En una entrevista amb Consortium News, un líder de la independència i membre del parlament espanyol li diu a Attilio Moro que els catalans no han acabat de cercar la separació de Madrid.
“Llibertat per als presos polítics”, diuen pancartes penjades a centenars de balcons des de la Plaça Catalunya fins a la Rambla, i des de la Vila de Gràcia fins al Barri Gòtic. Demanen llibertat per als molts líders populars que exigien la independència d’Espanya i que van ser arrestats. I per la llibertat de Carles Puigdemont, l’expresident de la Generalitat de Catalunya, que va ser arrestat el març per les autoritats alemanyes. Un jutge alemany ha rebutjat la sol·licitud d’extradició d’Espanya el 19 de juliol. S’enfrontaria a càrrecs de rebel·lió i sedició si tornés a Espanya.
Puigdemont s’havia escapat a Bèlgica després del referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017 amb la policia espanyola trepitjant-li els talons. Els agents del servei secret de Madrid van amagar un rastrejador GPS a l’automòbil en què viatjava des de Hèlsinki, on havia assistit a una conferència, de tornada a Brussel·les. Ara està a Hamburg, sota vigilància de la policia alemanya.
Vuit ministres del govern català dissolt (el vicepresident Junqueras, Josep Rull, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Joaquim Forn, Carles Mundó, Jordi Turull i Raül Romeva) estan o han estat detinguts en presons de Madrid, acusats d’haver amenaçat la integritat d’Espanya. Set líders de la independència i intel·lectuals van escapar a Escòcia, Bèlgica i Suïssa per evitar l’arrest.
No es van usar armes o violència quan aquests líders van organitzar el referèndum de la independència aclaparadorament reeixit, que segons Madrid violava la constitució espanyola. Les detencions es van realitzar per a evitar que el referèndum fos implementat.
A principis d’aquest mes a la seu del Partit Demòcrata, un dels dos grans partits independentistes catalans, vaig conèixer Sergi Miquel, un líder de la independència i membre del parlament nacional.
“La meva generació no havia vist prendre aquest tipus de mesures, pensàvem que pertanyien al passat, a l’època de Franco”, em va dir. “Però tot això està succeint avui en dia a Espanya, a Europa: els diputats i governants democràticament elegits són arrestats i detinguts per raons polítiques. El judici vindrà a la tardor. S’arrisquen a penes de fins a trenta anys de presó”.
Li vaig demanar al Miquel si el nou govern minoritari espanyol del primer ministre socialista Pedro Sánchez estaria més disposat a comprometre’s que l’exprimer ministre Mariano Rajoy.
“En dos anys hi haurà noves eleccions a Espanya, i cap dels partits polítics parlarà amb nosaltres d’igual a igual per no perdre els votants espanyols que estan en contra nostra”, va dir en Miquel. “Els nostres líders fins i tot poden rebre un càstig exemplar. Dependrà molt d’Europa: la UE hauria de deixar de fer els ulls grossos a aquesta flagrant violació de la democràcia i els drets humans que succeeix en el seu territori”.
El 9 de juliol, Sánchez i Quim Torra, el primer ministre de Catalunya que va prendre el relleu de Puigdemont, es van reunir a Madrid per intentar reactivar el diàleg. Van acordar reprendre les reunions entre els ministres espanyols i catalans després de set anys. I van discutir la possibilitat de commemorar conjuntament l’atac terrorista de Barcelona de l‘agost passat. Però Sánchez estava fermament en contra que Catalunya celebrés un nou referèndum sobre la independència.
La independència espera
Li vaig preguntar al Miquel què es podia fer mentrestant pels presoners catalans. “Desafortunadament no gaire”, va dir. “Des del març passat, a les famílies dels presos se’ls ha concedit només un dia per a viatjar a veure els seus familiars durant 45 minuts en una presó de Madrid. Demanem, i les organitzacions humanitàries s’haurien d’unir a nosaltres, que almenys siguin traslladats a una presó a Barcelona. No cal dir que esperem una amnistia, ja que no s’ha comès cap delicte greu. Esperem que el nou govern, després de les pròximes eleccions, estigui format pel Partit Socialista i el grup polític menys hostil per a nosaltres, Podemos”.
Miquel no va descartar que el govern català organitzi un nou referèndum sobre la independència, tot i les detencions i la violenta repressió contra els votants la primera vegada. “Podem patir fracassos i dificultats, però el nostre camí està fixat”, va dir.
Miquel va dir que fins i tot buscar més autonomia de Madrid, almenys a curt termini, seria difícil.
“Estaríem disposats”, va dir. “Però el govern espanyol no ho concedirà. Per contra, estan erosionant lentament la poca autonomia que hem aconseguit els darrers 50 anys. Els bascos avui són molt més autònoms que nosaltres. Volem que el nostre dret a l’autodeterminació sigui reconegut a Espanya i a Europa. Sabem que el procés serà llarg i complex. Haurem d’enfrontar-nos a altres dificultats, detencions i violacions de drets. Però sabem que al final del nostre camí la independència està esperant”.
Attilio Moro és un veterà periodista italià que va ser corresponsal del diari Il Giorno de Nova York i va treballar anteriorment tant a la ràdio (Italia Ràdio) com a la televisió. Ha viatjat molt, cobrint la primera guerra de l’Iraq, les primeres eleccions a Cambodja i Sud-àfrica, i ha informat des del Pakistan, el Líban, Jordània i diversos països llatinoamericans, inclosos Cuba, l’Equador i l’Argentina. Actualment és corresponsal d’assumptes europeus a Brussel·les.