Un recordatori històric i actual

El 2024, a Sud-àfrica, el Congrés Nacional Africà (CNA) de Nelson Mandela celebra els seus 30 anys al poder després de l’abolició del règim de l’apartheid. Al mateix temps, a Rwanda, el partit governant Front Patriòtic Ruandès (FPR) de Paul Kagame celebra 30 anys al poder després del derrocament per les armes del règim democràtic i republicà que havia governat el país des de la seva independència el 1962.

El paral·lelisme no s’atura en aquest aspecte històric, sinó que s’estén fins avui. Abans del 1994, Sud-àfrica era considerat no només el país més desenvolupat d’Àfrica, sinó també un dels més desenvolupats del món.

Avui dia, Rwanda és considerada, per elogiadors a qui sovint es paga un alt preu, com el “país més desenvolupat de la regió dels Grans Llacs” i fins i tot de tota l’Àfrica!

Tanmateix, si tenim en compte els criteris d’avaluació utilitzats per arribar a aquesta conclusió, observem de passada que Sud-àfrica abans del 1994 i Rwanda després del 1994 es van beneficiar i es continuen beneficiant, pel que fa a Rwanda, del monumental error de treure conclusions generals a partir d’observacions específiques fetes sobre una mostra que no és representativa del conjunt de la societat.

Criteris d’avaluació

A Sud-àfrica, abans del 1994, els criteris d’avaluació utilitzats per valorar el desenvolupament del país es basaven únicament en els relatius a la minoria blanca a causa de l’apartheid.

Sota l’apartheid, Sud-àfrica es considerava la primera economia del continent, un país amb infraestructures de comunicació i transport a l’alçada dels països desenvolupats, un sector financer modern i pròsper, una àmplia independència energètica, una indústria diversificada, capacitats tècniques d’alt nivell i el primer exèrcit de l’Àfrica, que dominava fins i tot la tecnologia d’armament nuclear.

En detall, ja que només consideràvem la comunitat blanca, podíem afirmar amb raó que els sistemes sanitari i educatiu eren els més desenvolupats de l’Àfrica, sinó del món, així com el benestar social, l’habitatge, etc. que el ciutadà blanc de Sud-àfrica era el més feliç de l’Àfrica, etcètera.

En canvi, si poguéssim ponderar de la mateixa manera els més de 50 milions de sud-africans no blancs que vivien llavors en la pobresa, aquesta apreciació deixaria de tenir sentit.

Rwanda després de 1994

De la mateixa manera, a la Rwanda posterior a 1994, els informes i altres estudis socioeconòmics diuen al món que aquest minúscul país sense sortida al mar i sense recursos naturals seria, en menys de 30 anys, el “país més desenvolupat de la regió i fins i tot del continent”! De fet, es diu que les seves infraestructures viàries i hoteleres són les millors de l’Àfrica, igual que el seu sistema educatiu, en què s’ha prohibit la llengua francesa, i el sistema sanitari, que permet als principals laboratoris i investigadors del món acudir a Rwanda per fer experiments in vivo.

Però, igual que a Sud-àfrica abans del 1994, no s’atreveixen a revelar a l’opinió pública que aquestes observacions i informes només concerneixen una minoria d’una camarilla predominantment tutsi que ni tan sols representa el 10% de la població de Rwanda (hutu-tutsi-twa combinats), que viu en la pobresa.

Aquests avaluadors no s’atreveixen a treure a la llum el naufragi d’un país on es cometen més de 50 execucions extrajudicials al dia, en què l’atur afecta prop del 70% de la població activa, principalment els joves, en el que els ingressos de la part més pobra de la població, majoritàriament hutu, són gairebé un 80% inferiors als de la camarilla, majoritàriament tutsi, que és al poder des de 1994, i en què més de dos terços de la població només sobreviuen gràcies a l’ajuda social de les ONG internacionals[1].

Per això ens atrevim a dir que el que tenen en comú la Sud-àfrica anterior al 1994 i la Rwanda posterior al 1994 és el sistema polític conegut com apartheid. L’apartheid es va proclamar i practicar a Sud-àfrica des de principis del segle XX. Però a Rwanda existeix des del 1994, aplicat de forma encoberta i solapada però real.

