Els petits no som impotents davant la increïble impunitat de la qual gaudeixen “les nostres” elits
En aquesta segona part, així com en la tercera i la quarta, em proposo realitzar una anàlisi més detallada d’aquelles exigències gens fàcils que, si ens atrevíssim a acceptar-les i complir-les, podrien convertir-nos en un veritable instrument d’aquella que, segons la no-violència, és la força més poderosa que puguem imaginar: la Veritat. Le he classificat en quatre blocs, que, en un conjunt entrellaçat, constitueixen un paradigma de certeses, principis i valors superiors que, al meu entendre, serien capaços d’acabar amb la insuportable impunitat dels qui en aquest moment estan arrasant Gaza i l’est de la RD del Congo
He titulat aquests quatre blocs de la manera següent: fermes certeses superiors, lúcid discerniment interior, decidit lliurament absolut i incansable esperança certa. Si alguna cosa hi ha d’utòpic aquí, no és en tals exigències sinó en el fet que continuï esperant que, algun dia, una suficient massa crítica d’éssers humans estigui disposada al sacrifici suprem (tercer tipus d’exigències) de donar voluntàriament la vida pels seus semblants. N’hi hauria prou amb molts menys que els milions que van a la mort en obediència i submissió a dirigents criminals com els de l’OTAN o Ucraïna.
Certament, tals exigències sorgeixen des d’unes concepcions cristianes, com són les meves. Unes concepcions en les quals és central allò de Jesús: és la veritat la que us farà lliures (Joan 8, 32). Però en la meva anàlisi faré servir unes categories no necessàriament cristianes ni necessàriament religioses, sinó unes amb les quals tothom, fins i tot els agnòstics, puguin sentir-s’hi còmodes en aquest moment en el qual la guerra cognitiva s’ha convertit en decisiva per al control de les societats occidentals.
Primer tipus d’exigències: fermes certeses superiors
En el cas del cristianisme, el model és molt clar i conegut: després de les seves trobades amb el Senyor ressuscitat, aquells que covardament l’havien abandonat en l’hora crítica, van patir una transformació tan radical que, a excepció de Judes i Joan, tots ells van passar generosament pel martiri abans del seu retrobament definitiu amb Aquell que un dia els va triar com a amics íntims i testimonis seus. Les certeses que tals trobades van generar en ells eren incommovibles: la certesa que els éssers humans som immortals, la certesa de la presència invisible però permanent del seu Senyor en el seu dia a dia, la certesa del seu amor incondicional, la certesa del seu sobirà poder sobre la Història…
Les certeses dels mestres de la no-violencia
Què passa en el cas dels mestres de la no-violència? La figura del cristià Martin Luther King i el seu decisiu lideratge serien incomprensibles sense les certeses que li van generar l’experiència mística que va viure la nit més dura de la seva vida. He transcrit en altres ocasions el relat que ell mateix en va fer. Va ser una experiència, també profundament transformadora, d’una clara, tranquil·litzadora i enfortidora Presència que li deia: “Pren partit a favor de la justícia, pronuncia’t per la veritat. Déu serà sempre al teu costat”. Pel que fa a la figura de l’hindú mahatma Gandhi, les seves certeses podrem veure-les clarament en la breu cita seva que segueix a continuació.
Les certeses dels agnòstics
A l’extrem oposat, és a dir en el cas dels agnòstics, això és el que vaig escriure a les darreres pàgines del llibre Els cinc principis superiors quan vaig intentar explicar el que és per a mi el cinquè i més sublim d’aquests cinc principis:
“Acabem de veure com per a mahatma Gandhi la veritat i l’amor eren les més poderoses forces de la història; com, a més, tal convicció constituïa per a ell el nucli mateix de la doctrina o moviment de la no-violència; com, finalment, la va elaborar i va practicar com un camí espiritual i alhora com un mètode polític d’acció, mètode en el qual, a més, els mitjans han de ser concordes al fi, ja que considerava que el camí i la meta són una sola cosa. Però per a ell, el més important no era ni l’eficàcia de la nostra solidaritat generosa, que es multiplica en forma d’auxili a milers d’éssers humans concrets (tercer principi superior), ni la revolució que acabi definitivament amb el Sistema pervers que genera tant de patiment (quart principi superior). El més important era per a ell, en definitiva, la fidelitat a la suau veu interior, la ‘ineficaç’ fidelitat a la voluntat de Déu.
