Això era i no era un advocat d’una ciutat «de provincias», com diuen a la capital; una persona conservadora, que havia arribat a ocupar un càrrec polític en el partit que governava la Comunitat Autònoma. Un dia el convidà el president del govern autonòmic i li proposà ser un dels membres de la terna de «juristes de reconegut prestigi» que s’havien de convertir en magistrats del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Autònoma, en ser nomenats pel Consell General del Poder Judicial després de ser votats en el Plenari del Parlament autonòmic.

Com és natural, l’advocat acceptà amb orgull la proposta del seu president, amb el qual compartia veïnatge en una urbanització als afores de la capital. Però la fatalitat, per a alguns seria la providència, feu que un dels primers cassos que li «tocaren» va ser la instrucció del cas polític més escandalós de la història de la Comunitat: un cas de presumpta captació de votants d’emigrants a les terres de Sud Amèrica, en el qual estava directament implicat el president del Govern, com a autor d’un manuscrit en què dissenyava tot l’operatiu de captació de votants per al seu partit, finançat amb fons públics. Després d’una llarga instrucció, en el transcurs de la qual arribà a menysprear, tractant-lo de fantasiós, un testimoni que aportava el nom d’un treballador públic que coneixia tot l’operatiu. Arxivà el cas exculpant tots els polítics implicats.

Entre altres cassos, encara li «tocà» una altra instrucció de gran repercussió política, ja que implicava la presumpta participació d’un grup de batles del partit del govern en una trama de contractació d’una associació que promovia un espectacle en fires i festes pels pobles. No cal dir que els batles també foren exculpats.

Pocs anys després, l’advocat convertit en magistrat, a proposta del mateix partit, fou elegit pel Senat vocal del Consell General del Poder Judicial. Arribava a les més altes instàncies del poder judicial, a l’òrgan que nomena magistrats del Tribunal Suprem i dels Tribunals de Justícia de les comunitats autònomes. Era la brillant culminació de la seva «carrera» judicial.

Observarà el lector una certa ironia en la qualificació de carrera. I és que la carrera judicial no és tan senzilla com li va resultar al protagonista del nostre conte. Per a convertir-se en jutge, els interessats, després de cursar els estudis d’advocat, han de superar unes proves no tan meteòriques com una simple votació. Els aspirants a jutge han de superar una dura oposició lliure que consisteix en la superació de tres exercicis: un test de cent preguntes; una exposició oral en audiència pública de cinc temes sobre dret constitucional, dret civil i dret processal, i una altra exposició oral en audiència pública sobre dret processal civil, dret processal penal, dret mercantil i dret administratiu o laboral. Una vegada aprovada aquesta oposició, s’ha de superar un curs teoricopràctic a l’Escola Judicial a Barcelona; a continuació, s’han de fer sis mesos de pràctiques en els òrgans judicials que els corresponguin i, finalment, una fase de substitució i reforç en òrgans judicials.

De la carrera judicial n’han sorgit bons fiscals, jutges i magistrats. N’hem conegut alguns a Balears i en el conjunt de l’Estat que han demostrat la seva professionalitat i independència política. Per desgràcia, els darrers anys hem vist embrutada la seva tasca per la maquinació dels partits polítics per situar els seus afins a les més altes instàncies judicials. Fins que el Sistema ha esclatat. I, mentrestant, hi ha presos polítics tancats a la presó fa més d’un any. I això ja no és un conte.