D’altra banda, la Rwanda posterior al 1994 no té res en comú amb la Sud-àfrica posterior al 1994. Només en termes de governança i democràcia, Sud-àfrica ha vist 4 caps d’Estat successius els darrers 30 anys: Nelson Mandela, Thabo Mbeki, Jacob Zuma i Cyril Ramaphoza.

Durant el mateix període, Rwanda només ha tingut i té un cap d’Estat: el general Paul Kagame d’Uganda!

Característiques de l’apartheid de l’actual règim de Rwanda

La ciutat de Kigali

Un dels falsos trofeus que el règim d’apartheid de Paul Kagame brandeix per afirmar que ha triomfat i fins i tot que ho ha fet millor que el règim democràtic que va derrocar el 1994 és la imatge de la ciutat de Kigali. Igual que el règim de l’apartheid a Sud-àfrica brandava les imatges de ciutats com Johannesburg, Pretòria, Ciutat del Cap, etc.

Kigali és la capital de Rwanda des de l’abolició de la monarquia feudal el 1961. En el moment de la independència, el 1962, la capital, Kigali, no era més que un poble el centre del qual, l’altiplà de Nyarugenge, seu de les institucions amb només un quilòmetre de carretera asfaltada, estava envoltat de barris obrers. Van ser els règims democràtics republicans els que, en menys de 25 anys, la van desenvolupar amb infraestructures modernes com l’asfaltat de totes les carreteres i la construcció d’altres grans vies que unien la capital amb les altres nou prefectures del país. L’aeroport internacional Grégoire Kayibanda de Kanombe és una realització del règim republicà anterior al 1994, igual que Village Urugwiro, actual seu de la presidència de Kagame, i l’estadi Amahoro de Remera.

Però després de la seva conquesta militar, Paul Kagame, a través del seu partit estatal, l’FPR, va transformar Kigali de capital de l’Estat ruandès en un “poblet Potemkin” destinat a atraure estrangers, especialment occidentals, per lloar el seu suposat èxit econòmic. I per aconseguir-ho, no ha dubtat mai, i segueix sense dubtar, en cometre enormitats humanitàries o judicials.

Per exemple, va arrasar tots els barris i barraques dels voltants de Kigali per expulsar-ne els seus habitants, sense cap reallotjament ni molt menys indemnització. Fins i tot els habitants dels turons que envolten el centre de Kigali, que vivien a les terres dels seus avantpassats, van ser expulsats sense motiu i sense que se’ls indiqués on anar.

Un cop completat el desallotjament dels ruandesos autòctons de Kigali, Paul Kagame va declarar Kigali ciutat vedada als pobres. Sabent que tota la riquesa de Rwanda ha d’estar en mans de la camarilla que envolta Kagame, i que qualsevol signe de riquesa ha de ser una indicació de qui pertany a la categoria dels vencedors, és fàcil comprendre que la Kigali d’avui, que alguns descriuen com un “poblet Potemkin” [2], s’hagi convertit més en un signe d’apartheid que en una capital d’Estat.

El sistema educatiu

El sistema educatiu del règim d’apartheid de Paul Kagame és el més cínic del món. El 2009, el dictador va declarar sobtadament que tots els professors de primària i secundària havien d’impartir les classes en anglès. Com a conseqüència, tots els professors que havien rebut formació en francès van ser declarats “analfabets” i, per tant, no aptes per ensenyar. Els qui es van mantenir aprenent expressament anglès i ensenyant en aquesta llengua van reduir el sistema a una alienació dels nens ruandesos. De fet, a les escoles primàries, els alumnes acaben el cicle sense saber llegir ni escriure després de 6 anys a l’escola.

Però el règim d’apartheid de Paul Kagame reserva aquest destí als nens de les classes més baixes de la societat ruandesa, més del 85% dels quals són hutus. Alhora, els fills de la camarilla tutsi en el poder al voltant de Paul Kagame assisteixen a escoles anomenades “privades” on se’ls ensenya segons les normes dels sistemes occidentals i fins i tot els seus professors, des de primària fins a secundària, procedeixen de països occidentals o tenen diplomes reconeguts per Occident.

En conseqüència, molt pocs nens d’origen modest, i encara menys els qui són hutus, poden aspirar a accedir a un ensenyament superior de nivell reconegut internacionalment, o a obtenir una ocupació corresponent a les seves qualificacions a Rwanda.

