Per a aquells que han estat seguint de prop Veneçuela els darrers anys, hi ha una clara sensació de déjà vu pel que fa a la política exterior dels Estats Units envers aquesta nació sud-americana. Això es deu al fet que l’estratègia de Washington de canvi de règim a Veneçuela és gairebé idèntica a l’enfocament que ha adoptat a l’Amèrica Llatina en nombroses ocasions des de la Segona Guerra Mundial. Aquesta estratègia implica l’aplicació de sancions econòmiques, un ampli suport a l’oposició i mesures de desestabilització que creen un grau suficient de patiment humà i caos per justificar un cop militar o una intervenció militar directa dels Estats Units. A causa de que aquesta estratègia ha funcionat tan bé per als Estats Units durant més de mig segle, els nostres líders electes no veuen cap raó per no fer-la servir pel que fa a Veneçuela. En altres paraules, des de la perspectiva de Washington, les seves polítiques de canvi de règim envers Veneçuela indiquen que tot segueix igual a l’Amèrica Llatina.
Tot i la retòrica estatunidenca, aquesta estratègia de canvi de règim no té en compte si un govern és elegit democràticament o no, ni les conseqüències per als drets humans de tals intervencions. De fet, pràcticament tots els governs llatinoamericans que els Estats Units han derrocat amb èxit els darrers 65 anys van ser elegits democràticament. Entre els líders democràticament elegits que han estat derrocats es troben Jacobo Arbenz a Guatemala (1954), Salvador Allende a Xile (1973), Jean Bertrand Aristide a Haití (2004) i Manuel Zelaya a Hondures (2009). Washington va atacar tots aquests líders amb sancions econòmiques i campanyes de desestabilització que van crear el caos econòmic i les crisis humanitàries necessàries per justificar una solució militar.
El denominador comú en tots aquests casos no té res a veure amb la democràcia ni amb els drets humans, sinó amb el fet que els governs elegits van tenir l’audàcia de desafiar els interessos dels Estats Units a la regió. El fet que un govern llatinoamericà pugui prioritzar els interessos del seu propi poble per sobre de les necessitats dels Estats Units és inacceptable a Washington. Aquesta actitud va ser exhibida pel director de la CIA, George Tenet, durant una audiència del Comitè d’Intel·ligència del Senat el febrer del 2002, quan va declarar arrogantment que el president de Veneçuela, Hugo Chávez, “probablement no té en ment els interessos dels Estats Units”. Dos mesos després, Washington va donar support a un cop militar que intentava derrocar el líder veneçolà.
El fallit cop militar va ser el primer intent important amb el suport dels Estats Units de derrocar el president Chávez després de la seva victòria electoral el 1998. Després del cop, Washington va continuar els seus esforços per instal·lar un govern a Veneçuela que tingués al centre els “interessos dels Estats Units “. Va augmentar el seu suport als grups de l’oposició mitjançant l’augment dels fons per als programes de l’USAID al país amb l’objectiu de posar a la gent en contra del govern. Wikileaks va publicar un cable classificat enviat des de l’ambaixada dels Estats Units a Veneçuela a Washington el 2006 que deia que el finançament de l’USAID per a programes locals busca influenciar els líders comunitaris “allunyant-los lentament del chavisme”. El cable també va declarar que els objectius més amplis de l’ambaixada inclouen “aïllar Chávez internacionalment”.
El 2015, el president Obama va signar una ordre presidencial que afirmava ridículament que Veneçuela representava una “amenaça extraordinària per a la seguretat nacional” dels Estats Units. La llei estatunidenca exigia que l’administració Obama imposés sancions. Dos anys després, el president Donald Trump va declarar que no descartaria una “opció militar” per a Veneçuela. També va intensificar les sancions per tal de dificultar al govern la solució de la crisi econòmica del país. Segons l’economista Mark Weisbrot:
“Les sancions perjudiquen principalment Veneçuela al prohibir demanar préstecs o vendre actius en el sistema financer dels Estats Units. També prohibeixen a CITGO, l’empresa estatunidenca de la indústria de combustibles que és propietat del govern veneçolà, que enviï dividends o guanys a Veneçuela. A més, si Veneçuela volgués fer una reestructuració del deute per reduir el servei del deute durant la crisi actual, no podria fer-ho perquè no podria emetre nous bons.”
A causa de que les sancions prohibeixen a l’empresa estatal veneçolana CITGO enviar els seus guanys a casa, el govern veneçolà està perdent 1.000 milions de dòlars l’any en ingressos. Al final, les sancions estan imposant més dificultats al poble veneçolà perquè, com assenyala Weisbrot, “exacerben l’escassetat d’aliments, medicines i altres béns essencials, alhora que limiten severament les opcions polítiques disponibles per treure el país d’una profunda depressió”.