‘La veu interior em diu que continuï combatent contra el món sencer encara que em trobi sol. Em diu que no temi aquest món, sinó que avanci portant en mi només el temor de Déu. Alguns pensen que Déu mateix és una creació de la nostra imaginació. Si aquesta visió és correcta, llavors no hi ha res real, i tot és producte de la nostra imaginació. Les coses més reals només són relativament reals. De totes maneres, per a mi la Veu interior és més real que la meva pròpia existència.’
[…]
Els convido a veure a Internet l’impressionant final del darrer discurs de Martin Luther King, la mateixa nit abans del seu assassinat. Considero que les seves darreres paraules públiques (pronunciades abans de caure esfondrat per l’emoció en una butaca pròxima) així com la filmació d’aquesta escena són una joia del patrimoni espiritual de la humanitat. Jo els facilito a continuació la transcripció d’elles, però aquesta escena ha de ser vista. Fa dos mil anys no existia encara la tecnologia que ens hagués permès contemplar en els nostres dies moltes escenes semblants a aquesta de Martin Luther King, escenes en la qual un tal Jesús, aals marges de l’imperi de torn, segur que commovia en el més profund a aquells que pocs anys després lliurarien la seva vida per ell i la seva Bona Notícia. Però sí que podem contemplar l’escena final de la vida d’un altre ser excepcional que, gairebé dos mil·lennis després, va seguir al seu mestre amb el mateix lliurament i generositat amb la qual el van seguir els seus primers deixebles. Aquesta és la joia:
’S’acosten dies difícils. Però ara no m’importa, perquè he estat al cim de la muntanya. No m’importa. Com qualsevol persona, m’agradaria viure una llarga vida. Però això no em preocupa ara. Només vull fer la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès pujar a la muntanya. I he mirat i he vist la Terra Promesa. Pot ser que no hi arribi amb vostès. Però vull que sàpiguen aquesta nit que nosaltres, com a poble, arribarem a la Terra Promesa. Així que aquesta nit sóc feliç, no em preocupa res. No temo cap home! Els meus ulls han vist la glòria de la vinguda del Senyor!’
L’home que apareix en tals imatges, al qual només li importa fer la voluntat de Déu, era en aquell moment la personificació mateixa dels cinc principis superiors. És així com veritablement es recondueix la gran transformació que ja ha començat i amb la qual uns pocs éssers humans, poderosos i immisericordes, pensen portar-nos al que ells consideren un inevitable Nou Ordre Mundial regit per ells mateixos, els seus artífexs; éssers que es consideren investits (al costat de les seves ‘famílies’) d’unes capacitats i atributs ‘superiors’. És una escena gairebé desconeguda, malgrat tractar-se de les darreres paraules d’un dels més importants líders de la història. No interessa al Sistema que aquesta gent han creat, un Sistema que ens bombardeja durant vint-i-quatre hores al dia amb una cultura-escombraries pensada per a idiotitzar ‘les masses’.
Si hagués de cercar el terme equivalent al de fidelitat per a expressar una actitud semblant a aquesta de Martin Luther King (o a la de Jesús davant el procurador Ponç Pilat, o a la de mahatma Gandhi davant l’Imperi britànic) en persones no creients, segurament aquest terme seria el de dignitat. És l’actitud d’aquells que saben que hi ha realitats que són en si mateixes valuoses; que saben que no tot té un preu; que intueixen que hi ha una cosa més gran i més radical que l’anomenada eficàcia; que ‘el que és correcte’, la qual cosa correspon fer, no sempre coincideix amb ‘el que és útil’.
Aquesta capacitat d’escolta d’allò que mahatma Gandhi anomenava’la suau veu interior’ i de discernir el seu missatge és clau per a enfrontar, des de la mirada de Déu i no des de la nostra, una greu qüestió que ha marcat i continuarà marcant no només la credibilitat de les Esglésies davant el món sinó fins i tot, al meu entendre, la seva fidelitat al Crist mort i ressuscitat per ser fidel a la seva missió, aquella missió per la qual va dir a Ponç Pilat que havia vingut a aquest món: ser testimoni de la veritat. Aquesta greu qüestió no és una altra que la del silenci ‘prudent’ davant els genocidis i altres grans crims o, per contra, la denúncia d’ells amb totes les conseqüències.
