Doha, segons el qual Qatar es va comprometre a mediar entre la RDC i els titelles de Paul Kagame a la RDC de l’M23/AFC, va indicar clarament que era complementari al de Washington i que, per tant, les negociacions de Doha, que encara estan en curs, s’inscriuran en la lògica de la posada en pràctica de l’acord de Washington.

No podia ser d’una altra manera, ja que Qatar és el peó dels Estats Units en el Golf i el patró econòmic de Rwanda, on és propietari de la gairebé totalitat de les empreses o infraestructures, de les quals posseeix més del 85% del capital: bancs locals que són sucursals dels de Doha, on es dipositen les fortunes dels dignataris del règim de Kagame, els aeroports de Kigali-Kanombe i el de Bugesera, en construcció, la companyia aèria Rwandair, etc.

El Departament d’Estat de Washington fins i tot va indicar que «en el marc de la coordinació en curs entre els esforços de facilitació dels Estats Units d’Amèrica i l’Estat de Qatar, l’Estat de Qatar ha participat en aquestes discussions amb la finalitat de garantir la complementarietat i l’alineació entre les iniciatives de tots dos països encaminades al diàleg i la pau a la regió» (Radio Okapi, 18.06.2025).

L’atac sorpresa i generalitzat d’Israel contra l’Iran, que va tenir lloc el 13 de juny de 2025 i que continua intensificant-se, no tan sols desvia l’atenció del món d’altres conflictes, fins i tot del de Gaza, en el qual hi està involucrat el mateix Estat hebreu, sinó que acapara l’atenció i les accions de l’administració Trump fins a tal punt que el tema de la RDC-Rwanda podria ajornar-se o simplement relegar-se als detalls dels quals ha de desfer-se la superpotència mundial, preocupada per imposar a Orient Pròxim i Orient Mitjà el seu aliat i protegit, Israel, en la seva operació per a esborrar del mapa la República Islàmica de l’Iran pel delicte de «intenció de posseir armes nuclears».

Desenvolupament de les converses a Washington per primera vegada

En anunciar l’inici de les negociacions entre els delegats de la RDC i Rwanda a Washington, i per primera vegada cara a cara, els comentaristes van assenyalar, tanmateix, alguns punts de fricció durant les primeres sessions: la condició de retirada de totes les tropes de Paul Kagame de la RDC; acord per a associar Rwanda en l’explotació dels minerals de la RDC; identificació racional de l’amenaça que constituirien les FDLR

En aquest cara a cara, el càlcul de Paul Kagame i els seus punts de fricció, Paul Kagame espera el següent: consolidació del poder dels seus titelles de l’M23 al Kivu del Nord i del Sud; distreure les instàncies internacionals, especialment l’ONU, d’aquest conflicte degut a uns altres més mediàtics i preocupants: Ucraïna-Rússia, situació a l’Orient Mitjà; creació i mediatització d’esdeveniments que atreguin l’atenció sobre el règim de Kigali, però des d’una perspectiva admirativa: Convenció de Rwanda el 2025 a Dallas, campionat mundial de ciclisme a Rwanda, competició de Fórmula 1 a Rwanda, etc.

En vista de la situació, podrien produir-se esdeveniments inesperats, com l’assassinat de Félix Tshisekedi abans de la signatura prevista o abans de l’aplicació d’aquest acord. Per part de l’FPR de Paul Kagame, es tracta d’una alta probabilitat, ja que té experiència en aquest sentit. En signar l’acord de pau d’Arusha amb el president Juvénal Habyarimana el 3 d’agost de 1993, no li va donar a aquest últim l’oportunitat d’aplicar-lo a Rwanda i el va eliminar el 6 d’abril de 1994, sis mesos després de la signatura de l’acord. Això li va permetre conquerir militarment tot el país i prendre tot el poder en només tres mesos, una cosa que portava intentant des de 1990 sense èxit. Finalment, una «nova rebel·lió», en realitat la seva M23/AFC, que, sota un nou nom, prendria, en una guerra llampec, Lubumbashi o Kisangani.

El preacord signat el 18 de juny pels experts de les dues parts bel·ligerants

Conté cinc disposicions, citades únicament pels seus títols, però sense desenvolupar-les, per la qual cosa no es pot saber què signifiquen concretament sobre el terreny i a la pràctica.