Benestar social: habitatge, sistema sanitari

En un moment en què el mirall deformant que és la ciutat de Kigali fa creure al món que l’habitatge a Rwanda està desenvolupat i és decent en tots els aspectes, ningú no diu que a les zones rurals, on hi viu més del 80% de la població, el 70% no té accés a l’aigua ni a l’electricitat a casa seva amb parets de fusta florida o maons de tova i cobertes de xapes de ferro ondulades rovellades i foradades.

De la mateixa manera, els paladins del règim d’apartheid de Paul Kagame no cessen de lloar el programa de cobertura sanitària universal, en particular les famoses mútues. Però mai diuen, i tanmateix ho saben, que per a la majoria de la població aquest sistema es limita a la cotització obligatòria que se’ls exigeix, però que en cas de malaltia per obtenir les cures adequades als establiments apropiats, o cal ser membre de la classe dirigent o milionari, cosa que només concerneix la mateixa camarilla.

Poder adquisitiu i diferència entre rics i pobres

Rwanda compta actualment amb el nombre més gran de personalitats molt riques de la regió i fins i tot de l’Àfrica, sinó del món. Paul Kagame i part del seu entorn figuren entre els 50 multimilionaris nous de l’Àfrica, segons la darrera classificació Forbes 2024. El seu holding personal, Cristal Ventures, és també el propietari immobiliari més gran de Rwanda i de la regió.

A Rwanda, aquest holding té fins i tot béns de l’Estat ruandès, ja que és propietari de l’aeroport de Kigali i de l’aeroport en construcció de Bugesera, així com de la companyia aèria ruandesa.

Cristal Ventures és propietat de Kagame, que lloga els seus avions al govern per als viatges de Paul Kagame com a cap d’Estat, però exigeix un pagament com a proveïdor de serveis a l’Estat ruandès. Amb aquest negoci, és fàcil entendre com Kagame va passar de ser un antic nen soldat a les rebel·lions d’Uganda a l’home més ric d’Àfrica en menys de 2 dècades.

Però ningú que lloi el dictador Kagame s’atreveix a revelar que a Rwanda, fins i tot si es té en compte tota la població i no només la camarilla governant, la renda per càpita per sobreviure és inferior a mig dòlar al dia.

Fins i tot els profans en economia i finances poden veure que la bretxa entre rics i pobres a Rwanda és una de les més grans del món. Però quan fan aquesta observació, pocs s’adonen que la culpa és del govern en el poder, el programa socioeconòmic del qual consisteix a no permetre mai que sorgeixi una classe mitjana a Rwanda. Els rics han de fer-se més rics i els pobres encara més pobres. Però, sobretot, cal evitar que sorgeixi una classe mitjana formada ni per rics ni per pobres, sinó per autosuficients. Aquesta és una de les característiques del règim d’apartheid. En efecte, una classe mitjana seria molt perillosa per a un règim que bandeja la democràcia i esgrimeix avantatges materials al que s’hi sotmeten.

Tanmateix, algú que no necessita sotmetre’s a una política per viure i prosperar al seu país perquè és autosuficient (la classe mitjana), no es podria deixar impressionar per aquest xantatge. D’aquí ve la determinació del règim d’apartheid de l’FPR de Kagame a Rwanda de no permetre mai l’aparició d’una categoria de ciutadans autosuficients fora del cercle restringit de la camarilla governant. Fins i tot aquells que abans haguessin estat rics, però que no formen part de la camarilla o s’hi oposen, s’han d’empobrir.

Sistema de defensa i seguretat: composició, mà d’obra, pressupost per a equipament, compromís

El règim d’apartheid de Paul Kagame a Rwanda ha creat un exèrcit inflat i monoètnic la direcció i comandament del qual està fora dels òrgans polítics i administratius tradicionals del país (govern, parlament, etc.).

El 2024, els efectius de l’exèrcit de Paul Kagame a Rwanda s’estimen en gairebé 130.000 homes. Basant-se en les declaracions del règim de Paul Kagame que indiquen el nombre de divisions, brigades autònomes, unitats de suport administratiu i logístic, unitats de suport de foc (artilleria de campanya, artilleria antiaèria), unitats de suport d’obres (enginyers de combat, enginyers de construcció), unitats de forces especials, etc., s’estima que, fins i tot aplicant criteris minimalistes, l’exèrcit ruandès ha de tenir una força total d’uns 130.000 homes.

