La crisi siriana és un clar exemple de doble joc i hipocresia polítiques. Tot i que el Consell de Seguretat va adoptar –per unanimitat– dues resolucions, una contra el finançament d’al-Qaida i l’Emirat Islàmic i una altra a favor de la pau a Síria, la guerra segueix el seu curs… gràcies al finançament de diversos membres d’aquest mateix Consell de Seguretat. Són incapaços els governants d’aconseguir que les seves administracions obeeixin? És una forma d’incompetència política de governants que ja no saben què fer? O serà més aviat una voluntat maquiavèl·lica de prosseguir la guerra sense dir-ho?
El secretari d’Estat nord-americà John Kerry ha viatjat recentment a Moscou per conversar sobre la crisi siriana amb el seu homòleg rus Serguei Lavrov i amb el president Vladímir Putin. Els periodistes han pogut observar les apretades de mans així com els somriures i rialles caloroses entre Kerry i el seu homòleg rus. Kerry ha declarat que el president sirià Baixar al-Assad no haurà de dimitir immediatament i que els Estats Units no estan intentant aïllar Rússia. Quina bona notícia i quina agradable sorpresa per als russos! El xou de Moscou ha donat la impressió d’un veritable èxit. Kerry ha passejat pel carrer Stariy Arbat, on s’ha trobat amb transeünts russos somrients i ha comprat souvenirs per al seu retorn a casa.
En els següents dies, el Consell de Seguretat de l’ONU ha adoptat una resolució que exhorta a l’alto el foc i la negociació. Periodistes russos i occidentals ara diuen igualment que hi ha una esperança per evitar que el pitjor arribi a succeir a Síria. I és possible que vostès ho sàpiguen, si els Estats Units volen un alto el foc és perquè els seus aliats «gihadistes moderats» estan sent derrotats per l’exèrcit sirià, que gaudeix del suport de l’aviació russa.
Pot aquest optimisme garantir una pau a Síria? És difícil imaginar de quina manera.
Kerry dirà el que vulgui a Moscou, però quan arriba a Washington canvia de cançó, o són els seus col·legues que ho fan. El seu cap, el president Obama, ha repetit que «al-Àssad se n’ha d’anar» només uns dies després del retorn de Kerry a casa. I després ha aparegut l’estranya història publicada per Seymour M. Hersh, el periodista estatunidenc especialista en revelar escàndols, que afirma que no tots els membres del govern [estatunidenc] es troben en estat de mort cerebral [1], notable descobriment quan veiem la política exterior dels Estats Units. Diversos alts oficials de les forces armades estatunidenques, entre els quals es trobava ni més ni menys que el llavors cap de l’Estat Major Conjunt, el general Martin Dempsey, estaven en efecte enviant –de manera indirecta i molt secreta– informació militar al govern sirià per ajudar a combatre l’Emirat Islàmic, al-Qaida i les forces gihadistes aliades que operen a Síria. Simultàniament, la CIA, amb el suport d’Obama, enviava armes per aquí i per allà per ajudar els gihadistes a derrocar el govern d’al-Àssad.
El general Dempsey va sortir del càrrec el setembre de 2015 i va ser reemplaçat pel general Joseph Dunford, un veritable russòfob, que veu Rússia com una «amenaça existencial» per als Estats Units. Aquest és el tipus de resposta clàssica de Washington: l’agressor acusa la seva víctima d’agressió premeditada. El 22 de desembre, Estats Units va colpejar Rússia amb l’adopció de noves sancions injustificades. El pretext segueix sent el mateix: l’«agressió» russa a Ucraïna.
Una nova provocació estatunidenca, estaran pensant vostès, mentre que Rússia busca una solució pacífica per a la guerra a Síria. El govern rus adopta una posició sensible. Però, hi ha una possibilitat real de pau negociada en les actuals circumstàncies?
Si la guerra a Síria fos una simple guerra civil, com diuen sovint els mitjans de premsa, seria possible estimular els bel·ligerants a vestir-se de tratge i corbata i asseure’s a negociar una solució. Malauradament, la guerra a Síria no és una guerra civil. És més aviat una guerra d’agressió a través d’intermediaris dirigida pels Estats Units, el Regne Unit i França (fins al moment de la massacre perpetrada a París el novembre de 2015), guerra d’agressió que Turquia, Aràbia Saudita, Qatar, Jordània i l’Estat d’apartheid d’Israel s’entesten a prosseguir.
