En els anys de l’anomenada Transició va arribar als cinemes una genial pel·lícula de Carlos Saura titulada Mamà cumple 100 años. En els instants finals d’ella, la protagonista, Rafaela Aparicio, després de passar pel que podria ser considerat com un experiència propera a la mort, es dirigia sentidament als seus fills i altres familiars (tots els estaments i perfils d’aquella Transició estaven personificats en ells: el capitalista cobdiciós, el militar altiu i intransigent, el místic egocèntric…) en una surrealista escena en què, amb una sevillana com a fons musical, la mare baixava del cel asseguda en una mena de tron. Amb tot el seu afecte però alhora amb una gran claredat i energia, lamentava tantes picabaralles familiars, tantes contrarietats de la vida, tantes misèries, i exhortava tothom a abandonar tantes mesquineses. “No val la pena, no val la pena”, concloïa. 

Des de fa un temps es vénen comparant tots els esdeveniments que estem vivint els espanyols amb una mena de segona transició. Jo crec que es tracta d’una cosa molt més profunda i decisiva. Però les paraules d’aquesta mare centenària també poden aportar ara sentit i esperança, tot i que no ens ofereixin solucions puntuals i concretes.

La qüestió catalana és en aquest moment, al costat de la de l’empobriment d’un gran sector de la nostra societat, el gran conflicte generador de profundes picabaralles “familiars”. Per la meva part crec que els que per boca de Pedro Sánchez tornen, un cop més!, al ja vell i gastat argument que són tots els espanyols els qui han de decidir el futur de Catalunya no acaben de donar-se compte que alguna cosa molt profunda està succeint. O, si en són conscients, han de pensar que poden controlar encara els esdeveniments. De totes maneres, no els deuen importar massa les greus conseqüències per a la convivència que es puguin derivar de tanta obstinació. Tres de cada quatre catalans volen decidir ja, per si mateixos, el seu futur. No creuen que el fet que, ara fa tres-cents anys, les tropes de Felip V de Borbó i els seus aliats francesos prenguessin Barcelona per les armes pugui legitimar res. Ni tampoc tots els esdeveniments que al llarg d’aquests tres segles (fins a culminar en l’afusellament del president Lluís Companys i totes les més recents humiliacions a què s’ha referit el flamant president Carles Puigdemont), han anat estructurant la situació actual. Tres de cada quatre catalans estan convençuts que ja no és hora d’imposicions sinó del lliure assentiment. Per més posat seductor que faci Pedro Sánchez quan diu “Sí, els catalans han de decidir”, per afegir a continuació amb gran desimboltura “al costat de la resta dels espanyols”, i per més que pretengui presentar aquesta solució com una cosa innovadora, la veritat és que el que ens està oferint és un refregit que fa pudor, i des de lluny, de ranci. O fins i tot de podrit.

Però a més aquesta crisi s’emmarca en una altra d’igualment profunda que afecta tot Espanya. Em sembla d’una gran càrrega simbòlica el fet que el nou president de la Generalitat i el seu Govern estiguin prenent possessió del seu càrrec en un moment en què el Govern de Mariano Rajoy és tan sols un govern en funcions sense cap capacitat operativa. Un moment en el qual no es veu clar encara com s’ho faran alguns (els qui durant tants anys han mogut els fils del PSOE) per seguir sostenint el sistema instaurat després de la Transició sense que es noti massa la seva opció per una col·laboració amb el PP. Ni es veu clar encara quin executiu pot sorgir si s’acaba considerant que la gran coalició PP-PSOE no és viable. Els grans financers-“filantrops” anglosaxons ja han dictat doctrina per la ploma de Juan Luís Cebrián. A diferència de l’altre “instrument” espanyol d’aquesta elit durant les últimes dècades, Bernardino León (que ha hagut d’abandonar el seu càrrec de representant especial de l’ONU a Líbia al descobrir-se que en realitat treballava per a una de les parts en el conflicte, un think tank creat per una coalició de set monarquies absolutes liderada pels Emirats Àrabs Units), Juan Luís Cebrián encara se les arregla per mantenir una imatge de gran estadista. Però són altres temps i no crec que la seva pretesa aurèola li serveixi encara per seguir enganyant la gent. De fet, Pablo Iglesias ja ha denunciat aquesta intrusió de Cebrián i el Grup Prisa marcant de nou al PSOE la línia a seguir.