Per comprendre la incongruència del règim d’apartheid de Paul Kagame a Rwanda, cal assenyalar que, amb uns 130.000 homes, l’exèrcit de Paul Kagame a Rwanda és més gran que tot l’exèrcit francès, que només compta amb 120.000 homes. Per tant, és difícil entendre com Paul Kagame pot construir i mantenir un exèrcit com el de França, una potència nuclear 25 vegades més gran que Rwanda, considerant únicament el territori de la França metropolitana, per no parlar del seu vast imperi d’ultramar (el Carib, la Guaiana Francesa, l’oceà Índic, la Polinèsia, Nova Caledònia, etc.) on també ha de desplegar soldats per defensar els seus interessos.

Un exèrcit monoètnic

Els oficials de més alt rang del vast exèrcit de Kagame són tots exclusivament d’ètnia tutsi, malgrat que els tutsis representen menys del 10% de la població. Hi ha un centenar de generals en actiu i mig miler de coronels. En aquestes condicions, com pot un exèrcit així presentar-se com a “nacional” i que la població es reconegui a través d’ell?

Aquest exèrcit de més de 130.000 homes eludeix les autoritats del país, que en altres països haurien de mantenir-lo i recolzar-lo en el compliment del seu deure envers la nació. Però a Rwanda, sota el règim d’apartheid instaurat per Paul Kagame el 1994, el seu exèrcit escapa a tot control estatal.

Ni els membres del govern, ni els diputats o senadors de l’anomenat parlament poden estar mai informats del pressupost anual assignat a l’exèrcit, i encara menys de les missions i pressupostos dels contingents designats per Kagame per al seu desplegament fora de Rwanda.

El que encara és més sorprenent és que aquest exèrcit no estigui gestionat administrativament pels reglaments militars coneguts (publicats al butlletí oficial) que, en altres països, per decret presidencial o ministerial o per llei, determinen les condicions d’admissió, promoció, dimissió, jubilació, etc. Tot això es deixa a discreció de l’exèrcit. Tot això es deixa a la discreció del dictador Paul Kagame. Per exemple, Kagame pot jubilar un general de 45 anys per raons d’edat i, alhora, mantenir un coronel de 65 anys. Això és habitual en un exèrcit d’apartheid.

Geopolítica i diplomàcia

En els àmbits de la geopolítica i la diplomàcia, el règim instaurat a Rwanda des del 1994 actua exactament igual que el règim de l’apartheid a Sud-àfrica abans del 1994.

La diplomàcia del règim de l’apartheid de Paul Kagame es basa en principis simples però immorals. En tot moment, es compromet a servir els interessos de les potències hegemòniques mundials, que li garanteixen la impunitat, fins i tot quan aquests interessos són contraris als del poble ruandès sobre el que governa. I això és comprensible en la mesura que aquest règim d’ocupació no es preocupa dels interessos ni del benestar de les poblacions conquerides. Igual que a Sud-àfrica sota l’apartheid, els bòers no s’havien de preocupar pel benestar i el destí de les poblacions negres o índies, o fins i tot mestisses.

El règim de l’apartheid establert a Rwanda el 1994 i encarnat pel dictador Paul Kagame fa servir i abusa d’aquest principi en la seva política exterior. En efecte, Paul Kagame no dubta a enemistar-se amb els països veïns quan s’assabenta o és informat de la voluntat de les potències a les quals serveix de desestabilitzar un país veí o de derrocar el règim en el poder en un altre país veí. Els casos de la República Democràtica del Congo i Burundi.

En aquest exercici, a Paul Kagame no li importen les conseqüències de la política exterior per a la població ruandesa. Tant se val si les persones que viuen a la frontera amb els països objectiu es veuen separades dels seus familiars a l’altra banda de la frontera, o fins i tot es moren de gana perquè abans vivien del comerç transfronterer. En qualsevol cas, diu, aquests inconvenients no afecten la seva camarilla al poder, que no té res a veure amb les poblacions conquerides. I això és l’apartheid en la seva pitjor expressió.

