Els mitjans de comunicació critiquen un pressupost militar estatunidenc ‘inadequat’ que rivalitza amb la resta del món en el seu conjunt.
És un senyal dels nostres temps que els nostres mitjans de comunicació intenten desxifrar la futura política del govern analitzant els tweets del president, com si fos un estrany joc de telèfon. Al llarg de novembre, es va especular amb una propera reducció de la despesa militar, i quan Donald Trump va fer un tweet (12/3/18) qualificant el pressupost de 716.000 milions de dòlars com a “boig”, els mitjans de comunicació ho van prendre com una confirmació.
La perspectiva d’una retallada dels militars va provocar una tempesta de condemna en tot el panorama dels mitjans de comunicació. The National Review (17/11/18) va escriure que “retallar els recursos disponibles per al Pentàgon és una mala idea”, assenyalant que “durant dècades, els Estats Units han defraudat”, cosa que significa que “la capacitat dels Estats Units per defensar els seus aliats, els seus socis i els seus propis interessos vitals està cada vegada més en dubte”. En un article titulat “Don’t Cut Military Spending Mr. President” (Wall Street Journal, 29/11/18), els presidents de les comissions de les Forces Armades del Senat i la Cambra de Representants, James Inhofe i Mac Thornberry, van afirmar que els militars estan en “crisi” després de “pressupostos inadequats durant gairebé una dècada”, i que “qualsevol retallada en el pressupost de Defensa seria un pas enrere sense sentit”.
Més mitjans centristes van estar d’acord. La revista Forbes (26/11/18) va començar el seu article amb les següents paraules: “La seguretat i el benestar dels Estats Units estan en major risc que en qualsevol altre moment en dècades”, recomanant un “augment sensat i consistent” del pressupost. Bloomberg (19/11/18) va recomanar un augment consistent de la despesa militar d’un 3% per sobre de la inflació durant cinc a deu anys, mentre que Reuters (4/12/18) va assenyalar l’elevat “risc” d’un pressupost militar més baix.
Quin era exactament el “risc” que tant preocupava als mitjans de comunicació? Max Boot, membre neoconservador del Consell de Relacions Exteriors, que aparentment segueix donant suport a la guerra de l’Iraq i exigint la guerra a Síria i Líbia, mentre argumentava que els Estats Units haurien de convertir-se en un imperi mundial, va articular el risc al Washington Post (12/12/18). Descrivint una reducció en la despesa militar com a “suïcidi”, i afirmant que els Estats Units es troben en una “veritable crisi de seguretat nacional”, va citar el treball d’un grup d’experts que va fer una crida a un augment continu en la despesa militar:
“Si els Estats Units haguessin de lluitar contra Rússia en una contingència bàltica o contra la Xina en una guerra per Taiwan, els estatunidencs podrien enfrontar-se a una derrota militar decisiva”, adverteix l’informe. “Aquestes dues nacions posseeixen capacitats d’atac de precisió, defenses aèries integrades, míssils de creuer i balístics, capacitats avançades de ciberguerra i antisatèl·lits, importants forces aèries i navals, i armes nuclears, un conjunt de capacitats avançades que fins ara només posseïen els Estats Units…” Així que estem en seriosos problemes. Estem perdent l’avantatge militar que ha sustentat la nostra seguretat i prosperitat des del 1945.
Per tant, la crisi és que els Estats Units no podien estar segurs de la destrucció dels militars russos en una guerra bàltica o dels xinesos al Mar de la Xina del Sud. És important assenyalar que aquestes necessàries guerres de defensa no tindrien lloc a Maine o Califòrnia, sinó a milers de quilòmetres de distància, a les portes dels nostres rivals geopolítics. Boot presenta aquestes guerres a l’altra banda del món com impossibles d’evitar –”si els Estats Units haguessin de lluitar”– continuant una tradició de presentar els Estats Units com un obstacle o sent arrossegats a contracor a guerres contra la seva voluntat, que nosaltres a FAIR (22/6/17) hem catalogat.
En realitat, més de la meitat de tota la despesa discrecional dels Estats Units es destina a les forces armades, i la seva despesa relacionada amb la guerra és un percentatge molt més gran del seu pressupost que en països comparables, 3-5 vegades més gran que el del Canadà, Alemanya i el Japó junts. De fet, els Estats Units gasten gairebé tant en el seu exèrcit com tots els altres països del món plegats, segons l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm, i tenen al voltant de 800 bases militars estrangeres (oficials), situades en tots els continents habitats del món.
Fins i tot aquestes xifres no inclouen les pensions militars i l’atenció sanitària dels veterans, ni les armes nuclears, de manera que el veritable total és possiblement més gran que el de tots els altres països junts. La despesa militar s’està acostant a la més alta en la història registrada de qualsevol país, i l’augment en la despesa militar que Trump va aprovar l’any passat per si sol seria suficient per fer que les escoles i universitats públiques dels Estats Units fossin gratuïtes per a tothom.
Considerant els problemes de la desocupació, la pobresa, el canvi climàtic i la infraestructura als Estats Units, potser la preparació per a una guerra intercontinental contra dues superpotències amb armes nuclears no sigui l’ús més efectiu de bilions de dòlars. Que la reducció d’un pressupost de guerra de 716.000 milions de dòlars pugui presentar-se com una amenaça per a la nació, i que la “defensa” pugui referir-se a guerres a Taiwan o al Bàltic, il·lustra la profunditat de la mentalitat imperial dels mitjans de comunicació, i demostra que l’advertència del president Dwight Eisenhower sobre el poder del complex militar-industrial no va ser escoltada.
Els mitjans de comunicació no han de preocupar-se, ja que el complex militar-industrial sol sortir-se amb la seva. El president Trump, “amb l’ajuda del senador Inhofe i del president Thornberry”, segons el Departament de Defensa (Independent, 10/12/18), va acordar augmentar el pressupost militar a 750.000 milions de dòlars. Molta gent s’enriquirà, sobretot el senador Inhofe, que en silenci va comprar desenes de milers de dòlars en accions de Raytheon després d’haver-se reunit amb Trump (CNN, 13/12/18). Raytheon és el major productor mundial de míssils teledirigits, i segurament recollirà enormes beneficis de l’augment de la despesa.
Tot aquest assumpte il·lustra els importants i preocupants vincles entre els mitjans de comunicació, els contractistes de “defensa” i els polítics. Però almenys s’ha evitat el terrible risc per als Estats Units. Aquests indefensos generals de la Força Aèria i contractistes de Defensa poden finalment dormir tranquils a la nit.
Font original: Fair