La derrota de Mariano Rajoy a les eleccions que ell mateix va convocar per resoldre «el problema» català és antològica. Una derrota que es pot fer extensiva als grans mitjans de comunicació espanyols que han quedat en evidència pel seu vergonyós partidisme, i als cervells de les grans empreses que condicionen la política espanyola. Tots plegats, no han aconseguit el seu objectiu que no era altre que fer perdre la majoria absoluta a l’independentisme. Pel camí s’hi han deixat la credibilitat dels mitjans de comunicació i la imatge d’un Estat que, des de la transició política s’havia guanyat un cert prestigi democràtic en l’escena internacional. La violència policial de l’1 d’Octubre i la impunitat d’escamots feixistes que han campat per Catalunya els darrers mesos han donat la volta al món. I, si amb tot això no n’hi havia prou, la decisió de Mariano Rajoy de judicialitzar la política catalana, ha deixat en evidència la politització de la Justícia espanyola: el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional Espanyola, la Fiscalia, la Junta Electoral, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil… s’han mostrat com una maquinària repressiva al servei del Govern espanyol.

Amb els resultats de Catalunya, Rajoy hauria de dimitir immediatament i convocar eleccions generals. Si no ho fa, l’oposició majoritària al Congrés dels Diputats hauria de consensuar una moció de censura amb la intenció d’obrir un nou procés constituent que acceptàs la realitat plurinacional de l’Estat espanyol. Mentrestant, el Govern espanyol hauria d’ordenar a la Fiscalia la retirada de les acusacions contra els membres del Govern i de la societat civil catalana empresonats i encausats. El Govern espanyol també hauria d’ordenar la retirada dels informes policials que acusen injustament el moviment sobiranista de Catalunya de violent. Aquestes accions alliberarien els Tribunals de la feixuga càrrega que els ha imposat Mariano Rajoy i permetria abordar unes negociacions polítiques indispensables per tal de resoldre el conflicte generat.

Però, em sembla que res d’això no passarà. Com hem comentat altres vegades, el nacionalisme espanyol ha creat un monstre que vol devorar els seus fills. Espanya du segles sense escoltar «la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana», en paraules de Joan Maragall de fa més de cent anys. Així, Ciudadanos, l’alternativa que l’IBEX 35 ha promocionat per derrotar l’independentisme català, ha envilit encara més el discurs del patrioterisme espanyol introduint-hi elements etnicistes, apel·lant als orígens dels ciutadans per derrotar les aspiracions de la majoria del poble de Catalunya que reclama un referèndum.

I l’esquerra què? Llàstima! Què s’ha fet d’aquell Pedro Sánchez que va plantar cara als barons del PSOE, convertit en una tereseta en mans de Rajoy? Què queda d’aquell PSC, mirall per a tota Espanya de polítiques educatives, urbanístiques i socials? Com ha consentit Iceta que Borrell li rebentàs la campanya parlant de «desinfectar» Catalunya?

I de l’esquerra que havia de tocar el cel?, deixada en evidència per un represaliat Dante Fachin o per un Monedero que es va atrevir a dir que «el 155 era necessari». Pobra esquerra, que no ha sabut veure el potencial rupturista del moviment sobiranista català. S’obstinen en mantenir els tòpics que qualifiquen de burgés el sobiranisme de Catalunya, ignorant la presència de persones com Lluís Llach o Isidor Marí a les candidatures de Puigdemont.

Tots plegats hauran de respondre la pregunta: i ara què?