Perspectives de futur

Després d’aquesta amarga però sorprenent constatació que demostra que el règim instal·lat a Rwanda des del 1994 és un calc del que va ser proscrit a Sud-àfrica aquell mateix any, és lògic preguntar-se quin futur li espera a Rwanda sota l’apartheid imposat per Paul Kagame i la seva camarilla, i com influir en aquest futur.

Cal assenyalar que el règim de l’apartheid a Sud-àfrica es va beneficiar de la situació geopolítica mundial de l’època, marcada per la guerra freda entre el món occidental al voltant dels Estats Units i la Unió Soviètica.

El món capitalista, és a dir, Occident darrere dels Estats Units, considerava que calia recolzar el règim de l’apartheid perquè constituïa una barrera contra el comunisme encarnat per la Unió Soviètica, que podia estendre’s a l’Àfrica, especialment al sud d’Àfrica. Però quan el capitalisme va sortir victoriós de la Guerra Freda, derrotant sense lluita a l’URSS fins a la seva desaparició, ja no hi va haver necessitat de continuar donant suport a l’apartheid amb el pretext de contrarestar el comunisme a l’Àfrica. Com a únics amos del món, els Estats Units podien per tant permetre que els pobles de color de Sud-àfrica gaudissin dels seus drets polítics, ja que estaven sota control i no suposaven cap risc per a la supremacia occidental. Això és el que va passar el 1994, quan el món es va tornar unipolar després del col·lapse de l’URSS, i Rússia es va convertir en un dels insignificants països del Tercer Món.

Però ara, 30 anys després, el món es torna multipolar, amb l’aparició d’altres potències que actuen com a contrapès d’Occident. Per tant, és l’hora que Occident es qüestioni a si mateix. Després d’haver permès i fomentat la instauració de l’apartheid en un país minúscul com Rwanda, per experimentar les seves teories racistes amb la majoria de la seva població i després explotar les riqueses dels països veïns de la Rwanda de Paul Kagame, convertit en intocable i gaudint d’impunitat per aquests crims contra la humanitat, continua sent necessari per a Occident o constitueix una barrera a la penetració a la regió de la influència de potències no occidentals que també s’han convertit en capitalistes?

Quan els analistes occidentals i altres organismes de recerca arribin a la conclusió, per exemple, que ja no és necessari ni beneficiós mantenir un règim d’apartheid amb Kagame a Rwanda per accedir a les riqueses de la RDC i Burundi, aleshores l’apartheid encarnat per Paul Kagame podrà ser bandejat de Rwanda com el dels bòers a Sud-àfrica sota Frederik de Klerk el 1994.

Però per accelerar aquest procés, totes les forces polítiques i de la societat civil dels països que pateixen l’apartheid a Rwanda haurien d’aprofitar totes les oportunitats per instar i animar aquests responsables occidentals a optar per l’abolició d’aquest apartheid i demostrar-los que els interessa fer-ho en el moment actual.

Aquesta anàlisi s’inscriu en aquesta lògica: tranquil·litzar i conscienciar els responsables occidentals que l’apartheid que hi ha a Rwanda des del 1994 ja no els serviria de res en un món que ha tornat a ser multipolar.

Notes

[1] Sobre la monopolització del poder per funcionaris tutsis, vegeu l’excel·lent article de Filip Reyntjens: “De l’amnèsia ètnica a l’etnocràcia: el 80% dels alts funcionaris ruandesos són tutsis” (African Arguments, 24 de novembre, 2021).

[2] L’expressió “poblet Potemkin” es remunta al príncep Grigory Aleksandrovich Potemkin, un ministre rus que, per dissimular la pobresa dels pobles durant la visita de l’emperadriu Caterina II la Gran a Crimea el 1787, hauria fet construir pobles sencers amb façanes de cartró pedra. L’expressió “poblet Potemkin” fa referència a un engany utilitzat amb fins propagandístics.

Font: Echos d’Afrique

Foto: A nivell econòmic, els presidents i directors generals de tots els consells i alts organismes públics ruandesos són tutsis. Passa el mateix al govern, a nivell militar, religiós, en l’ensenyament, la sanitat, els mitjans de comunicació, el món de l’esport, etc. (hungry for thuth, peace and justice)

El règim d'apartheid de Rwanda és tan depravat com el que hi va haver a Sud-àfrica (Bonheur TV, 31.03.2023)
Es poden activar els subtítols automàtics