Finalment vull fer notar que tots dos termes, fidelitat i dignitat, estan estretament relacionats amb allò que se sol anomenar coratge, i que etimològicament ve de la paraula llatina cor: força interior que posseeix una persona per a portar endavant una acció, malgrat tots els impediments; valor que li permet actuar correctament encara que rebi per això descrèdit, deshonor o greus represàlies.
[…]
En les més decisives batalles de la humanitat, aquelles que marcaran per sempre l’evolució mateixa de la nostra espècie, la més profunda clau és la de la dignitat. I ara n’estem lliurant una. Ni el ‘realisme’, ni la ‘prudència’, ni el ‘pragmatisme’ seran efectius en aquesta hora crítica. Només la dignitat ens permetrà alliberar-nos de la ‘tutela dels grans financers i de les regles dels seus ‘mercats’. És una dignitat semblant a la del líder escocès William Wallace cridant amb totes les seves forces, fins amb el seu últim alè, ‘Llibertat!!!’, la que decidirà també ara la victòria. O la d’Ernesto Che Guevara mirant directament ells ulls del seu assassí en els seus últims instants, per citar a alguns éssers humans que van optar per la lluita armada, sortint així de l’àmbit de la no violència a fi d’entrar en un altre de més ampli, el de la dignitat.”
Falses, perilloses i nocives certeses
És indubtable que no totes les certeses són infal·libles. Incloses les del papa, com demostra indubitablement la història. Molts dels dirigents de la “Santa” Inquisició que va cremar a la foguera a molts milers de “heretges”, segur que ho feien en la certesa de ser instruments de Déu. Com creia sant Pau abans que, camí de Damasc, li sortís a l’encontre Aquell que havia ressuscitat feia poc: “Saule no desistia de la seva ràbia, projectant violències i mort contra els deixebles del Senyor. Es va presentar al summe sacerdot i li va demanar poders escrits per a les sinagogues de Damasc, perquè volia detenir els seguidors del Camí que trobés, homes i dones, i portar-los presos a Jerusalem (Fets dels Apòstols 9, 1-2)”.
Ja ho va anunciar Jesús: “Us expulsaran de les sinagogues; però ve l’hora en la qual qualsevol que us mati pensarà que així rendeix un servei a Déu (Joan 16, 2)”. També des de l’ateisme militant la història ha conegut reiteradament, fins i tot molt més recentment, una ràbia semblant a la de Saule. Només durant la Guerra Civil Espanyola, es calcula que van ser assassinats uns 6.832 membres del clergat catòlic, incloent-hi sacerdots, religiosos i religioses. La gran majoria d’aquests crims van tenir lloc a la zona republicana durant el període conegut com el Terror Roig. Tot i que les forces franquistes també van realitzar algunes execucions de clergues no addictes a “els nacionals”.
Però, sense arribar a tals extrems sanguinaris, existeixen certeses subjectives que poden fer molt de mal a la veritat i als pobles. És el que des de ja fa uns quants anys vinc observant en molts espirituals que, absolutament encegats per la propaganda que regna a Occident però pretenent treballar per la Pau, contribueixen en la seva pròpia mesura a blanquejar els crims de l’OTAN a Ucraïna des del 2014. Vaig intentar explicar-ho ja a l’inici mateix de l’agressió “no provocada” de Rússia: “Preguntes a tantes persones bones que volen secundar i ajudar Ucraïna”. Però els espirituals solen ser encara més autoafirmats i tossuts que la gent “ordinària”, ja que molt sovint se senten habitar en un nivell “superior”.
Manipulant els textos bíblics i els de Gandhi per a “ajudar” “els bons”
Des dels seus paradigmes “superiors” solen manipular textos com els bíblics o els de mahatma Gandhi, seleccionant al seu gust tot allò que creuen que encaixa en tals paradigmes “superiors” i descartant el que no els encaixa. Tanmateix, el primer que em va ensenyar el meu professor de teologia bíblica és que el major error comès, durant massa segles, en aquesta disciplina va ser el d’enfrontar-se a les escriptures des d’un paradigma teològic previ i dedicar-se a cercar en elles tot allò i només allò que confirmava o estava en línia amb tal paradigma previ.
