Després del fracàs de la investidura de Sánchez, el panorama polític espanyol és desolador. Dos mesos perduts i, a partir d’ara, uns altres dos mesos per intentar reconstruir els ponts trencats en les dues sessions d’investidura. O ens abocam a unes altres eleccions el mes de juny, de resultat encara més incert. I torna a començar. Si finalment s’aconsegueix formar govern, haurà costat el temps d’un embaràs.  

Com s’ha arribat a aquesta situació? El que crida més l’atenció del debat polític espanyol són les altes dosis de testosterona dels protagonistes. I no només dels representants polítics, que s’han convertit en titelles d’una tropa de mal anomenats periodistes, que han fet de les tertúlies el seu modus vivendi, que exciten els oients i els espectadors en una mena de circ en què han convertit el debat polític. Els crits, les desqualificacions i els insults han substituït els arguments. Té raó qui més crida, qui interromp més l’adversari, qui dispara la cita més ocurrent. I el Parlament només és un reflex de la fauna televisiva que excita les masses. Aquest és el mèrit dels propietaris dels grans mitjans de comunicació: en un moment en què la societat s’interessava per la política, cansada de patir les conseqüències de males decisions polítiques, han substituït la informació i el debat polític per la pornografia política. Tot és superficial, banal i dogmàtic.

Un dels reptes més importants que té Espanya, a més de la necessitat d’eradicar la corrupció i de canviar el model econòmic —conseqüència, en part, de la corrupció—, és resoldre la situació de Catalunya. El principal motor econòmic espanyol, que lidera les exportacions, ha encetat un procés d’emancipació d’Espanya. Els independentistes tenen majoria absoluta al Parlament català i una amplíssima majoria de ciutadans de Catalunya és partidària de la celebració d’un referèndum. Doncs bé, aquest “problema” no ha existit en el debat d’investidura. Més enllà de confirmar el seu compromís amb la unitat d’Espanya, els portaveus de PP, PSOE i Ciudadanos no han fet cap esment de com pensen solucionar la situació creada a Catalunya.

I, encara més, en les negociacions prèvies han marginat els disset representants de les candidatures sobiranistes, talment com si fossin uns empestats dels quals convé fer-se com més enfora millor. Curiosament, però, aquests disset representants, nou d’ERC i vuit de Democràcia i Llibertat, són imprescindibles perquè qualsevol dels dos blocs naturals, PP i Ciudadanos d’una part, o PSOE i Podemos de l’altra, puguin obtenir més vots a favor que en contra i passar amb èxit la investidura.

Aquesta postura, vetar les forces majoritàries de Catalunya, ha obligat Pedro Sánchez a pactar amb Ciudadanos, un partit “fabricat” pels grans poders econòmics i que, en paraules d’Iceta, té els seus fonaments en un anticatalanisme molt primari. És a dir, el PSOE empra gasolina per apagar el foc.

Però, com que els vots de PSOE i Ciudadanos no basten, el PSOE emplaça Podemos a votar un canvi perquè no governi Rajoy. Les grans reformes polítiques, econòmiques i territorials que Espanya necessita queden aparcades, però Podemos s’ha de sacrificar, ha de renunciar als seus orígens i ha de votar Sánchez perquè no governi Rajoy. Tot perquè Sànchez segueixi fent les polítiques econòmiques que feia Rajoy i encengui, encara més, el foc de Catalunya.

Tot plegat només seria un mal sainet, si no fos per la tragèdia dels milions de damnificats d’un sistema polític que, perplexos, veuen com els seus representants es tiren els trastos pel cap.