Entre missions de l’ONU i acords bilaterals, més de 5.000 soldats ruandesos actuen a la República Centreafricana sota un doble mandat opac. A la vigília de la renovació del mandat de la MINUSCA, el Consell de Seguretat ha de decidir: manteniment de la pau o manteniment de la influència?
Una reunió decisiva al Consell de Seguretat
El 29 d’octubre de 2025, el Consell de Seguretat de l’ONU es va reunir per a examinar la situació a la República Centreafricana i el destí de la Missió Multidimensional Integrada d’Estabilització de les Nacions Unides a la República Centreafricana (MINUSCA).
La seva cap, la diplomàtica ruandesa Valentine Rugwabiza, va advocar pel manteniment íntegre del personal de la missió, mentre que s’està estudiant un pla per a reduir-lo en un terç.
En un context de retallades pressupostàries imposades pels Estats Units al sistema de les Nacions Unides, diversos països membres es pregunten si és pertinent renovar aquesta costosa missió. La votació sobre el mandat de la MINUSCA està prevista per al mes de novembre.
Però darrere d’aquest debat pressupostari s’hi amaga una qüestió molt més profunda: la confusió de rols i interessos en els desplegaments militars de l’ONU, en particular els de Rwanda, liderada per Paul Kagame.
Rwanda, inesperat campió del manteniment de la pau
Des de fa una dècada, Rwanda s’ha imposat com un dels principals proveïdors de tropes de l’ONU, només per darrere de l’Índia, Egipte i Bangladesh.
Cada any, més de 10.000 soldats ruandesos es despleguen sota la bandera blava de les Nacions Unides a la República Centreafricana, Sudan, Sudan del Sud, Moçambic, Mali i Costa d’Ivori.
A primera vista, aquest petit país de l’Àfrica Central sembla ser un model de contribució internacional. Però darrere d’aquesta imatge afalagadora s’hi amaga una realitat més pragmàtica: Kigali ha trobat en les missions de l’ONU una solució als seus propis reptes interns.
Un exèrcit massa gran per a un país petit
Rwanda, amb els seus 12 milions d’habitants, compta amb un exèrcit estimat de prop de 150.000 homes, més que l’exèrcit de terra francès, que tanmateix prové d’un país de 68 milions d’habitants.
Aquest exèrcit, en gran part monoètnic, representa una càrrega logística i financera considerable per a Kigali.
Per a Paul Kagame, enviar les seves tropes a l’estranger és, per tant, una estratègia amb un triple benefici: mantenir ocupat un exèrcit sobredimensionat i evitar tensions internes; fer que tercers (l’ONU o socis bilaterals) financin el seu manteniment i equipament; i reforçar la seva influència regional, sota el pretext d’intervencions legítimes i humanitàries.
La República Centreafricana, laboratori d’una confusió inquietant
El cas centreafricà il·lustra millor que cap altre aquesta ambigüitat.
Actualment, més de 5.000 militars ruandesos són presents al país: uns 2.000 desplegats sota el mandat de la MINUSCA i uns altres 3000 operant en el marc d’un acord bilateral entre Bangui i Kigali.
Quin és el problema? Tots aquests soldats, depenguin o no de l’ONU, estan equipats i remunerats per les Nacions Unides, la qual cosa difumina la frontera entre les forces internacionals i les forces ruandeses que actuen en interès nacional.
Una cap de missió ruandesa… i jutge i part
Aquesta confusió es veu accentuada pel fet que la cap de la MINUSCA, Valentine Rugwabiza, és ella mateixa ruandesa.
Proposada i recolzada per Kigali, es troba al capdavant d’una missió que inclou tant cascos blaus ruandesos, oficialment sota el seu comandament a l’ONU, com un contingent bilateral ruandès, dirigit per un oficial… que també és el seu assessor militar.
En altres paraules, el comandament operatiu i el comandament bilateral es confonen.
Una situació única en la història de les operacions de pau de l’ONU i una important font de conflicte d’interessos.
Quan l’ONU perd la seva neutralitat
Sobre el terreny, aquesta doble presència ruandesa crea una confusió total entre la població local i els observadors internacionals.
Els centreafricans, sovint incapaços de distingir entre les tropes «de l’ONU» i les tropes «bilaterals», es pregunten: en nom de qui actuen realment aquests soldats?
I cosa que és encara més greu, la neutralitat de l’ONU es veu compromesa.
Com pot una missió que se suposa que representa la comunitat internacional estar dirigida per una representant d’un Estat les tropes del qual actuen paral·lelament segons els seus propis acords i interessos?
Aquesta situació soscava la credibilitat del manteniment de la pau en el seu conjunt i alimenta les crítiques contra un sistema de l’ONU considerat complaent amb certs règims autoritaris.
Les veus que s’alcen per a demanar comptes
Davant aquest garbuix, és urgent que els actors regionals i internacionals demanin al Consell de Seguretat que actuï abans de la renovació del mandat de la MINUSCA.
L’oposició ruandesa i centreafricana, les ONG de defensa dels drets humans i alguns Estats veïns (en particular la República Democràtica del Congo, Congo-Brazzaville, Txad i Camerun) haurien d’exigir un aclariment urgent.
Hi ha tres preguntes que es repeteixen amb insistència: quina és la naturalesa exacta del desplegament ruandès a la República Centreafricana?, quina és la responsabilitat del Departament de Manteniment de la Pau de l’ONU en aquesta confusió? i quin paper exerceix la Sra. Rugwabiza al capdavant d’una missió que dirigeix i al mateix temps representa un país directament implicat?
Opcions sobre la taula
Es poden posar sobre la taula diverses propostes: posar fi a la MINUSCA en la seva configuració actual per a recrear una nova estructura més clara i independent, o bé reduir dràsticament el personal, començant per la retirada progressiva de les tropes ruandeses a partir de gener de 2026 per a restablir la confiança i la neutralitat de la missió.
Una cosa és segura: l’statu quo ja no és sostenible. Mentre la MINUSCA estigui dirigida per una ciutadana ruandesa i recolzada per tropes del mateix país, la seva credibilitat continuarà estant tacada.
Conclusió: la pau no pot estar sota influència
La qüestió que es planteja ara al Consell de Seguretat transcendeix el marc centreafricà: afecta el crèdit moral i polític de les Nacions Unides.
En tolerar aquests solapaments d’interessos i incoherències estructurals, l’ONU corre el risc de deslegitimar la seva missió fonamental: mantenir la pau de manera imparcial i independent.
El cas ruandès a la República Centreafricana s’ha convertit en el símbol d’una deriva: la d’una organització internacional que, per manca de vigilància, permet que els seus instruments es desviïn en benefici d’agendes nacionals.
Perquè la pau continuï tenint sentit, no pot estar sota tutela ni ser variable.
Font: Echos d’Afrique
Foto: Valentine Rugwabiza, cap de la MINUSCA
República Centreafricana: quan els cascos blaus es converteixen en el braç armat de Kigali (Africa Flashes, 02.11.2025)