Em sembla mentida que encara avui, des de les espiritualitats orientals introduïdes a Occident, es continuï caient en un error tan vell i ja superat en els estudis teològics: utilitzar i interpretar tendenciosament i arbitrària (en funció d’un paradigma espiritual suposadament superior) no només les Sagrades Escriptures cristianes, sinó també els textos de mestres com el mahatma Gandhi. Tot això ve al cas perquè, en aquests mateixos dies, de nou m’ha sorprès que, des d’un grup que practica una determinada espiritualitat oriental, per a promocionar un concert solidari a favor de les víctimes de la guerra d’Ucraïna s’utilitzi el següent text del mahatma: “ La veritat és totalment interior. No hi ha necessitat de cercar-la fora ni de voler trobar-la lluitant amb violència amb enemics exteriors”. Com es pot ser tan tendenciós i ignorant en la interpretació del pensament del mahatma?
Un concert solidari, per cert, només a favor de les víctimes ucraïneses, les víctimes “bones”. No deixa de sorprendre’m que els qui diuen practicar una espiritualitat “superior” encara segueixin tan perduts en mentides que han causat milions de víctimes mortals. Que segueixin tan perduts quan ja fins i tot altíssims càrrecs militars de l’OTAN, com el general Harald Kujat, que va ser el cap màxim de l’Exèrcit Alemany, destapen les grans mentides sobre la guerra a Ucraïna, mentides que comencen per responsabilitzar Rússia, els dolents, d’una agressió “no provocada”.
Com es pot ser tan maldestre, caient en la utilització, en bona part deshonesta, del missatge d’aquell que va fer enormes esforços per a entendre la situació econòmica, social i política del seu poble: incomptables viatges en vagons de tren de tercera classe, incomptables trobades amb els vilatans que li explicaven les injustícies que patien, etc.? D’on extreuen aquest text? De quin context l’han arrencat? Per què aquest estrany i forçat dilema entre dos extrems, el de la cerca de la veritat només interior i del recurs a la violència, com si no hi hagués cap punt intermedi? Qui l’hagi utilitzat per a la promoció del concert encara no sap que un veritable mestre ensenya de manera personalitzada i que, per tant, en un mateix dia pot dir una cosa a un deixeble i poc després la contrària a un altre?
Més encara, el veritable mestre ensenya, com afirmava l’extraordinari mestre Eno (Huineng), el veritable fundador del Zen a la Xina, sempre pels oposats. És a dir, ensenya en funció de si el deixeble tendeix o s’excedeix, per exemple, en la interiorització o, per contra, en l’activisme exterior. Per tant, jo afirmo que no és veritat que el mahatma pogués afirmar avui, quan l’Imperi de la Mentida idiotitza els nostres (com la propaganda nazi va idiotitzar i va portar els alemanys a la catàstrofe), que la veritat és totalment interior i que no hi ha cap necessitat de dedicar temps i esforços a entendre les claus geopolítiques d’aquesta perillosíssima situació en la qual es troba la humanitat.
El qui afirmi tal cosa, només és per a mi un més d’aquells guies cecs que guien altres cecs fins a caure tots en el desastre (Mateu 15, 14). Guies cecs que colen el mosquit i s’empassen el camell (Mateu 23, 24), que regulen estrictament les posicions corporals correctes per a una bona meditació, però col·laboren inconscientment i passiva amb l’Imperi de la Mentida que està portant la humanitat cap a l’Harmagedon. “Ai de vosaltres, […] abandoneu les coses més fonamentals de la Llei: la justicia, la misericordia y la fidelitat ! (Mateo 23, 23)” De què ens serveixen tantes teories espirituals si estem cecs per a veure la realitat, l’enorme crisi mundial, que tenim davant?
En tot cas, una cosa és certa: aquesta greu deficiència de discerniment en unes qüestions tan transcendentals, qüestions que provoquen sofriments incalculables a milions d’éssers humans, fa absolutament necessari i prioritari tal discerniment. És per això que li dedicaré la següent part, la tercera, d’aquest extens article.
Foto: El Dr. Martin Luther King, Jr. al costat d’un retrat de Mahatma Gandhi a la seva oficina el 1966. (Arxiu fotogràfic de Bob Fitch, Departament de Col·leccions Especials, Biblioteques de la Universitat de Stanford).