A principis d’aquest mes, el president Trump va apretar encara més els cargols en signar una ordre executiva que imposava sancions a les exportacions d’or de Veneçuela. La nació sud-americana conté una de les majors reserves d’or del món i ha passat a vendre part del seu or com a mitjà per fer front a la crisi econòmica. Una setmana després que Trump emetés el seu decret, Gran Bretanya va complir amb les noves sancions negant-se a lliurar a Veneçuela 14 tones de lingots d’or per valor de 550 milions de dòlars. Aquest or pertany a Veneçuela i simplement està sent emmagatzemat a les càmeres cuirassades del Banc d’Anglaterra. Com en el cas dels guanys de CITGO, Veneçuela simplement vol el que és legítimament seu.
El fet que els Estats Units i Gran Bretanya se sentin amb dret a decidir el que Veneçuela pot i no pot fer amb els seus propis actius i reserves il·lustra l’arrogància imperialista d’aquestes dues nacions. Aquestes últimes sancions estatunidenques i la negativa britànica a lliurar l’or de Veneçuela restringeixen encara més la capacitat del govern veneçolà per abordar la crisi econòmica del país.
I després, a principis d’aquesta setmana, s’ha donat a coneixer que el govern de Trump està considerant afegir Veneçuela a la llista estatunidenca de patrocinadors del terrorisme, cosa que automàticament desencadenaria sancions encara més severes. Etiquetar Veneçuela com a estat patrocinador del terrorisme és tan ridícul com que Obama declari que el país és una “amenaça extraordinària” per a la seguretat nacional dels Estats Units. Un funcionari dels Estats Units, parlant amb la condició que es mantingués l’anonimat, va admetre que seria molt difícil aportar proves que Veneçuela patrocina el terrorisme. Això és perquè no és així! Però els Estats Units mai han necessitat proves per intervenir en un altre país, sent l’Iraq i les seves suposades armes de destrucció massiva l’exemple obvi. Tal moviment també il·lustra els extrems als quals Washington està disposat a arribar per demonitzar i assetjar els països més febles que es neguen a seguir les seves regles.
Les polítiques de canvi de règim dels Estats Units s’estan coordinant amb l’oposició de Veneçuela, que consisteix principalment en les elits riques del país que dirigien el país abans de l’elecció d’Hugo Chávez. La política socialista de l’expresident Chávez i de l’actual president Nicolás Maduro ha violat els privilegis de les elits nacionals i de les companyies petrolieres estrangeres. En resposta, l’oposició rica del país, que encara domina l’activitat econòmica, ha tractat de sabotejar l’economia mitjançant la reducció de la producció i l’exportació de productes de primera necessitat a la veïna Colombia.
Malgrat la seva riquesa i poder econòmic, l’oposició veneçolana necessita el suport de la nació més poderosa del món perquè no pot guanyar a les urnes. Des del 1998, elecció rere elecció, els veneçolans han donat suport aclaparadorament als presidents Chávez i Maduro a les urnes. Aquestes eleccions han estat supervisades per observadors internacionals i s’han considerat en repetides ocasions lliures i justes. Un famós observador electoral, l’expresident dels Estats Units Jimmy Carter, va declarar: “De fet, de les 92 eleccions que hem monitoritzat, jo diria que el procés electoral a Veneçuela és el millor del món.”
Els principals mitjans de comunicació estatunidencs estan exercint el seu paper propagandístic habitual i crucial pel que fa a Veneçuela, assegurant que el públic només escolti la narrativa oficial de Washington. Aquesta narrativa busca demonitzar al govern veneçolà i ha qualificat repetidament Chávez i Maduro com a “antidemocràtics”, “autoritaris” i, ridículament, com a “dictadors”. Els mitjans de comunicació també han centrat la seva atenció en l’escassetat d’aliments i en una “crisi humanitària” que està provocant que els veneçolans abandonin el país, en lloc dels increïbles èxits socials en la reducció de la pobresa, l’educació, l’habitatge per als pobres i la democràcia participativa.
Mentrestant, el fet que més de cinc milions de persones a la veïna Colòmbia hagin estat desplaçades per la força de les seves llars, per la violència de les últimes dues dècades, tot just va registrar un punt en el radar dels mitjans de comunicació. Tampoc ho ha fet que més de 4.000 nens indígenes wayuu hagin mort de desnutrició al nord de Colòmbia en l’última dècada. No sentim parlar d’aquestes crisis humanitàries perquè el govern colombià és un règim amistós que serveix els interessos dels Estats Units, igual que molts altres aliats autoritaris les violacions de drets humans dels quals són convenientment ignorades pels principals mitjans de comunicació.
