Enmig d’onades de populisme anti-immigrant que han impactat la política europea, l’enfocament de les causes que impulsen la immigració exigeix ​​més atenció. A l’Àfrica, específicament, l’explotació incontrolada dels recursos naturals del continent per part d’empreses de països estrangers ha obligat els seus ciutadans a prendre decisions desesperades. Els immigrants que busquen el seu propi mínim de justícia econòmica han arribat a Occident. Però, una vegada que arriben, descobreixen els extraordinaris mèrits pels quals han de demostrar la seva “vàlua” i aconseguir l’acceptació a les mateixes nacions europees que es beneficien de treure profit dels recursos naturals dels seus països d’origen.

A principis d’aquest any, Mamoudou Gassama, de 22 anys, oriünd de Mali, va escalar quatre pisos d’un edifici d’apartaments a París per salvar un nen que penjava del balcó. Pels seus esforços, se li va concedir la ciutadania francesa. Mentrestant, a escala mundial, l’equip francès de la Copa del Món va guanyar el campionat aquest estiu amb un equip divers: gairebé el 80% dels seus membres són immigrants un terç dels quals s’identifiquen com a musulmans. François Heran, analista de la demografia francesa, va estimar que el 2017 un de cada vuit residents al país és musulmà. A més, segons Heran, almenys un terç dels 200.000 immigrants que arriben anualment a França procedeixen de l’Àfrica.

Recentment, el Parlament francès ha aprovat una llei que imposa noves restriccions als immigrants que sol·liciten asil. Sembla que fins i tot el fet de ser vist com el doble de “bo” que la resta no qualifica els immigrants per ser acceptats en societats predominantment blanques. A quin nivell sobrehumà s’espera que actuïn els immigrants per eliminar les preocupacions o escepticismes agreujats pels sentiments nacionalistes i locals?

Això no és tan diferent de la meva experiència a Dubai, quan vaig sol·licitar un treball de reporter al diari The National. Vaig haver de demostrar als meus editors europeus –casualment, immigrants ells mateixos– que podia cobrir els quatre emirats septentrionals de Sharjah, Ajman, Fujairah i Ras al-Khaimah, on l’àrab era l’únic idioma parlat.

L’editor que em va contractar em va preguntar una vegada com vaig aconseguir cobrir esdeveniments que estaven passant més o menys al mateix temps a Ras al-Khaimah i Sharjah, separats per unes 56 milles. La meva resposta va ser simple: “Perquè aquesta és la raó per la qual em vas contractar”. Hi va haver un acord tàcit sobre la voluntat (o desesperació) d’assumir una càrrega més gran que la dels col·legues. I tenia un salari molt inferior al d’altres membres del personal comparativament qualificats.

La meva fluïdesa en anglès i àrab em va mantenir en el treball per més de cinc anys. Vaig treballar en històries i vaig compartir articles d’autor amb altres reporters, que eren professionals immigrants blancs d’Europa. Una vegada que el govern de l’emirat es va sentir incòmode amb les meves històries sobre les dificultats a què s’enfrontaven els immigrants maltractats i privats dels seus drets en treballar a l’estranger, vaig ser deportat sense el suport dels meus editors. Ara porto gairebé dos anys als Estats Units i encara estic perplex sobre com demostrar les meves pròpies capacitats “sobrehumanes” per legitimar la meva presència i paper a la societat estatunidenca.

La intolerància cap als immigrants, especialment d’ascendència africana, pot semblar un fenomen nou per a alguns. Però les memòries històriques importen. Durant segles, Europa ha enviat milions dels seus propis emigrants a establir-se en un altre lloc. En els casos d’Àfrica i Àsia, les armes –no els visats– marquen el ritme del moviment.

Per entendre per què aquest volum d’africans continua deixant els seus països d’origen per treballar com a immigrants a Occident, cal mirar la història de com l’Àfrica ha estat sobreexplotada en l’economia global.

Una història d’explotació d’un continent

Els recursos naturals i minerals del continent són objecte d’una depredació en la que no hi ha costos d’explotació. A moltes nacions africanes, els titelles dictatorials, sovint triats a dit i recolzats pels explotadors occidentals, continuen aquesta relació. Això passa a costa dels seus propis ciutadans que necessiten i es beneficiarien més dels recursos dels seus països d’origen.

Mentrestant els immigrants, privats del continent, són vistos ocasionalment com a “molèsties” pels ciutadans blancs a les nacions occidentals, però més sovint són descrits com a “càrregues” que “amenacen” la subsistència econòmica de la nació.

