El judici als membres de «La Manada», acusats de violar una dona durant les festes de Sant Fermí a Pamplona, ha permès veure la pitjor cara del masclisme. Han escandalitzat la manca d’escrúpols dels cinc «mascles»; la premeditació de l’acte criminal; la fatxenderia en compartir-ho a les xarxes, com si fos una gesta de la qual un home es pot sentir orgullós; el menyspreu absolut cap a les dones; la convicció que les dones, forçosament, han de sentir desig i plaer pel contacte físic amb tals mascles; la crueltat a l’hora d’infringir tant d’horror a una víctima indefensa, i, tanmateix, la immensa covardia d’actuar en grup.
També han escandalitzat molts de comentaris «periodístics» que culpen la dona d’haver provocat la violació. La seva manera de ser, el seu comportament «normal» els dies següents, no haver-se defensat prou, suposar que la relació sexual amb cinc bèsties havia estat consentida —s’ha de ser molt depravat per imaginar-s’ho—. Igualment, pareix que, al jutge, li ha mancat humanitat en interrogar la víctima, com si aquesta no hagués estat suficientment vehement a l’hora de negar-se a ser violada, com si no s’hi hagués oposat prou. M’ha recordat la sentència absolutòria d’un violador perquè la víctima portava texans, que, segons el jutge, fan impossible la violació.
Tot plegat és una trista demostració de la supremacia que pateixen bona part dels homes, que els autoritza a abusar de les dones en tots els àmbits de la vida. L’abús sexual seria el darrer escaló de la degradació masclista.
Paral·lelament a l’esmentat judici, hem assistit a una altra demostració de masclisme: el masclisme polític. A partir de l’1 d’octubre fins a l’actuació judicial contra els membres del Govern, de la Mesa del Parlament de Catalunya i dels dos presidents de l’Assemblea Nacional de Catalunya i d’Òmnium Cultural s’ha desfermat una altra «manada» que ha practicat la violència verbal i física. Amb el crit de «a por ellos», s’afuen soldats armats contra un poble indefens, mentre que als mitjans de comunicació estatals i a les xarxes es llancen tota mena d’insults contra les autoritats de Catalunya. El súmmum arriba amb la detenció i l’empresonament dels consellers de la Generalitat. A la humiliació de l’emmanillament i del tracte vexatori, s´hi afegeixen improperis com «el osito», en referència al vicepresident Junqueras. És la crueltat de l’abusador. I per a la «hidalguía» castellana, Puigdemont és un covard, que s’hauria d’haver immolat sotmetent-se a les mateixes vexacions que els seus companys.
Les manifestacions a favor de la unitat d’Espanya també han estat una demostració constant de rancúnia, d’arrogància i de violència. Quasi totes han acabat amb agressions d’escamots d’extrema dreta, que són tolerats per la fiscalia i emparats pel mateix Tribunal Constitucional, el qual ja ha ajornat diverses vegades l’empresonament dels feixistes condemnats per les agressions al Centre Blanquerna de la Generalitat a Madrid. De manera cínica, s’afavoreix el feixisme violent mentre, injustament, s’acusen els dirigents pacifistes de promoure la violència com a justificació per a empresonar-los de manera indefinida sense judici. Així que, mentre el sobiranisme català ha tornat demostrar el seu civisme en la gran manifestació de Brussel·les; l’unionisme espanyol, en cada manifestació pública fa exhibició de testosterona. I són tan valents que no els importaria guanyar les eleccions amb els seus adversaris exiliats o tancats a la presó. Perquè, ja ho sabem, el principal argument del mascle és la força.