Amb els resultats de les passades eleccions generals, de les quatre candidatures més votades, PP, PSOE, Podemos i Ciudadanos, només n’hi ha una que és totalment prescindible per formar una majoria que permeti la investidura d’un nou president, i aquesta és Ciudadanos. Així és, Ciudadanos no li basta al PP per obtenir més vots a favor que en contra. Tampoc li basta al PSOE, amb la particularitat que la presència de Ciudadanos fa inviable el vot a favor de les forces d’esquerres i sobiranistes i impedeix que Sánchez pugui obtenir més vots a favor que en contra. De fet, només hi ha dues majories possibles, la gran coalició de PP i PSOE o la coalició de PSOE amb Podemos. A aquesta darrera, només li faltarien cinc vots favorables i unes quantes abstencions per superar el previsible vot en contra de PP i de Ciudadanos. Aleshores, per què Sánchez i el PSOE s’han abraçat a Ciudadanos, si saben que aquesta aliança impedeix formar una majoria progressista? Ni tan sols han intentat l’opció progressista. Només hi ha una explicació: Sánchez i el PSOE, malgrat que reclamin un vot favorable al canvi, hi són per evitar el canvi.
Espanya es troba davant una gran crisi econòmica, moral i política originada, sobretot, per dos factors: la submissió del poder polític a les oligarquies econòmiques i la negativa a admetre la plurinacionalitat de l’Estat. El primer factor és l’origen de la corrupció i de la persistència de la crisi econòmica. El saqueig dels comptes públics ha assolit unes dimensions colossals: entitats financeres que han transferit el seu deute a l’Estat, elèctriques que imposen unes tarifes cares i que impedeixen un canvi de model energètic, contractistes d’inútils obres públiques faraòniques, societats explotadores de serveis públics privatitzats, grans empreses que evadeixen imposts mitjançant paradisos fiscals… Aquest és el poder real, que s’ha servit dels dos partits que es tornen en el poder –i de la monarquia– per perpetuar un sistema corromput. El segon factor és un gran repte que consisteix a abordar, d’una vegada per sempre, la realitat d’un Estat plurinacional amb totes les conseqüències. I això passa per deixar exercir el dret d’autodeterminació a les nacions que formen part de l’Estat. Tal vegada encara és possible aconseguir que aquestes no trenquin definitivament tots els vincles amb Espanya, però això suposaria que el nacionalisme espanyol renunciàs a les seves històriques ànsies imperials.
Aquest és el canvi pendent que ha d’abordar Espanya i que Sànchez i el PSOE no tenen intenció de fer. No volen pactar amb Podemos i amb l’esquerra per no enfrontar-se als grans poders econòmics. I no volen pactar amb els partits sobiranistes per no deixar exercir el dret a decidir. Per això s’abracen a Ciudadanos. Quan Ciudadanos és l’instrument creat per les oligarquies econòmiques, gràcies a un gran suport econòmic i, sobretot, mediàtic, per evitar que forces d’esquerra puguin impulsar un veritable canvi de model econòmic que acabi amb les portes giratòries i la submissió del poder polític al gran capital. I Ciudadanos és, en els seus orígens, anticatalanista. És a dir, aquest partit al qual s’ha abraçat el PSOE suposa tot el contrari del canvi que Espanya necessita per convertir-se en un estat modern, eficient i orgullós de la seva riquesa i diversitat cultural.
Tornant al principi, dels dos escenaris possibles, és evident que Sánchez no pot permetre que Rajoy torni a formar govern gràcies a l’abstenció del PSOE, perquè seria el seu suïcidi polític –encara que patums com Felipe González s’hi han mostrat favorables. Tampoc no pot formar un govern d’esquerres amb acords amb les forces sobiranistes perquè tindria una revolució interna. Els seus barons i baronesses no podrien consentir perdre la batalla amb el PP per l’espanyolitat.
Per aquest motiu s’ha d’inventar una realitat virtual. Ciudadanos, per al PSOE, ha passat de ser un partit anticatalanista que segueix la doctrina de la FAES i que es nega a condemnar el franquisme, a ser un partit progressista que ajuda a impulsar el canvi polític. I el clam pacífic i democràtic pel dret a decidir de Catalunya, una de les societats més integradores d’Europa, es redueix a un problema de convivència.
En definitiva, ens esperen temps de declaracions grandiloqüents, d’emplaçaments públics a Podemos, d’acusacions de fer la pinça amb el PP, d’apel·lacions a fer possible el canvi. I, tanmateix, el canvi que se’ns promet és simple maquillatge d’una Espanya que no vol canviar.