Després de l’explosiva confessió del cap de la trama Gurtel, Francisco Correa, és un autèntic escàndol que la majoria de mitjans de comunicació madrilenys encara propugnin l’abstenció del PSOE per tal de permetre la investidura de Mariano Rajoy. Si la majoria dels anomenats periodistes tenguessin un mínim de decència i de professionalitat, pressionarien perquè es fes tot el contrari, qualsevol cosa menys perpetuar en el poder una organització imputada per obstrucció a la justícia, amb gravíssimes acusacions de finançament il·legal i acusacions a desenes dels seus capdavanters per prevaricació, blanqueig de capitals i tota quanta porqueria pugui acumular un polític. I Rajoy hi era. No és una verge vestal que es feu càrrec del partit i es trobà l’embolic. Rajoy formava part del Govern d’Aznar, aquell que ens va ficar en una guerra il·legal, que ens va mentir sobre l’autoria de l’atemptat d’Atocha i que ara està acusat d’adjudicar contractes a canvi de comissions. Rajoy ens va posar com a model Jaume Matas i Rita Barberà. Aquesta és l’única alternativa que té Espanya? Au!

Per això, després de la declaració de Correa, és obscè que s’insisteixi a demanar la immolació d’un partit històric, el PSOE, a fi de perpetuar un règim corromput fins al moll de l’os. Perquè això és el que faran els barons del PSOE, capitanejats per Felipe González i arengats pel diari El País, convertiran el PSOE en un partit nacionalista espanyol andalús i extremeny, pràcticament residual a la resta de l’Estat.

És cert que avui el PSOE ja no pot construir una majoria parlamentària que doni suport al seu Govern. Sánchez va deixar passar la seva oportunitat, després d’aquell inexplicable pacte amb Ciudadanos que marginava la resta de forces polítiques, segurament pressionat pels mateixos poders que ara forcen el PSOE a investir Rajoy. Tampoc, el PSOE, no està legitimat per erigir-se en alternativa a la corrupció del PP, amb l’escàndol dels ERE d’Andalusia. Aleshores, estam abocats irremeiablement a unes terceres eleccions generals, que segurament suposaran més suport al PP?

La situació política a l’Estat espanyol és d’una gravetat extraordinària. Fins ara, se sostenia un sistema bipartidista en el qual el PSOE era l’esquerra de disseny que no havia de qüestionar els elements vitals del Sistema: entrada d’Espanya a l’OTAN, manteniment de les bases militars nord americanes, suport a la banca privada, oligopolis de les elèctriques, fiscalitat opaca de les grans empreses… Actualment, tornen a circular publicacions sobre la transició política espanyola que relaten el finançament de la CIA al PSOE a través de la socialdemocràcia de Willy Brandt, amb la benedicció del magnat David Rockefeller a Felipe González. Això explica la seva postura i la dels barons en tot aquest procés. De cap manera podien permetre una aliança amb Podemos —l’esquerra no controlada—, de la mateixa manera que la Unió europea esclafà el programa de Syriza a Grècia.

En aquest context, per evitar la perpetuació d’aquest sistema corromput a través de Mariano Rajoy, només hi ha una solució: que s’imposi en el PSOE la corrent contrària a la investidura de Rajoy i que cerquin una aliança amb totes les altres forces polítiques alternatives al PP, sense exclusions, per encetar la regeneració de tot els sistema polític espanyol. La primera passa hauria de ser l’elecció per consens d’un govern format per persones independents —o de diferents partits però lliures de qualsevol sospita— per posar en marxa un procés de regeneració política total. Aquest nou govern hauria de consensuar un programa de mínims per posar les bases per celebrar, en el termini de temps més curt possible, unes eleccions transparents i democràtiques. Tot això suposa aprovar una normativa que reguli les despeses electorals, l’aparició igualitària als mitjans de comunicació, l’establiment d’un codi deontològic que vinculi per igual els mitjans de comunicació públics i privats… I revocar tots els nomenaments polítics del Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Fiscalia, Agència Tributària…, consensuant professionals de prestigi que puguin investigar i jutjar amb independència tots els cassos de corrupció que han esclatat i, possiblement, els que encara no coneixem. No és moment d’abstenir-se davant la corrupció, sinó de combatir-la amb fermesa.

Potser aquesta sigui l’única taula de salvació que li resta al PSOE i, possiblement, a l’Estat espanyol, si és que encara té remei.