Quan va arribar el Brexit i va començar a entorpir els plans dels grans financers-“filantrops”, aquests havien ja aconseguit una Unió Europea en què el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea i l’Eurogrup havien segrestat (complint l’antic mite grec) l’Europa de la democràcia i dels pobles. Els alts funcionaris d’aquests organismes anaven ja implementant dia a dia el projecte totalitari dels seus veritables caps. Aquests líders globalistes eren els senyors de la moneda. Aquells que durant moltes dècades, segles fins i tot, van anar construint calladament les bases d’un Govern Mundial en què els estats-nació i la democràcia parlamentària cedirien el seu lloc a una elit intel·lectual i econòmica que, driblant la massa ignorant, conduiria el món cap a un nou ordre.

A partir dels inicis del segle XX, aquesta reduïdíssima elit havia anat aconseguint a Occident una enorme concentració de poder. Però, com al mateix temps havien aconseguit que aquesta concentració no fos evident per a la gran massa, semblant estat de coses resultava incomprensible per al ciutadà comú d’aquella època. I, no obstant això, els membres de tan poderosa elit eren espècimens tan primitius que ni tan sols s’interessaven pels principis superiors que regeixen l’evolució de l’Univers i de la nostra espècie cap a una consciència, una empatia i una plenitud cada vegada més profundes. No els importaven res els cinc principis superiors, que avui sabem que van ser sempre la veritable llum i guia de la nostra espècie. Principis als que ara, en la nostra actual civilització, intentem configurar les nostres vides cada dia més fidelment.

Tal elit estava tan poc evolucionada que ni tenien consciència del segon dels cinc principis superiors: res és permanent; “tot canvia” (com cantava Mercedes Sosa, encara que, captant perfectament l’altra cara d’aquest segon principi, afegia: “però no canvia el meu amor per més lluny que em trobi, ni el record ni el dolor del meu poble i de la meva gent”); fins i tot les majors seguretats humanes es poden esfondrar en qüestió de minuts… La gent d’aquella elit es creien capaços de controlar la humanitat i d’aconseguir que se sotmetés al projecte de Govern Global que ells havien projectat. Però alguna cosa els va fallar.

Havien arribat a aconseguir en el vell món una Gran Aliança dependent del seu Centre de Decisió d’ultramar. Havien aconseguit infiltrar i controlar els moviments i partits de l’anomenada esquerra oficial. Una suposada esquerra que hagués hagut d’enfrontar-se a tan totalitari projecte. I controlaven també, per descomptat, els grans mitjans considerats progressistes, així com les grans ONG de drets humans. Durant massa dècades d’obscurantisme, modelar l’opinió progressista a través de tals partits, moviments, mitjans i organitzacions va ser la clau principal per a l’avenç d’aquest projecte totalitari.

Certs col·lectius havien comprès el que estava succeint. Fins i tot els qui, ja als anys seixanta del segle XX, eren activistes a favor d’un internacionalisme sense guerres van començar a prendre consciència que els senyors de la moneda s’havien apoderat d’aquest internacionalisme, l’havien convertit en una “noble” bandera per a la dominació global i estaven criminalitzant sistemàticament aquells lúcids nacionalistes que es resistien a la seva globalització inhumana. Però a Occident aquells col·lectius eren massa reduïts i la seva veu, gairebé silenciada, no era tinguda en compte. Eren compulsivament catalogats de comunistes, pacifistes utòpics, radicals antisistema i altres coses per l’estil.

No obstant això, va entrar en joc, per una via no imaginada, el factor sorpresa: en el brou de cultiu de la indignació creada per l’anomenada austeritat, per les retallades, per les creixents diferències entre una reduïda elit i les classes més desfavorides, per la manca de treball i l’arribada d’estrangers… alguns col·lectius xenòfobs van tombar la balança del costat del Brexit. Certament, per a aquella gent ben informada que era conscient que la creixent concentració del capital i del poder era (com havia afirmat el gran savi Albert Einstein) “la veritable font del mal”, tals col·lectius (tan insensibles al patiment dels refugiats sirians i d’altres nacionalitats, tan mancats d’empatia cap a tants emigrants) no eren els millors companys de camí.