També a la Unió Europea s’accentuen cada vegada més una sèrie de greus fissures que no presagien res de bo. Però, atès que considero que el que estem vivint és una crisi veritablement mundial i fins i tot de l’espècie humana en si mateixa, deixarem per avui les misèries de la Unió Europea. Són molts els experts imparcials que insisteixen sobre el fet que després de la gran “crisi” en què Occident es va enfonsar el 2008 no s’ha implementat cap tipus de regulació que impedeixi en endavant situacions semblants. Els psicòpates que assumeixen riscos desmesurats en el món de les finances, i que fins i tot actuen de manera delictiva, segueixen gaudint de la impunitat que els dóna saber que, de totes maneres, són massa grans per caure i que, si cal, tornaran a ser rescatats. La seva addicció als diners ja és gairebé genètica i, abans o després, tornaran a fer de les seves. Però ara, molts dels deutes dels estats o deutes sobirans han crescut de tal manera (a Espanya fins pràcticament el 100% del PIB) que, en cas d’una probable nova crisi-estafa, el “matalàs” que podria esmorteir la caiguda està gairebé desinflat. I tot això sense parlar de la crucial problemàtica de la Reserva Federal, a la qual ja m’he referit altres vegades. Ni de l’altíssim risc d’un conflicte nuclear (fins i tot a partir d’un simple accident o error que provoqui reaccions en cadena), al qual es refereixen també molts alts càrrecs militars i reconeguts experts. Ni de les imprevisibles conseqüències de tantes guerres amb què es pretén redissenyar l’anomenat Gran Orient Mitjà. Ni de l’amenaça climàtica que és cada dia més greu, així com de la insostenibilitat del nostre estil de vida.

Estem vivint un punt d’inflexió molt més decisiu que el de la transició de la dictadura franquista a la democràcia. La humanitat està tocant ja els seus límits. El cervell humà que va sorgir fa tan sols uns centenars de milers d’anys (el Big bang es va produir fa 13.700 milions d’anys) ha portat el nostre planeta a tan decisiu punt d’inflexió. Però ni els líders de l’economia global ni la majoria dels polítics que les nostres societats han triat contemplen aquest dilatat horitzó. Els seus afanys són tan mesquins i els seus mons tan reduïts i aclaparadors com els dels fills i familiars de la mare interpretada per Rafaela Aparicio. Encara que un dia els tocarà aprendre que obstinar-se en anar contra les lleis d’un univers i una evolució que avancen cap a una consciència cada vegada més plena és, finalment, tan dolorós com “donar coces contra l’agulló” (expressió proverbial bíblica, presa de la vara punxeguda del bover, per referir-se a l’obstinació humana d’entossudir-se a negar la veritat).

Però podem aprendre dues lliçons, com a mínim, de la metàfora final de la pel·lícula Mamá cumple 100 años. La primera és una mica accessòria i té a veure amb aquest període de cent anys que apareix en el mateix títol: la humanitat està acabant un cicle de cent anys. Just el període que es va iniciar el desembre de 1913 en ser creada la Reserva Federal per les esmentades grans famílies financeres. Amb aquest poderós instrument, han aconseguit imposar la seva voluntat a Occident sobre els poders democràtics nacionals. La segona lliçó es refereix a l’essència mateixa de la metàfora final de la pel·lícula: hi ha una mirada sobre la realitat diferent de la mirada dels fills d’aquella mare centenària, una mirada molt més empàtica i misericordiosa, molt més entenimentada i lúcida, molt més realista i integradora. No confonguem el “triomf” material d’uns intel·ligents i poderosos personatges (però mesquins, insaciables i addictes de manera malaltissa als diners i al poder) amb la més profunda satisfacció en què viu la gent íntegra que fa el seu camí amb dignitat i respecte cap a tots i tot. Ni menyspreem la força d’aquesta senzilla mirada per generar torrents de generositat i coratge. La història demostra que ha estat capaç de desestabilitzar i produir fissures en els sistemes econòmics i militars aparentment més compactes i monolítics.