Turquia exerceix en aquesta guerra un paper brut, diabòlic. Subministra, a través de les seves fronteres amb Síria, armes i municions destinades a l’Emirat Islàmic. En sentit oposat a aquestes armes i municions viatja el petroli que l’Emirat Islàmic roba a Síria, que es ven a baix preu per generar guanys que els gihadistes utilitzen en la seva guerra contra al-Àssad. S’estima que l’Emirat Islàmic obté mensualment 40 milions de dòlars gràcies a l’exportació d’aquest petroli (estimació anterior a la intervenció russa), però això és una fotesa en relació amb els diners que els gihadistes necessiten per la seva guerra contra Síria.
En realitat es necessiten molts més milions de dòlars. Aràbia Saudita i Qatar són importants proveïdors i finançadors del moviment gihadista salafista. Jordània permet l’entrenament de gihadistes al seu territori i autoritza el pas cap a Síria a través de les seves fronteres. Israel també els dóna suport al Golan ocupat, prestant fins i tot atenció mèdica als gihadistes ferits [2].
Una coalició de països –quatre d’ells són fins i tot membres de l’OTAN– està lliurant una guerra d’agressió contra Síria. Davant d’aquest grup d’enemics, el govern i l’Exèrcit Àrab Sirià, desplegant un notable mestratge en matèria de guerra, han aconseguit resistir durant més de 4 anys. El president al-Àssad ha demostrat el seu coratge i tenacitat, així com les seves qualitats com a líder, rebutjant les pressions per obligar-lo a dimitir i mantenint-se present a Damasc, compartint així el perill que corren tots els sirians amb el simple fet de viure al seu país. No hi ha dubtes que Obama voldria desfer-se d’al-Àssad abans de parlar d’eleccions a Síria, eleccions que al-Àssad guanyaria gairebé amb seguretat.
A Moscou, l’agència Sputnik va estimar que a Síria hi ha probablement no menys de 70.000 gihadistes estrangers. Aquests combatents semblen majoritàriament molt motivats, àmpliament aprovisionats amb armes pels Estats Units i profundament implantats en diferents llocs de Síria. Des de l’inici de la intervenció russa del costat del govern sirià, s’han assolit progressos pel que fa a treure els gihadistes de llocs que controlaven. Però la guerra no estarà a prop d’acabar-se mentre es mantinguin obertes les vies d’aprovisionament a través de Turquia, Iraq, Jordània, Israel i fins i tot el Líban.
El paper de Turquia és particularment perillós. És un país membre de l’OTAN i està utilitzant la seva posició privilegiada per cometre actes d’agressió, simultàniament contra l’Iraq i contra Síria. Turquia va abatre un avió rus en una acció premeditada, segurament amb el consentiment tàcit dels Estats Units, i després va córrer a amagar-se sota les faldilles de l’OTAN [3]. Tot indica que el govern turc volia sabotejar la nova tendència a la cooperació d’Europa amb Rússia en la lluita contra l’Emirat Islàmic, o provocar una guerra entre l’OTAN i Rússia, per molt absurd que això pugui semblar. Els altres membres de l’OTAN (com Estats Units, França i el Regne Unit) també han estat profundament implicats en aquesta guerra per intermediaris en contra de Síria. En efecte, després de la destrucció de Líbia, s’ha sabut que avions de l’OTAN van ser utilitzats en secret per transportar gihadistes i armes provinents de Líbia cap als fronts de l’Orient Mitjà. Els membres de l’OTAN són, en efecte, aliats de l’Emirat Islàmic i al-Qaida en la lluita contra el govern sirià.
Per estar tranquils, Estats Units i els seus vassalls europeus han tractat d’emmascarar els seus vincles amb la guerra gihadista a Síria iniciant falses incursions aèries contra objectius de l’Emirat Islàmic, bombardejant de vegades uns quants buldòzers aquí i allà i provocant explosions a la sorra perquè tots les vegin. La intervenció russa va treure a la llum el doble joc dels Estats Units i va invertir la correlació de forces militars a Síria. Però, en aquest moment, la força aèria estatunidenca adverteix als conductors dels camions-cisterna dels gihadistes abans de bombardejar, o simplement es nega a bombardejar aquests vehicles –que transporten el petroli robat per l’Emirat Islàmic– al·legant que són propietat privada. Quan s’ha vist, des de la Segona Guerra Mundial, als Estats Units vacil·lar a bombardejar objectius civils? Podem imaginar que Obama i la CIA, en veure’s atrapats amb les mans a la massa a Síria, estan furiosos contra Putin, que els ha desemmascarat davant de tots. Però el govern rus ha ofert als Estats Units una «porta de sortida» a proposar una àmplia aliança anti-gihadista i negociacions de pau per resoldre el conflicte.