Entre elles hi figuren:

  • El respecte de la integritat territorial, però sense atrevir-se a dir clarament que les tropes ruandeses de Paul Kagame (entre 7.000 i 10.000 homes segons les darreres estimacions) han de retirar-se de la RDC, tal com va exigir el Consell de Seguretat de l’ONU en la seva resolució 2.723, una disposició que fins ara s’havia inclòs de manera sistemàtica i íntegra en tots els projectes d’acord.
  • La prohibició de les hostilitats, sense especificar entre qui i qui.
  • La retirada i el desarmament dels grups armats, sense especificar de quins grups es tracta. Sobre aquest punt, el règim de Kagame insistia que s’especifiqués que era el grup FDLR el que havia de ser neutralitzat i desmantellat. No hi ha res específic sobre aquest tema en aquest preacord.
  • La integració condicional dels grups armats no estatals. La RDC, que rebutjava aquest principi d’integració dels grups armats, que recorda les desafortunades integracions i barreges sota el règim de Joseph Kabila, que van privar la RDC d’un exèrcit veritablement nacional, sembla haver cedit, ja que Rwanda insistia que el seu M23 s’integrés ea les FARDC i en les seves condicions.
  • La creació d’un marc d’integració econòmica regional. En poques paraules, es tracta del famós component d’aquest acord «made in USA» que permetria a la Rwanda de Paul Kagame compartir amb la RDC les activitats d’explotació dels seus recursos naturals.

Aquest nou avanç –el preacord del 18 de juny– en aquest assumpte pot semblar per a alguns el final del túnel en aquest llarg camí cap a la pau a l’est de la RDC i a la regió dels Grans Llacs d’Àfrica en general. Però per a uns altres, no seria més que una cortina de fum per a permetre a la primera potència mundial desfer-se d’un assumpte certament preocupant per als actors o subjectes implicats, però insignificant des del punt de vista geopolític per al programa MAGA (Make America Great Again), compromès i preocupat per altres conflictes molt més rendibles per a l’Amèrica de Trump: el conflicte entre Rússia i Ucraïna, les operacions d’Israel a Gaza i als territoris ocupats de Palestina, l’atac d’Israel a l’Iran amb la finalitat de neutralitzar la seva capacitat militar o canviar el règim. Com a màxim, convertir aquest «acord entre la RDC i Rwanda» en un dels arguments per a atorgar el Premi Nobel de la Pau al multimilionari estatunidenc Donald Trump.

De fet, la premsa va anunciar que el dimecres 18 de juny de 2025, experts congolesos i ruandesos havien rubricat un document preparatori per a un acord de pau sota els auspicis dels Estats Units. Va afegir que es tracta d’un pas important, que ara ha de ser validat pels ministres d’Afers exteriors de tots dos països. S’espera que la signatura tingui lloc el 27 de juny de 2025. Segons fonts pròximes a la mediació, la signatura a nivell presidencial, en presència del president estatunidenc Donald Trump, podria tenir lloc el juliol.

Com es pot veure, a l’espera de conèixer el contingut detallat de les disposicions de l’acord, que normalment haurien de fer-se públiques o, almenys, lliurar-se íntegrament als representants de la població (elegits nacionals o locals), cal constatar que el règim de Paul Kagame a Rwanda només hauria cedit en un únic punt de detall, a saber, no nomenar específicament les FDLR en el projecte d’acord, com era la seva obsessió.

En canvi, els negociadors de la RDC haurien cedit en gairebé tots els altres punts. Així, hauria desaparegut l’exigència de retirada incondicional de les tropes ruandeses de la RDC. De la mateixa manera, la RDC admetria el principi de reintegrar l’M23 de Kagame a les FARDC i compartir l’explotació dels seus recursos minerals amb Rwanda. Però esperem a llegir i analitzar l’acord que se signarà i, sobretot, el que implica cadascun dels punts de l’acord en la seva aplicació per a veure si és «guanyar-guanyar» o un joc d’enganys en el qual l’ànec coix seria la RDC.

Victoria Ingabire, «boc expiatori» o acompanyant en el més enllà de Paul Kagame i el seu règim?

Mentrestant, la nit del 19 al 20 de juny de 2025, l’opositora al règim de l’FPR de Paul Kagame, que després de deu anys de presó segueix segrestada a Kigali pel règim sense possibilitat de sortir del país ni tan sols per a veure la seva família, que resideix als Països Baixos, la senyora Victoire Ingabire Umuhoza va ser detinguda per la policia especial de Paul Kagame i traslladada i reclosa a la comissaria de Remera.

