Un bon nombre d’entitats socials han tornat encetar una campanya per un finançament autonòmic més just per a les Illes Balears. Any rere any, quan es fan públiques les dades definitives del finançament de les comunitats autònomes, es constata que els ciutadans de les Illes Balears estam gairebé a la cua en despesa per habitant. A la vegada, som la comunitat que aporta més recursos per habitant a les arques estatals. Fins aquí, res de nou. S’ha atribuït aquest mal endèmic al poc pes polític que les Balears tenen en el conjunt de l’Estat enfront d’altres comunitats que tenen més representació a les Corts Generals. També s’ha culpat el sucursalisme polític dels representants de Balears elegits per representar-nos a les Corts Generals, quasi sempre dels dos partits majoritaris. Fins i tot, s’ha parlat que gairebé mai han coincidit els colors polítics dels governs de Balears amb els de Madrid. Sens dubte, tots aquests arguments tenen la seva influència en els pèssims resultats per a Balears de tots els sistemes de finançament que s’han aprovat fins ara, independentment del partit que ha governat l’Estat.

Però les raons són molt més profundes, endèmiques, fins i tot, es podria dir que són històriques, ja que es remunten al mateix naixement d’Espanya com a unitat política. Tenint en compte que aquesta unitat no s’origina amb els Reis Catòlics, com ens va ensenyar la història oficial, sinó amb la guerra de Successió i la derrota del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears a mans de les tropes de Felip V els anys 1714 i 1715.

Observem, sinó, com les tres comunitats que històricament han finançat la resta de l’Estat espanyol han estat Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Situació que ha perdurat en el període constitucional actual. Aquests tres territoris han seguit mantenint les balances fiscals més negatives amb l’Estat. Per tant, això contradiu els arguments esmentats abans, ja que, en el cas de Catalunya, les forces polítiques no estatals sempre han tengut un gran pes polític en el Congrés i en el Senat, condicionant majories parlamentàries i Pressuposts Generals de l’Estat en més d’una legislatura, factors que no han disminuït el gran dèficit fiscal que pateix Catalunya. Pel que fa al País Valencià, gairebé sempre, des de la restauració de l’actual període anomenat democràtic, hi ha hagut una coincidència entre els partits que governaven a València i a Madrid, sobretot en l’època del Partit Popular, amb el mateix resultat sobre els fluxos negatius d’impostos. No són, per tant, el sucursalisme polític, ni les diferències de color polític els factors que influeixen majoritàriament en el tracte fiscal que pateixen els nostres territoris, sinó la mateixa concepció d’Espanya. Un Estat amb reminiscències imperials que, des de l’Edat Mitjana, va generar unes elits que sempre han viscut de l’explotació dels recursos generats per les colònies. Amb l’excepció del País Basc i Navarra, que han disposat d’una independència fiscal, la qual els ha permès mantenir un fort teixit industrial i un alt nivell de vida, la resta de territoris de l’Estat han desenvolupat una economia subsidiada, gràcies als recursos fiscals extrets de les colònies d’ultramar, fins a finals del segle XIX, i després dels territoris de parla catalana. Tant és així, que alguns d’aquests territoris, històrics receptors de recursos, ja superen en riquesa els territoris que seguim fent aportacions fiscals al conjunt de l’Estat. Però, de cap manera es plantegen renunciar al que consideren un dret històric. Els empara la bandera d’Espanya.