La pau és una idea meravellosa i constitueix la porta de sortida ideal per a Washington. És un gest pràctic. Però, com s’ho farà el ministre rus d’Exteriors Serguei Lavrov perquè Aràbia Saudita, Turquia, Qatar, Jordània i Israel –sense entrar a esmentar els propis Estats Units i el Regne Unit– cessin el seu suport al moviment gihadista a l’Iraq i a Síria? Parlar d’una aliança impossible és com ficar un peu en un niu de serps amb l’esperança que no mosseguin. Són realistes tals esperances? «Potser, però això no és diplomàcia». Lavrov podrà dir: «Almenys, nosaltres vam fer l’esforç.» Per ser diplomàtic rus en aquest moment es necessiten infinita paciència i talents d’actor.
Rússia està tractant amb gran delicadesa de portar els Estats Units a posar fi al seu suport als «gihadistes moderats». La realitat és que no hi ha tals moderats. Com tampoc existeix l’anomenat Exèrcit Sirià Lliure (ELS). Així que els gihadistes decapiten uns quants infeliços, els voluntaris de l’ELS surten corrent horroritzats i deixant el seu armament en mans de l’Emirat Islàmic, o es mofen de l’estupidesa dels infidels i es passen amb les seves armes al bàndol dels gihadistes.
Fins i tot si Rússia obtingués compromisos veritables de part d’Estats Units, cosa que fins ara no sembla gens segura, què fer amb Turquia, Aràbia Saudita i els països del Golf? I què fer amb els gihadistes estrangers a Síria? S’estimularà els terroristes i criminals de guerra a tornar als 40 països d’on provenen per incrementar-hi la violència? I què fer amb els gihadistes sirians, encara que no disposem de cap font d’informació sobre el seu nombre? Seran autoritzats a quedar en llibertat, o pitjor encara, han de ser reconeguts com «oposició siriana legítima»?
Una coalició anti-gihadista de voluntaris hauria de treballar molt dur per acabar amb l’Emirat Islàmic i els seus aliats. Però la coalició de serps que Rússia està tractant de fer evolucionar es compon de padrins de l’Emirat Islàmic. Com pot funcionar això? Alguns temen que la Coalició de Voluntaris, amb la possible excepció de França, no hagi renunciat en realitat a recolzar l’Emirat Islàmic, tot i que diguin el contrari. Estats Units segueix sent el culpable en cap que segueix aplicant les seves perilloses polítiques de doble joc: «Els 4 punts fonamentals de la política d’Obama a Síria es mantenen intactes fins al dia d’avui», escriu Seymour Hersh. I cita:
– La insistència pel que fa a la partença d’al-Àssad.
– L’afirmació que una àmplia coalició contra l’EI (Estat Islàmic) és impossible.
– El mite que Turquia és un aliat ferm en la guerra contra el terrorisme.
– El mite que realment existeix una oposició moderada a la qual Estats Units hauria de donar suport.
Una política basada en falses promeses condueix inevitablement a un fracàs. La política d’Obama no és l’excepció. Al-Àssad és un valent líder de la resistència siriana contra la invasió gihadista. L’única coalició possible contra l’Emirat Islàmic, al-Qaida i els seus satèl·lits és amb al-Àssad i Rússia. Turquia és un perillós provocador que està jugant amb llumins enmig de barrils de pólvora, tractant d’arrossegar l’OTAN cap a una aliança més profunda amb l’Emirat Islàmic, o fins i tot a una guerra contra Rússia. I per acabar, a Síria no hi ha forces gihadistes «moderades». L’Exèrcit Sirià Lliure (ELS) no existeix en absolut i els suposats «moderats» no són menys assassins que els seus aliats de l’Emirat Islàmic.
No podem retreure als russos que intentin organitzar una aliança anti-gihadista a Síria. Però els seus potencials aliats, potser amb excepció d’una França suposadament penedida, són tots un niu de serps a la sorra. I Obama, el premi Nobel de la Pau, és la serp principal.
«S’adonen vostès del que han fet?», preguntava Putin el setembre des de la tribuna de l’ONU. Sembla que no, encara no se n’adonen, encara que diguin el contrari. Però, com ja sabem, no hi ha pitjors cecs que els qui no volen veure.
[1] «De militaire à militaire», per Seymour M. Hersh, London Review of Books (Regne Unit), Réseau Voltaire, 18 de gener de 2016.
[2] «Más de 500 yihadistas reciben atención médica en el Ziv Medical Centre de Israel», Red Voltaire, 23 de novembre de 2015.
[3] «Los registros de los radares sobre el ataque turco contra el avión ruso», per Valentin Vasilescu; «¿Por qué derribó Turquía el Sukhoi-24 ruso?», per Thierry Meyssan, Red Voltaire, 29 i 30 de novembre de 2015.