Aquesta dona valenta, que després d’anys d’exili va tornar a Rwanda el 2010 per a presentar-se a les eleccions previstes sota la bandera del partit FDU, del qual n’era presidenta, va ser detinguda i empresonada, i posteriorment condemnada a 15 anys de presó. Va sortir de presó vuit anys després i va dimitir del partit FDU, que operava fora de Rwanda, però continuava estant prohibit al país. Va fundar un altre partit anomenat DALFA-Umurinzi, però tots els seus intents de registrar-lo perquè pogués operar a Rwanda van ser rebutjats pel règim dictatorial. La seva detenció es va produir l’endemà d’una audiència al tribunal de Kigali, on va ser interrogada en el marc d’un judici que el règim ha iniciat contra diversos membres del seu partit DALFA-Umurinzi, acusats d’haver estat sorpresos llegint el llibre de Srdja Popovic: Com derrocar un dictador quan s’està sol, petit i desarmat. I, per tant, estan acusats pel règim. Se’ls acusa de «intent de derrocament del poder» per atrevir-se a llegir aquest llibre.

No se sap si ella també està acusada d’haver llegit un llibre que, tanmateix, està a disposició de tothom i no està prohibit enlloc, ni tan sols a la Rwanda de Paul Kagame. Però els entesos hauran comprès que Victoire Ingabire és el darrer objectiu de Paul Kagame, que, amb els seus problemes de salut i el seu aïllament diplomàtic, sumats a la fi de la seva impunitat pels crims contra la humanitat i el dret internacional, sentint la seva fi imminent, no voldria deixar enrere una dona política valenta com Victoire Ingabire. Fins i tot aquest dictador sap que ella té totes les bases per a substituir-lo. Per tant, Paul Kagame voldria convertir-la en la seva «llitera de mort» (kwisasira en kinyarwanda).

Crides i advertiments

Al Govern de la RDC

Per descomptat, en tot conflicte armat, la diplomàcia es basa en les relacions de poder, això és evident. Atès que la relació de forces li és desfavorable, en qualsevol negociació per a posar fi a la guerra que li va ser imposada, ha de cedir en diversos punts per a arribar a un acord. Acord sí, però capitulació no.

Per la pau, el Govern de la RDC ha de lluitar, almenys diplomàticament, per preservar els assoliments aconseguits. Entre aquests assoliments es troba la posició del Consell de Seguretat de l’ONU en la seva resolució 2.773. També hauria d’exigir garanties i un seguiment sobre el terreny.

Perquè, gràcies a les seves intrigues, en les quals és un mestre, Paul Kagame mantindria les seves tropes a la part conquerida de la RDC i continuaria saquejant els recursos minerals i, sobretot, matant els pobles bantús per a crear espai per als tutsis, el seu objectiu últim.

Atès que aquesta retirada constitueix, amb raó, la condició sine qua non perquè la RDC signi aquest acord, la tàctica de Rwanda consisteix en ajornar-la, primer negant la presència de tropes a la RDC i després sembrant la confusió en assimilar algunes unitats del seu exèrcit a la RDC als grups rebels congolesos que defensen els interessos dels tutsis congolesos i altres banyamulengues.

Així, alguns batallons de les Forces Democràtiques de Rwanda (FDR) desplegats a la RDC ja han rebut instruccions de presentar-se com Twirwaneho, Gumino, o simplement com a pertanyents a l’M23 i fins i tot com a Xarxa-Tabara. D’aquesta manera, la RDC i l’ONU ja no tindran tropes ruandeses a les quals assenyalar a la RDC, per la qual cosa la clàusula de «retirada» s’eliminaria automàticament del projecte d’acord.

La qüestió és saber si els negociadors de la RDC han tingut la clarividència de percebre aquesta maniobra per a denunciar-la a temps i, sobretot, si els responsables polítics tindran la força i el valor d’oposar-se a l’abandó d’aquesta condició de «retirada de les tropes ruandeses de la RDC» i, per tant, no signaran cap acord que l’exclogui.