Com s’ha esmentat anteriorment, l’estratègia de canvi de règim de Washington a Veneçuela no és res de nou. De fet, és virtualment una còpia dels anteriors esforços de canvi de règim a l’Amèrica Llatina. Un exemple clàssic va passar a Xile després que el candidat socialista Salvador Allende fos elegit president el 1970. Henry Kissinger, assessor de seguretat nacional del govern de Nixon, va predir l’arrogància que mostraria dècades més tard el director de la CIA, Tenet, quan va deixar clares les seves idees sobre les eleccions: “No veig per què necessitem quedar-nos quiets i veure com un país es torna comunista a causa de la irresponsabilitat de la seva gent. Els temes són massa importants perquè els votants xilens puguin decidir per si mateixos”. I així, el govern de Nixon es va dedicar a desestabilitzar el país amb polítiques que buscaven, com va dir un membre del gabinet, “fer grinyolar l’economia xilena”.
Durant 18 mesos, la CIA va finançar clandestinament empreses, comerciants i camioners perquè tanquessin i es posessin en vaga, aconseguint que “l’economia grinyolés”, causant penúries al poble xilè, que va haver de suportar una escassetat massiva de productes de primera necessitat. Documents desclassificats revelen que els Estats Units també van proporcionar fons i armes a grups de l’oposició a Xile, mentre que operatius de la CIA van treballar amb oficials militars xilens que planejaven un cop d’estat per derrocar el president Allende. El 1973, Xile s’havia desestabilitzat prou com per justificar un cop militar. Un cop al poder, el líder del cop, el general Augusto Pinochet, va revocar moltes de les polítiques d’Allende que havien perjudicat els interessos de les elits del país i de les corporacions estatunidenques. També va governar Xile com a dictador durant els següents 18 anys amb el suport de Washington mentre convertia el país en una catàstrofe en drets humans.
Un procés similar es va desenvolupar a Haití després de l’elecció del sacerdot catòlic Jean Bertrand Aristide a la presidència l’any 2000. El seu partit polític, Fanmi Lavalas, va ser, amb molt, el més popular a Haití i va obtenir una majoria significativa al parlament del país. Com a líder electe del país més empobrit de l’hemisferi, Aristide va implementar polítiques que van beneficiar els pobres en les àrees de la salut, l’educació i l’habitatge de baix cost. També va duplicar el salari mínim, cosa que va menyscabar els beneficis obtinguts per les empreses estatunidenques, canadenques i franceses que operaven al país. Washington i els seus aliats imperialistes van respondre imposant sancions econòmiques a Haití i al mateix temps finançant grups de l’oposició en el país. L’USAID va administrar gran part dels fons de l’oposició i va realitzar una campanya activa contra l’augment del salari mínim. Aristide també es va enfrontar a una campanya de violència duta a terme per grups paramilitars finançats per les elits econòmiques de França i Haití. Documents desclassificats han revelat que aquests grups armats també mantenien una relació amb els Estats Units.
El 2004, amb el país reduït al caos després de tres anys de sancions econòmiques i violència paramilitar, els Estats Units, Canadà i França van desplegar tropes a Haití per derrocar el govern. Els marines estatunidencs van capturar el president Aristide i la seva dona al palau presidencial i els van transportar a l’aeroport internacional, que havia estat assegurat per les tropes canadenques. El president haitià es va veure obligat a dimitir del seu càrrec i va viatjar amb la seva dona a l’Àfrica. Estats Units va instal·lar llavors un empresari haitià que vivia a Miami com a nou president no electe. Amb el país sota ocupació militar estrangera, el nou president va revertir la majoria de les polítiques implementades per Aristide, va empresonar milers d’opositors i va prohibir Fanmi Lavalas, el partit polític més popular del país.
L’actual política exterior dels Estats Units envers Veneçuela reprodueix clarament les polítiques implementades en dècades passades que van derrocar amb èxit governs de l’Amèrica Llatina. Des de la perspectiva de Washington, té molt sentit implementar polítiques que soscavin un govern elegit democràticament per aconseguir un canvi de règim quan aquest govern prioritza les necessitats del seu propi poble sobre les de l’economia estatunidenca i les corporacions multinacionals. L’estratègia va funcionar a Xile. Va funcionar a Haití. I també va funcionar als altres països llatinoamericans abans esmentats. Els Estats Units no tenen objeccions a soscavar la democràcia i imposar dificultats econòmiques als llatinoamericans una vegada més, aquesta vegada amb el poble veneçolà com a objectiu per aconseguir un canvi de règim en aquest país. Després de tot, un país no és democràtic llevat que el seu govern tingui “els interessos dels Estats Units al centre”.
Garry Leech és periodista independent i autor de nombrosos llibres, entre ells Ghosts Within: Journeying Through PTSD (forthcoming, Spring 2019 , Rosewa i Publishing), How I Become an American Socialist (Misfit Books, 2016), Capitalism: A Structural Genocide (Zed Books, 2012); The FARC: The Longest Insurgency (Zed Books, 2011), Beyond Bogota: Diary of a Drug War Journalist in Colòmbia (Beacon Press, 2009) i Crude Interventions: The United States Oil and the New World Disorder (Zed Books, 2006). També ensenya política internacional a la Universitat de Cape Breton a Nova Escòcia, Canadà.
Font original: Counterpunch