Molts dels qui hem tengut ocasió de conèixer de prop les estructures de poder espanyoles hem arribat a la conclusió que Espanya mai no admetrà ni tolerarà la diversitat nacional de l’Estat. Les elits espanyoles: dirigents de grans empreses, polítics dels dos partits de torn (PP, PSOE) i periodistes tenen tan interioritzada la imatge d’una Espanya de passat imperial, feta a imatge i semblança de Castella, que no entenen ni volen entendre l’obstinada resistència de Catalunya a deixar-se “españolizar”. Aquestes elits, al llarg dels segles, han anat construint un discurs carregat de tòpics i se l’han acabat de creure. Per a ells, la unitat d’Espanya és la uniformitat d’Espanya i, per justificar la persistent resistència dels catalans a deixar-se assimilar, han fabricat una caricatura de Catalunya que han estès a tota la població espanyola. Són conscients, a més, que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són la principal font d’ingressos de les arques públiques espanyoles. Per justificar aquest espoli, s’han inventat un particular concepte de solidaritat interterritorial que perpetua un sistema fiscal colonial.

Una vegada, vaig trobar a l’aeroport un periodista mallorquí, establert a Madrid, que havia exercit durant uns anys tasques de direcció a un dels diaris més espanyolistes de Mallorca i em digué: “Pere, hem d’anar a dinar, et vull explicar perquè m’he fet independentista dels Països Catalans”. “No m’ho puc creure” -vaig respondre-, coneixedor de la seva trajectòria professional. “Mira, -va continuar- “a Madrid, des de sempre, governen trenta famílies que odien Catalunya i que boicotegen qualsevol iniciativa o projecte que provengui dels catalans”. Mai no arribàrem a fer aquest dinar, però he pogut comprovar que tenia raó. Ho hem vist amb el bloqueig a l’intent de comprar Gas Natural per capital català; amb el boicot a l’aeroport del Prat i a la companyia d’aviació Spanair; amb el vet a l’Eix Mediterrani de comunicacions, que és vital per a l’economia catalana; amb la manca d’inversions en transport ferroviari… I com, al mateix temps que s’ofegaven infraestructures de Catalunya, es potenciaven les de la capital amb uns costos escandalosos.

Per això, a molts no ens ha sorprès la terrible campanya de tots els estaments espanyols contra el procés sobiranista de Catalunya. Espanya ha utilitzat tot el seu arsenal en contra del sobiranisme: els militars, els polítics, la policia, els jutges i els fiscals, el Tribunal Constitucional, els grans empresaris, els banquers, els tertulians, el Banc d’Espanya… No ha faltat, a darrera hora, ni la folklòrica, com a representació de “la España cañí”.

Algunes honorables excepcions, com la del periodista Iñaki Gabilondo i la de pocs intel·lectuals més, han clamat perquè el Govern i els partits espanyols canviassin d’actitud, amb un intent d’evitar la fugida de Catalunya. La resposta de Pedro Sánchez no ha pogut ser més patètica: traslladar el Senat a Barcelona. I és que, el progressisme espanyol ha estat particularment virulent durant la campanya: el País, la Ser, la Sexta… han mostrat el seu partidisme. En aquest sentit, és una llàstima que una organització, de la trajectòria política d’Iniciativa-Els Verds, s’hagi deixat arrossegar pel lerrouxisme de Pablo Iglesias i hagi permès que els seus vots computin clarament en la columna del No a la independència. Una vegada més, s’ha fet veritat aquella afirmació de Josep Pla: “no hi ha res més igual a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”.

Avui acaba la campanya, amb les enquestes clarament favorables a les opcions del Sí, però el resultat és molt incert. No oblidem que la gran majoria de catalans reben la informació -en aquest cas desinformació- a través de mitjans unionistes. TV3, la gran manipuladora -diuen-, just té poc més del 17% d’audiència. A la vegada, els diaris unionistes són clarament majoritaris entre els lectors catalans. Aleshores, sigui quin sigui el resultat, hem d’admirar la determinació del poble de Catalunya; la capacitat d’organització i de vertebrar-se en associacions de tota mena. És com un miracle que els catalans hagin pogut mantenir el seu tradicional seny en una campanya tan bruta i hostil, carregada d’odi i de menyspreu contra Catalunya.

I, en aquest context, cal reconèixer el paper que ha jugat Artur Mas, que ha suportat els atacs més durs tant de la dreta com de l’esquerra. Saben que Mas és la columna principal del procés sobiranista, que li dóna prestigi a nivell internacional i credibilitat davant els sectors empresarials, els quals, molt majoritàriament, han acabat jugant a favor del procés.

Poble de Catalunya: que tingueu sort! Us l’heu guanyada.