Israel finalment ha construït un camí d’accés al poblat cisjordà de Khan Al Ahmar la setmana passada, després de mig segle de demores. Però els únics vehicles permesos són les excavadores programades per ensorrar les cases dels seus 200 habitants.

Si una comunitat simbolitza la desaparició de la solució de dos estats, és Khan Al Ahmar.

Va ser per aquesta raó que un grup de diplomàtics europeus van deixar les seves oficines amb aire condicionat la setmana passada per caminar penosament a través dels càlids i polsosos turons dels afores de Jerusalem i ser testimonis dels preparatius per a la destrucció del poble. Això va incloure la policia israeliana colpejant brutalment els residents i simpatitzants mentre tractaven de bloquejar el desenvolupament de la maquinària pesada.

Gran Bretanya, França, Alemanya, Itàlia i Espanya han presentat una protesta formal. Les seves denúncies s’han fet ressò dels de més de 70 legisladors demòcrates a Washington el maig, un rar exemple de polítics estatunidencs que mostren solidaritat amb els palestins.

Seria gratificant creure que els governs occidentals es preocupen pels habitants de Khan Al Ahmar, o pels milers d’altres palestins que Israel està netejant progressivament de terres properes, però la difícil situació ha atret molta menys atenció.

Després de tot, la destrucció de Khan Al Ahmar i el trasllat forçós de la seva població són crims de guerra.

Però en veritat els polítics occidentals estan més preocupats per apuntalar la il·lusió d’un procés de pau que va expirar fa molts anys que pel maltractament prolongat dels palestins sota l’ocupació israeliana.

Les capitals occidentals entenen el que està en joc. Israel vol que Khan Al Ahmar desaparegui perquè els assentaments jueus puguin construir-se en el seu lloc, en una terra que ha designat com a “E1”.

Això posaria l’última peça al seu lloc perquè Israel construeixi un bloc substancial de noves cases de colons per dividir Cisjordània en dues parts. Aquests mateixos assentaments també tancarien els palestins de Cisjordània de Jerusalem Est, la capital esperada d’un futur Estat palestí, burlant-se de qualsevol acord de pau.

L’eliminació de Khan Al Ahmar no ha arribat del no-res. Israel ha aixafat el dret internacional durant dècades, portant a terme una forma d’annexió progressiva que ha provocat poc més que canvis incòmodes en les cadires dels polítics occidentals.

Els habitants beduïns de Khan Al Ahmar, de la tribu Jahalin, abans han estat ètnicament depurats dues vegades per Israel, però aquests crims de guerra van passar desapercebuts.

La primera vegada va ser a la dècada de 1950, uns anys després de la creació d’Israel, quan el 80% dels palestins havien estat expulsats de les seves llars per aclarir el camí cap a la creació d’un estat jueu.

Encara que haurien d’haver gaudit de la protecció de la ciutadania israeliana, Jahalin es va veure obligat a abandonar el Negev i entrar a Cisjordània, llavors controlat per Jordània, per donar pas a nous immigrants jueus.

Una generació més tard, el 1967, quan tot just s’havien restablert, els Jahalin van ser novament atacats per soldats israelians que ocupaven Cisjordània. Les terres de pastura a les que els Jahalin s’havien traslladat amb les seves cabres i ovelles van ser confiscades per construir un assentament només per a jueus, Kfar Adumim, en violació de les lleis de la guerra.

Des de llavors, els Jahalin han viscut en una zona crepuscular d'”il·legalitat” definida per Israel. Igual que altres palestins en el 60% de Cisjordània declarats sota control israelià pel procés de pau d’Oslo, se’ls han negat permisos de construcció, cosa que ha obligat tres generacions a viure en barraques de llauna i tendes de campanya.

Israel també s’ha negat a que el poble tingui accés a l’aigua, l’electricitat i les xarxes de clavegueram, en un intent de fer la vida tan insuportable que els Jahalin optin per anar-se’n.

Quan una organització benèfica italiana va ajudar el 2009 a establir la primera escola de Khan Al Ahmar, feta de fang i pneumàtics, Israel va intensificar la seva batalla legal per demolir el poblat.

Ara, els Jahalin estan a punt de ser expulsats altre cop de les seves terres. Aquesta vegada seran reubicats per la força al costat d’un abocador d’escombraries de la ciutat palestina d’Abu Dis, voltada per murs i assentaments israelians.

En la nova ubicació, es veuran obligats a abandonar el seu mode de vida pastoral. Com va observar el resident Ibrahim Abu Dawoud: “Per a nosaltres, abandonar el desert és la mort”.

En una altra indicació de la difícil situació dels palestins, s’espera que l’administració Trump proposi en el seu esperat pla de pau que el barri pobre d’Abu Dis, en lloc de Jerusalem Oriental, serveixi com a capital d’un futur estat pseudo-palestí, si Israel mai tria reconeixe’n un.

La destrucció de Khan Al Ahmar seria la primera demolició d’una comunitat palestina completa des de la dècada de 1990, quan Israel ostensiblement es va comprometre amb el procés d’Oslo.

Ara, encoratjat pel suport incondicional de Washington, el govern de Benjamin Netanyahu s’avança per realitzar la seva visió d’un Gran Israel. Vol annexar les terres en què es troben els poblats com Khan Al Ahmar i eliminar-ne les seves poblacions palestines.

Hi ha un obstacle menor. Dijous passat, el Tribunal Suprem israelià va intentar calmar els núvols de tempesta que s’estaven formant a Europa, emetent una ordre d’ajornament sobre les obres de demolició.

És probable que el respir sigui efímer. Fa unes setmanes, el mateix tribunal –en un panell dominat per jutges identificats amb el moviment dels colons– va recolzar la destrucció de Khan Al Ahmar.

El Tribunal Suprem també s’ha inclinat per acceptar l’argument del govern israelià de que dècades d’apropiacions de terres pels colons han de ser autoritzades retroactivament –encara que violin les lleis israelianes i internacionals– si es duen a terme “de bona fe”.

Independentment del que els jutges creguin, no hi ha res que sigui de “bona fe” en el comportament dels colons o del govern d’Israel respecte a comunitats com Khan Al Ahmar.

Saeb Erakat, el veterà negociador de pau dels palestins, va advertir recentment que Israel i els Estats Units eren a prop de “liquidar” el projecte d’un Estat palestí.

Semblant més desesperada del que és habitual, la Unió Europea va reafirmar aquest mes el seu compromís amb la solució de dos estats, mentre instava a que els “obstacles” per la seva realització s’identifiquin més clarament.

L’elefant a l’habitació és el propi Israel i la seva constant mala fe. Com Khan Al Ahmar demostra amb massa claredat, la supressió a càmera lenta de les comunitats palestines no s’acabarà fins que els governs occidentals trobin el valor d’imposar sancions punyents a Israel.