El passat mes de juny, el papa Francesc va parlar sobre el tema abans d’una cimera de la Unió Europea sobre immigració. Va dir:

Quan un país concedeix la independència a un país africà ho fa des de zero, però el subsòl no és independent. I després la gent [fora d’Àfrica] es queixa dels africans famolencs que vénen aquí. Allà hi ha injustícies.

Els comentaris del papa són coherents amb el que els erudits han escrit. Com Tom Burgis va assenyalar en el seu llibre del 2015, La maquinària del saqueig: senyors de la guerra, magnats, contrabandistes i el robatori sistemàtic de la riquesa de l’Àfrica, l’Àfrica és el continent més ric i més pobre del món. Un terç dels jaciments minerals del planeta es troben a l’Àfrica, incloent el 40 per cent de l’or i el 80 per cent del platí del món. El continent posseeix gairebé una sisena part de les reserves de petroli cru.

Els immigrants fan servir tots els mitjans, alguns de perillosos, per abandonar els seus països d’origen explotats a la recerca d’oportunitats econòmiques en altres llocs. En la mesura que les mines d’or, els jaciments petrolífers i les grans explotacions agrícoles a l’Àfrica segueixin sent propietat d’inversors occidentals i aquests recursos vitals s’enviïn o transportin per via aèria a Occident, el corrent d’immigrants africans fluirà contínuament. Els immigrants africans no tenen cap esperança d’obtenir la part que els correspon d’aquesta riquesa. Simplement, se’n van perquè el risc de quedar-se és igual que el d’abandonar els seus països.

Alguns es van quedar bocabadats davant els pronunciaments no filtrats i inèdits de Donald Trump, que històricament es fa ressò de sentiments que abans es pronunciaven en privat i que mai es compartien. Dirigint-se a una reunió de líders africans a l’Assemblea General de les Nacions Unides el 2017, Trump va dir:

L’Àfrica té un enorme potencial empresarial. Tinc tants amics que van als vostres països tractant de fer-se rics. Us felicito, estan gastant molts diners. Teniu un enorme potencial de negoci, representant grans quantitats de diferents mercats… Realment s’ha convertit en un lloc al qual han d’anar, al qual volen anar.

El mateix president, però, estava molest amb els africans que han privat als seus “amics rics” d’oportunitats econòmiques i han desencadenat una àmplia migració. Per tant, es va preguntar en veu alta per què els Estats Units haurien de seguir acceptant immigrants del que ell descriu com a “països s**thole“.

Mentrestant, França està investigant dos dels seus expresidents per presumptes actes de corrupció. Nicolas Sarkozy està acusat de recaptar 50 milions d’euros de l’exdictador libi Muammar al-Gaddafi per la seva campanya presidencial del 2007. A Jacques Chirac se l’acusa d’haver demanat a Robert Bourgi, advocat i polític, que recollís i transportés diners en efectiu de diversos dictadors africans. El valor estimat és de 20 milions de dòlars.

Aquests dos casos constitueixen només una petita fracció dels exemples de corrupció, comparat amb el que els dictadors africans han repartit en concessions mineres a corporacions europees i estatunidenques. Les empreses de l’Àfrica, des de la banca fins a l’entreteniment i els esports, són en gran mesura europees o estatunidenques. Els governs africans han cedit a la pressió dels Estats Units perquè continuïn recollint la seva roba usada a costa de les indústries de confecció africanes locals.

Segons una anàlisi realitzada per Global Justice Now i Jubilee Debt Campaign, de la que ha informat el diari The Guardian, cada any surten de l’Àfrica més fluxos d’ingressos per a la creació de riquesa cap als antics països colonialistes que cap al continent. Els països africans van rebre 162.000 milions de dòlars el 2015, principalment en préstecs, ajuda i remeses personals. Però el mateix any es van treure del continent 203.000 milions de dòlars en ingressos que podrien haver sostingut les economies locals africanes.

Si els països europeus i els Estats Units insisteixen en bloquejar els immigrants africans perquè no entrin a les seves fronteres, llavors potser també haurien de bloquejar els recursos africans perquè no entrin als seus països. Llavors, potser els immigrants africans puguin finalment recollir els seus propis beneficis econòmics dels recursos dels seus països d’origen, és a dir, si els líders africans corruptes respecten aquests embargaments i permeten que els seus ciutadans participin en la riquesa.

Yasin Kakande és membre de TED 2018 i autor d’un llibre a punt de publicar-se que explora la llarga història i el desenvolupament actual dels patrons de migració global pel que fa als africans.

Font original: Truthout

Subtítols en castellà