De la mateixa manera, el Govern de la RDC hauria de declarar clarament que «no hi haurà regals per a l’enemic no convidat que torna al seu país». Per tant, l’acord sobre els minerals i altres temes no hauria d’estar vinculat a aquest acord de pau, sinó a l’evolució de les relacions entre els dos Estats veïns.

Als opositors polítics a aquest Govern

Sembla clar que, tant al procés de Washington com al de Doha, la classe política congolesa, és a dir, el Govern legítim del president Tshisekedi i l’oposició política encarnada per diversos partits que operen a la RDC, no només està dividida, sinó que ofereix un espectacle espantós en un moment en què el país i la nació veuen la seva supervivència en greu perill.

El Govern lluita per preservar la integritat territorial de la RDC, evitar la balcanització d’aquest gran país i garantir la seguretat de les poblacions de l’est del país, que porten tres dècades devastades, deixant per a més endavant i per a d’altres ocasions les qüestions internes de «repartiment del poder». Mentrestant, els opositors o oportunistes volen aprofitar aquestes oportunitats (Doha i Washington) per a assegurar-se aquest repartiment del poder que s’integraria en aquest procés i en els probables acords de pau amb l’invasor.

Així, l’expresident Joseph Kabila, després d’unir-se a la rebel·lió creada per Paul Kagame de l’M23/AFD en Goma, va enviar immediatament un emissari a Washington per a aquesta ronda de negociacions, que hauria d’intentar convèncer el mediador estatunidenc que el repartiment del poder, en cas de no derrocar-se el règim triat el 2023, hauria de figurar en l’acord de pau que se signarà amb Rwanda.

De la mateixa manera, els líders religiosos catòlics de la Conferència Episcopal Nacional del Congo (CENCO) i protestants, que són  «els qui fan els reis» a la RDC, han demostrat que no els preocupa la conquesta i annexió de les províncies del Kivu del Nord i del Sud per les tropes d’una potència estrangera, ni la neteja ètnica d’aquestes províncies i la seva repoblació amb poblacions portades per aquesta potència.

Així, s’han desplaçat a Kigali per a rebre les peticions de Paul Kagame, a Goma per a reunir-se amb Corneille Nangaa, el seu antic acòlit en la missa de la Comissió Electoral Nacional Independent (CENI) que van celebrar amb ell, a Doha, a Washington, a Addis Abeba… I pertot arreu per a predicar que era el moment de decretar el repartiment del poder que associaria els seus polítics protegits en cas que fossin derrotats en les eleccions. Però res sobre la integritat del territori, ni sobre la seguretat de la població, ni tan sols sobre el dret a gaudir dels seus béns en les terres dels seus avantpassats. Res!

Per això demanem a aquests polítics congolesos i a aquests líders religiosos que pensin primer en la integritat territorial de la RDC, en la pau i la seguretat de la seva població, abans de pensar en el «repartiment del poder» que sembla ser la seva obsessió.

A la mediació dels Estats Units

Encara que el restabliment de la pau a la regió dels Grans Llacs d’Àfrica i la sobirania del Govern de la RDC no poden posar-se en la mateixa balança que el dret d’Israel a imposar la seva força a Orient Pròxim i Orient Mitjà, el president Trump, que va fer campanya com a «pacificador» per a tornar al poder, hauria de començar almenys per restablir els drets de la RDC i posar la Rwanda de Paul Kagame en el seu lloc per a semblar almenys creïble i coherent en la gestió de la pau mundial com a primera potència mundial. Els africans, i els congolesos en particular, no li demanen que els concedeixi el mateix crèdit que a l’Estat jueu d’Israel, sinó que almenys faci comprendre a Paul Kagame i a la seva camarilla que no són en absolut «jueus d’Àfrica que gaudeixen d’impunitat».

A les instàncies de l’ONU

Encara que sabem que l’ONU és un «artefacte» que no serveix per a res, com la va qualificar en el seu moment el general De Gaulle, i que actualment, a principis del segle XXI, està encara més paralitzada, ja que ni tan sols pot complir les seves missions i es veu obligada a desautoritzar-se a si mateixa, hauria d’aprofitar qualsevol oportunitat per a redimir-se i intentar salvar la seva credibilitat i semblar una mica coherent.

Ningú pot demanar a l’ONU que condemni Israel pels seus bombardejos sobre Gaza i menys encara per la seva agressió contra l’Iran, ja que n’hi ha prou amb un sol veto per a bloquejar qualsevol iniciativa en aquest sentit, quan una proposta d’aquest tipus s’enfrontaria almenys a tres vetos segurs en el Consell de Seguretat.