No eren sens dubte uns veritables aliats aquests desconeixedors (igual que l’elit del poder global) del primer dels cinc principis superiors: tots i tot estem profundament interrelacionats i som estretament interdependents. Però el fet és que van decantar la balança a favor dels qui, amb tota raó, desconfiaven de l’establishment i es van rebel·lar contra ell. Un establishment que amb tots els seus experts, mentides i grans manipulacions financeres acumulava cada vegada més poder, mentre paral·lelament s’empobria cada vegada més la resta dels mortals.

En tots aquells històrics esdeveniments el més greu va ser la responsabilitat dels senyors de la moneda: eren ells el qui, amb el seu projecte de dominació mundial, van arrasar un país rere l’altre i van generar una enorme massa de desenes de milions de refugiats. I a més a més no eren només grans criminals sinó uns hipòcrites moralment malalts, uns cínics molt més perillosos que aquells nacionalistes excloents que van demanar el vot per al Brexit. El fet és que aquell Brexit va ser el punt d’inflexió a partir del qual van arribar tots els altres esdeveniments històrics alliberadors, que ja coneixeu, que van invertir aquell procés de concentració del capital i del poder que les grans famílies financeres, violant greument la Constitució estatunidenca, havien iniciat el Nadal de 1913 amb la creació de la Reserva Federal, un poderós banc central de propietat privada.

D’altra banda, en l’opció pel Brexit no hi va estar tampoc absent el rebuig del bel·licisme, ruïnós i inacabable, en què havia caigut Europa en el seu seguidisme d’Estats Units. El mateix líder de Partit Laborista, Jeremy Corbyn, a qui es va acusar d’ambigüitat davant del Brexit, havia estat, al costat d’uns altres gairebé 140 diputats laboristes, un enèrgic opositor a l’agressió a l’Iraq decidida pel seu cap, Toni Blair. De fet, en una curiosa sincronia, en aquells mateixos dies del Brexit es va produir al Regne Unit un altre esdeveniment que tenia a veure amb crims perpetrats no en l’àmbit econòmic sinó en el bèl·lic: l’Informe Chilcot sobre el paper de la Gran Bretanya a la guerra de l’Iraq va fer possible que les famílies dels britànics morts a la guerra consideressin que l’extens document servia de base per processar l’antic cap del Govern. Es tractava, igual que el Brexit, d’un esdeveniment històric.

No era la primera vegada que s’intentava un procés contra algú del bàndol dels vencedors, però l’acusat sí que era per primera vegada un líder polític d’un important país occidental. Feia gairebé una dècada que a l’Audiència Nacional d’Espanya el jutge Fernando Andreu Merelles havia imputat el president ruandès Paul Kagame i els quaranta membres rellevants del seu partit (el vencedor Front Patriòtic Ruandès) pels més greus crims contemplats en el dret internacional. Però els espanyols assassinats a Rwanda i Zaire (actual Congo) per ordre de Paul Kagame havien estat tan sols una desena. I a més es tractava de missioners i cooperants que treballaven voluntàriament en aquella regió.

Tot això, unit a la manca de consciència per part de la societat espanyola de la gravetat i magnitud (milions de víctimes) del que s’ha jutjat a l’Audiència Nacional, va fer possible que el PP i el PSOE desactivessin amb la més indecent impunitat la jurisdicció universal , en la qual Espanya havia estat l’avantguarda en el món. Per contra, els britànics morts en l’agressió il·legal, il·legítima i criminal de l’Iraq decidida per Toni Blair (assessor, per cert, del criminal de masses Paul Kagame i magníficament remunerat per ell) havien estat 179. I per als seus familiars, de la mateixa manera que per al poble de l’Iraq, l’Informe Chilcot, amb el seu tècnic i asèptic llenguatge, no era un voluminós dossier sinó la sang mateixa i el patiment mateix (inimaginables des dels luxosos despatxos de la gent de l’establishment) dels seus éssers estimats.