Després de la gran manifestació a Madrid el 15 de maig del 2011 i de les posteriors acampades a la Puerta del Sol, sorgí el moviment polític anomenat 15M, la rebel·lió dels «indignats», emuladors del best seller d’Stéphane Hessel. Havia de ser la fi del bipartidisme PP-PSOE, la fi del domini dels grans bancs i de les corporacions que havien provocat la crisi econòmica i la fi de l’estat del benestar. Sis anys més tard, què n’ha quedat?

Rajoy es perpetua en el poder, amb la majoria més esquifida que mai, però governant com si tengués majoria absoluta; els bancs no han tornat la major part dels diners del rescat, a diferència de la resta del món on s’ha exigit la devolució amb interessos; les elèctriques continuen marcant la política energètica de l’Estat, posant traves al desplegament de les energies renovables; les grans constructores segueixen acaparant l’obra pública i, quan les concessions no són rendibles, l’Administració els rescata, i els expresidents i els exministres ens segueixen sermonejant des de les seves portes giratòries. El Govern del Partit Popular continua maquinant per nomenar jutges i fiscals afins; els grans mitjans de comunicació estatals fan els editorials al dictat de la Moncloa, i la televisió pública espanyola ha assolit un nivell de manipulació com en cap altra època de la història, que ha estat denunciada pels propis treballadors. El deute públic estatal ja ha superat amb escreix el PIB espanyol; el govern de Rajoy s’ha polit el fons de pensions; les desigualtats socials creixen; continuen les taxes d’atur i la precarietat laboral molt per damunt dels estàndards europeus. I constantment segueixen aflorant casos de corrupció del Partit Popular. Fins i tot el partit que governa està imputat —ara es diu investigat— per obstrucció a la Justícia, blanqueig de capitals, comptabilitat en negre i pagar en negre la seu electoral de Madrid. El mateix president del Govern i tota la cúpula dirigent han estat acusats en seu parlamentària pel cap dels investigadors de cobrar, de manera indiciària, sobresous en negre del seu partit. Però tots ells continuen en el seu càrrec, això sí, donant lliçons de defensa de la Llei i de la Constitució.

Per sort, deien, a Espanya no hi ha extrema dreta, com està sorgint a molts de països europeus. Però això, també era un miratge. Escamots feixistes campen amb tota impunitat per carrers de Catalunya, de València i de Palma, agredint ciutadans pacífics i exhibint símbols franquistes i nazis. Es segueixen celebrant misses en honor del dictador Franco i la fundació que du el seu nom rep subvencions de les arques públiques estatals. El Tribunal Constitucional manté en llibertat els agressors al Centre Blanquerna de la Generalitat de Catalunya a Madrid. Mentrestant, polítics, tuitaires, cantants i titellaires estan tancats a la presó.

Però, tot això ja és secundari. Catalunya ho tapa tot. Contra Catalunya tot val. I al president del Govern més corrupte d’Europa i al seu fiscal se’ls consent tot, allò que s’ha esmentat fins ara i, a més, l’empresonament i la humiliació als membres del Govern de Catalunya, sense respectar cap garantia processal. I a Rajoy se li consent i aplaudeix que destitueixi per Decret el president legítim de Catalunya, fet que atempta greument contra l’ordre constitucional. Un President de Comunitat Autònoma només pot ser destituït per una sentència judicial ferma o una moció de censura.

Tots a una, amb poques excepcions, monarquia, partits polítics, grans empreses i mitjans de comunicació estatals han tapat tanta porqueria amb la bandera d’Espanya. Però, tanmateix, la fetor s’escampa.