Però pel que fa al calvari de la República Democràtica del Congo i al sofriment de la seva població oriental, infligit des de fa tres dècades pel dictador Paul Kagame de Rwanda, cal reconèixer que Rwanda no és Israel per a gaudir d’impunitat, eludir qualsevol sanció i burlar-se dels principis de la Carta de les Nacions Unides.

Als països veïns de la República Democràtica del Congo

Els països veïns de la RDC i Rwanda, que són Burundi, Tanzània i Uganda, haurien d’adonar-se que el macabre exercici al qual es dedica Paul Kagame a la RDC des de fa tres dècades –invasió, ocupació militar i saqueig, massacres de la població autòctona, intents de balcanització o annexió dels seus territoris a Rwanda, etc.– podria traslladar-se a aquests països.

El mateix conqueridor Paul Kagame ha declarat i continua declarant que en cadascun d’aquests països hi ha territoris que haurien pertanyut a la «Gran Rwanda» abans de l’època colonial i que, per tant, té el dret i el deure de reconquerir-los. Aquests països, fins i tot aquells que han estat còmplices en les seves aventures bèl·liques, com Uganda, haurien d’adonar-se que aquest somni forassenyat del dictador Paul Kagame constitueix una amenaça per a la seguretat de les seves poblacions a les zones frontereres amb Rwanda i, per tant, han d’adoptar les mesures preventives corresponents.

Pel que fa a Burundi, és pràcticament la seva supervivència com a Estat democràtic i no ètnic el que està en joc, ja que el mateix Paul Kagame jura instaurar a Burundi un règim dictatorial gairebé d’apartheid, el model del seu, en el qual tot el poder, la riquesa i el coneixement pertanyerien a una camarilla.

Als refugiats hutus ruandesos i burundesos a la RDC i a qualsevol lloc on es trobin. Han d’adonar-se que és el seu destí com a éssers humans el que està actualment en joc a través d’aquests múltiples processos, per sobre dels interessos polítics o econòmics. Els qui encara vaguen per la selva de la República Democràtica del Congo han comprès que el compte enrere ha començat des que se’ls va denegar o va retirar l’estatut de refugiats en virtut de la clàusula de «cessació» imposada per Paul Kagame i avalada per l’ACNUR.

Amb la conquesta i ocupació del Kivu del Nord i del Sud per les tropes de Paul Kagame, són víctimes d’una neteja ètnica, un crim contra la humanitat sistemàtic, secundat i recolzat per l’ACNUR. Els qui no són assassinats a l’acte són deportats a Rwanda per a donar pas als protegits de Paul Kagame procedents de tota la regió, que vindran a repoblar el Kivu del Nord i del Sud.

Els altres, que es troben fora de la RDC i que, per tant, escaparan de la neteja ètnica, però no dels assassinats, haurien de dedicar els seus esforços a cridar l’atenció sobre la sort dels més de 250.000 dels seus que encara estan registrats a la RDC i la desaparició dels quals ha començat. Per tant, cal aprofitar totes les oportunitats per a evocar aquesta tragèdia dels refugiats ruandesos, com la Conferència de Brussel·les del 21 de juny de 2025 organitzada per: All For Rwanda (AFR), SOS Réfugiés, Jambo asbl, Fondation Victoire pour la Paix, Réseau International des Femmes pour la Démocratie et la Paix (RIFDP), als qui saludem.

Finalment, als ruandesos en general i a les persones de bona voluntat, després dels últims esdeveniments els demanem que denunciïn aquesta última voluntat del dictador sortint Paul Kagame de que la valenta i heroica Victoire Ingabire el precedeixi en el més enllà, com ell sempre ha desitjat i previst. Cridem, resem, treballem i lluitem… perquè Victoire Ingabire sigui alliberada i mantinguda amb vida i en llibertat, sigui la que sigui la situació del seu perseguidor i escarceller Paul Kagame i el seu règim.

Font: Echos d’Afrique

Foto: L’assessor especial dels Estats Units per a l’Àfrica, Massad Boulos, i  els representants “tècnics” de la RDC i Rwanda a Washington el 18 de juny.

RDC: Cap a un acord de pau amb Rwanda el 27 de juny (africanews, 19.06.2025)